http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
LÍBAN
Quines són les perspectives de l’aixecament popular a Líban?
Wadii Adi

Aquest dilluns el govern libanès va dimitir per la pressió de la mobilització popular que va prendre diversos ministeris durant el cap de setmana. Macron i les grans potències tracten de salvar al règim amb milions d’euros.

Ver online

L’explosió que va assolar la capital libanesa el dimarts 4 d’agost va deixar prop de 200 morts i 6.000 ferits segons les últimes dades oficials. Va deixar reduït a enderrocs el port de Beirut, on transita el 70% de les importacions -plantejant un risc d’escassetat d’aliments al país- i va danyar o va destruir més de 8.000 edificis, deixant a més de 300.000 persones al carrer. Si bé abunden els rumors sobre el seu origen, és bastant clar que estan involucrades les 2.750 tones de nitrat d’amoni emmagatzemades en el port de Beirut.

Originalment transportat per un vaixell de càrrega d’escombraries que va fer escala a Beirut el 2013, aquest producte, que s’utilitza per a fabricar fertilitzants, va ser confiscat per la duana i va romandre emmagatzemat en el port des de llavors, malgrat la seva perillositat.

Si bé l’ús d’aquest producte sense considerar els riscos que implica, és en si mateix criminal, el seu emmagatzematge al port durant tant de temps sense "mesures de seguretat", la qual cosa va ser admès pel Primer Ministre, Hassan Diab, va provocar decididament a la població. Aquesta és la raó per la qual el president de la República Libanesa, Michel Aoun, va esmentar per primera vegada la hipòtesi d’"un míssil o una bomba", per a alliberar a les autoritats governamentals de les seves responsabilitats en la tragèdia.

"Si el president Aoun diu això, segur que està malament"

Aquestes paraules d’un jove manifestant, reflecteixen la magnitud de la crisi política que travessa el país. El dissabte, els manifestants van sortir al carrer perquè rendeixin comptes per l’explosió, irrompent dins del Ministeri de Relacions Exteriors, el Ministeri de Medi Ambient i el d’Energia, així com l’Associació de Bancs, símbol de la corrupció i saqueig del país. The Middle East Eye va informar les dades la Creu Roja Libanesa de la repressió: "63 ferits hospitalitzats i 117 empresonats". Sota la pressió d’aquestes manifestacions massives quatre ministres van renunciar el cap de setmana, així com una dotzena de parlamentaris, abans que el primer ministre anunciés la renúncia del govern el dilluns amb la proposta d’eleccions anticipades en dos mesos.

És un intent del règim per salvar-se davant la desconfiança generalitzada cap al govern, que s’expressa als carrers amb la certesa que les institucions són incapaces de brindar la veritat sobre els responsables d’aquesta tragèdia. Les masses solen confondre’s, com ho demostra el suport de part de la població a la visita d’Emmanuel Macron a Beirut després de l’explosió, assegurant tenir més confiança en el president francès i les institucions internacionals per a investigar la situació que en el govern libanès. Fins i tot més de 50.000 persones han signat una petició demanant la tornada al Mandat Francès del Líban, és a dir una dependència colonial directa.

No obstant això, el voluntarisme mostrat per Emmanuel Macron per a recaptar fons internacionals a través de la conferència internacional de suport celebrada el diumenge, oculta bastant malament el veritable objectiu. En exigir "canvis profunds" abans de l’1 de setembre, data en la qual tornarà a Beirut", el president francès va condicionar l’ajuda internacional a la realització de "reformes" del sector energètic, duanes i mercats públics, així com del banc central libanès.

Amb el pretext de lluitar contra "un sistema presoner de la corrupció organitzada", Emmanuel Macron està mirant els pous de petroli recentment explotats enfront del Líban, així com el sector de producció elèctrica, que encara és estatal i mai va poder reconstruir la infraestructura destruïda durant la guerra civil, al punt que alguns habitants de Beirut a penes tenen mitja hora d’electricitat per dia. Aquest és l’objectiu de l’imperialisme. En mans de les grans potències mundials, la lluita contra la seva corrupció i la seva negligència es converteixen en el "cavall de Troia" de l’imperialisme per a imposar reformes neoliberals a les classes populars i saquejar els recursos del país.

Les divisions confessionals ja no serveixen per a salvar al règim

Des d’octubre, les masses populars libaneses s’han aixecat contra el règim. El detonant va ser el projecte de llei del govern que va carregar d’impostos a la missatgeria instantània de Whatsapp i altres aplicacions similars, que s’utilitza per a trucades a l’exterior –recordem que la quantitat de libanesos a l’estranger supera còmodament la població del país-. Amb el lema Tots, significa tots!, els manifestants van expressar el rebuig a tota la classe política corrupta, independentment de la seva afiliació religiosa; abans que dimiteixi Hassan Diab, ja havien pressionat a l’ex-primer ministre Saad Hariri perquè renunciés el 2019.

No obstant això, el desafiament va ser considerable en un país governat per un sistema confessional on els llocs de poder es distribueixen constitucionalment segons la filiació religiosa: el president de la república és un cristià maronita, el primer ministre musulmà sunnita i el president del parlament xiïta. Els clans en el poder deriven la seva legitimitat de la seva afiliació religiosa i passen la torxa de pares a fills, com si fossin dinasties reals. Un règim confessional produït a partir del període colonial, quan el Líban va estar sota mandat francès des de 1920 a 1943, i els acords de Taëf de 1989 per a posar fi a la guerra civil que va trencar el país i va deixar almenys 150.000 morts entre 1975 i 1990.

Et pot interessar: Renuncia el Govern libanès enmig de la crisi política i social

La renda, extreta del sector bancari i dels serveis en plena expansió abans i després de la guerra civil, es va repartir entre els líders comunitaris. Les engrunes (treball, habitatge, assistència social ...) es van repartir als sectors populars via xarxes clientelistes a canvi de vots en les eleccions. Un sistema en el qual la caritat comunitària dels què viuen millor alleujava la misèria, en crear un vincle de dependència dels assistits cap als seus "benefactors", que els animava a ser fidels a ells i reforçava l’hegemonia del poder en el lloc. És, per tant, l’estret vincle entre l’organització confessional de l’Estat i el sistema de corrupció clientelista el que va proporcionar la base social del règim i que ara sembla haver-se trencat.

El còctel entre la crisi financera de 2008, les tensions amb l’estat colonialista israelià (l’última agressió contra el sud del Líban del qual data de 2006), i especialment la situació de guerra civil a Síria després de la revolta de 2011, va provocar una gran crisi econòmica, dificultant la capacitat de redistribuir la renda, i afeblint les forces polítiques presents. Fins i tot Hezbollah, que fins llavors havia gaudit d’un cert reconeixement, en relació amb el seu paper en la resistència contra l’agressió militar israeliana en 2006, ha demostrat ser un enemic dels pobles de la regió per la seva complicitat amb el règim criminal de Bashar Al-Assad que va massacrar al seu propi poble.

Macron i l’imperialisme saquegen al poble libanès i són còmplices de la repressió

Enfront de la crisi, en un Líban aïllat, accessible només per mar o per aire, considerat "improductiu", la classe dominant ha seguit una política d’emissió de lletres del Tresor amb altes taxes d’interès, que ha portat al país a contreure un deute de més de 80 mil milions de dòlars, un 160% del PIB. Els imperialistes es van afanyar a explotar aquesta finestra per a obligar el govern a implementar plans d’austeritat, privatitzar els romanents del sector públic i destruir els drets socials de les capes populars. Com la Conferència CEDRE 2018 celebrada a París, on els donants internacionals es van comprometre a pagar $ 11 mil milions de dòlars en ajuda al Líban, a canvi de reformes pressupostàries liberals amb conseqüències desastroses per a les masses populars.

Una situació que la pandèmia de coronavirus ha aprofundit. No sols des del punt de vista de la desconfiança de la població cap al govern, donada la feblesa del sistema de salut pública i, en conseqüència, de la gestió de la crisi sanitària. De fet, Líban està experimentant actualment un pic en l’epidèmia que evoluciona a un ritme que duplica la mitjana mundial, amb 6.517 casos confirmats de coronavirus i 78 morts fins avui. Però també des del punt de vista econòmic, ja que amb la històrica crisi mundial, el deute públic estava en el 250% del PIB just abans de l’explosió, mentre que la lliura libanesa havia perdut el 80% del seu valor, mentre que la meitat dels libanesos ja vivien en la pobresa.

Així, els 252 milions d’euros recaptats aquest diumenge per la conferència internacional de suport que presideix Emmanuel Macron, són una forma de xantatge de l’imperialisme per a exigir encara més austeritat al poble libanès. No obstant això, malgrat els anuncis del president francès, ni Rússia ni l’Iran van participar en aquestes consultes. El que va explicar el portaveu de la cancelleria iraniana en afirmar que "l’explosió no ha d’utilitzar-se com a excusa per a fins polítics" i que "si els Estats Units és honest sobre la seva oferta d’assistència al Líban, hauria d’aixecar les sancions", en referència a la llei César promulgada pels Estats Units per a sancionar al règim sirià i a qualsevol persona o empresa que mantingui relacions amb ell. Tal com Líban que manté relacions comercials amb Damasc. Aquestes tensions entre les grans potències revelen la crisi del multilateralisme i la cobdícia de l’imperialisme.

Així que no és casualitat que Emmanuel Macron reaccionés tan ràpidament davant el risc de perdre influència al Líban, que constitueix una porta històrica al Mitjà Orient per a l’imperialisme francès. A més, si condiciona la seva ajuda al Líban, és per a treure-li un major profit més endavant, en particular assegurant-se de poder beneficiar-se dels contractes públics per a la reconstrucció del port per part de les grans constructores franceses. Els països imperialistes, per tant, no poden ser una alternativa per a les masses populars, es tracta de combatre’ls.

Quina perspectiva per a derrocar al règim?

En aquest context, la renúncia del govern i la proposta del primer ministre Hassan Diab de mantenir-se en el càrrec mentre s’organitzen eleccions anticipades, mostra la feblesa del règim mentre que al mateix temps és una màscara per a salvar-lo. Aquestes eleccions seguirien regides per la constitució actual i mantindrien les divisions sectàries en les quals es basen la corrupció i les desigualtats socials. Per contra, l’establiment d’una assemblea constituent lliure i sobirana encarregada de fer realitat les aspiracions socials i democràtiques del poble libanès ha de poder unificar a totes les masses populars, la joventut i els treballadors al capdavant, mitjançant l’abolició del confessional, així com l’estatus de "semiciutadà" al qual estan vinculades les dones i el sistema "kafala" que imposa una situació de semiesclavitud als treballadors migrants, no pagar el deute, nacionalitzar el sistema bancari i els recursos del país contra l’imperialisme, i garantir el dret a l’educació, salut, treball digne i habitatge per a tots.

D’altra banda, l’exigència del poble libanès d’obtenir la veritat sobre l’explosió del port de Beirut és legítima i ha de ser satisfeta mitjançant l’establiment d’una comissió de recerca independent del règim i de les institucions internacionals imperialistes.

Finalment, la lluita per l’autodeterminació del poble libanès contra la ingerència estrangera disfressada d’ajuda o deute internacional ha de permetre a les masses populars prendre les regnes del seu destí, construint una organització que representi els seus interessos i que permet frustrar les maniobres del règim i de l’imperialisme. Si bé, les eleccions anticipades són un intent del règim per mantenir-se, és poc capaç de frenar la mobilització, cosa que reforça la necessitat de construir una direcció revolucionària del moviment capaç d’afrontar els desafiaments que enfrontarà. Amb aquesta condició, l’aixecament pot servir d’exemple als pobles oprimits de la regió i del món sencer per a construir el món futur, lliure d’explotació i opressió.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic