http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
LLUITA DE CLASSES A L’ORIENT MITJÀ
Històrica onada de vagues obreres a l’Iran
Salvador Soler

El país travessa una aguda crisi econòmica ancorada en les sancions estatunidenques que han continuat ofegant al poble treballador persa mentre és devastat pel coronavirus. La històrica onada de vagues apareix enfront aquesta situació obrint un cicle d’irrupció de la classe obrera en la lluita de classes.

Ver online

Des del primer d’agost, els treballadors d’almenys 16 centres industrials iranians van començar una vaga aixecant diferents demandes enfront de la crisi econòmica que ofega a la població. Entre elles, el pagament immediat de salaris deguts, la caiguda de la lleis anti-sindicals del règim clerical i millors condicions laborals en una regió que travessa una sequera important amb temperatures de fins a 50 graus. Van anar sorgint vagues en diferents petroquímiques i refineries, centralment en el sud del país persa, però es van anar acoblant altres sectors com el metalmecànic i el miner.

Es tracta de l’acció coordinada més gran en 40 anys des de la Revolució Iraniana en la qual va participar un ampli moviment obrer organitzat, que va culminar amb el triomf de l’actual règim teocràtic. Les vagues van començar a la regió sud el dissabte 1 d’agost, en Khuzestán, on es troben els jaciments de gas més importants del país, per a després estendre’s cap a les refineries del centre persa en pocs dies. En aquest sentit, els obrers de Isfahan van començar la seva vaga el 4 d’agost, en una mesura sense precedents que aconsegueix almenys a 10,000 treballadors del sectors petrolier, la qual cosa inclou jaciments, petroquímiques i refineries.

Et pot interessar Geopolítica del petroli: A baix l’agressió de l’imperialisme ianqui contra Iran!

Els treballadors de diferents companyies estan sostenint la vaga des del primer d’agost com els de Abadan Oil Refinery, Refineria Parsiana en Kangan, Lamerd Petrochemical, Qeshm Heavy Oil Refinery, IG i Jam 2 en Asaluyeh, Atropart Company en la refineria de Joffair (sud de Ahvaz), Exir Company en la fase 13 de Asaluyeh, Pars Phenol Petrochemical de Asaluyeh, Sina Sanat-e Ahmadpour de Asaluyeh, Refineria de Asaluyeh Petropalayesh, Refineria de Razi de Mahshahr i Tous Dashte Azadeghan han atacat a Asphalt Company. Les vagues en els jaciments de South Pars, estan colpejant un projecte privilegiat de l’Iran, al qual aposta poder desenvolupar per a enfrontar el canvi de divises per a combatre la hiperinflació que aconsegueix almenys al 40% en un país que la seva economia és poc diversificada.

Entre els manifestants trobarem constructors, electricistes, soldadors, i treballadors diferents oficis que treballen contractats en el jaciment de gas natural més gran del món. Aquests treballadors compleixen cicles de treball de 20 dies per deu de descans, i s’allotgen en residències pròximes al lloc de treball durant els dies d’activitat. L’objectiu de la vaga és resistir-se a treballar durant un cicle complet de torns de 20 dies, amb la qual cosa assestarien un impacte important a la producció del gegant petrolier.

La gota que va vessar el got, empenyent a la vaga a milers de treballadors, va ser la mort de Ebrahim Arabzadeh, un treballador contractat del complex petroquímic Mahshahr, a causa de les condicions de sofocament que provoca la calor infernal de 50 graus. Aquestes són algunes de les condicions insuportables de treball i de vida a les quals estan obligats a treballar els obrers petroliers iranians, incloent un entorn on no existeixen drets sindicals a partir de la persecució dels Cossos de la Guàrdia Revolucionària de la República de l’Iran (IRGC) que empresona als líders cada vegada que sorgeixen. De la mateixa manera els salaris estan deguts en un context de creixent inflació que aconsegueix el 40%, a causa de les sancions econòmiques internacionals imposades per l’imperialisme nord-americà mentre el país travessa una crisi profunda pel covid-19.

L’impacte de la política nord-americana que va reduir en un 80% la producció de petroli, es reflecteix directament sobre els treballadors i el poble pobre iranià que protesta contra les condicions econòmiques malgrat mancar de direcció sindical o política.

Et pot interessar Enfront de la pandèmia: Què diuen des d’IU i el PCE de la permanència de 550 soldats espanyols a l’Iraq?

La situació de la classe obrera a l’Iran és brutal, amb un 70% dels treballadors de la indústria petroliera treballant en contractistes. En les "zones econòmiques especials" o “zones franques”, els treballadors estan exempts de legislació laboral, amb la qual cosa hi ha una dictadura de les patronals. Els establiments no compten amb sistemes de refrigeració adequats a les altes temperatures de l’ambient en l’estiu. I per descomptat, la sindicalización independent dels treballadors està prohibida, mentre que els sindicats legals són un òrgan més d’Estat. A més, de no comptar amb assegurança de salut, estan obligats a signar contractes de treball escombraries, sense cobertura de jubilació, mentre que poden ser acomiadats en el moment que ho desitgi l’ocupador. Els seus salaris estan per sota de la línia de pobresa, mentre que molts no cobren el seu salari des de fa mesos en un marc d’augment de la desocupació que aconsegueix segons dades oficials al 27% entre la joventut, mentre esperen que la crisi de covid-19 deixi a 4 milions de persones al carrer.

Al parc industrial sucrera de Haft Tappeh els obrers mantenen una vaga des de fa 53 dies tot i que els dirigents sindicals està empresonats per organitzar vagues durant el 2019, un d’ells a punt de ser executat per pena de mort. Les demandes són similars, entre ells el pagament de salaris deguts, reincorporació d’acomiadats, que s’expulsi als funcionaris corruptes, reintegrament dels diners en rutes de malversació de fons, i fins i tot demandes històriques contra la privatització.

La vaga dels treballadors del petroli i gas ha provocat la solidaritat de sindicats, estudiants, mestres, jubilats i activistes pels drets de les dones. El Sindicat de Treballadors i Conductors de Vahed i la Vaga de Treballadors de la Canya de Sucre de Haft Tappeh, van fer costat als treballadors petroliers, i 12 sindicats, jubilats, estudiants i activistes dels drets del nen van emetre una declaració conjunta expressant la seva solidaritat amb els treballadors petroliers. El grup de dones Arzem (Alliberament femení) també va defensar la vaga dels treballadors en una declaració com a part del moviment de dones, condemnant qualsevol atac contra elles. També es va unir el sindicat de mecànics i metal·lúrgics que ha anunciat que la vaga es va estendre a 22 centres industrials fins al moment, i que 4,000 treballadors d’aquesta branca participen de la vaga. També es van acoblar els treballadors de HEPCO (Heavy Equipment Production Company), una important fàbrica de maquinària pesant que lluita contra les condicions imposades per la privatització en 2017 començant una nova ronda de vagues i protestes.

Els petroliers iranians mantenen una posició de força estratègica al país. La República Isàmica depèn profundament de la producció de gas i petroli, per aquesta raó és que les sancions dels EUA estan impactant tant en un dels països amb majors reserves d’hidrocarburs del món. Les relacions amb els EUA s’han tibat cada vegada més des de la retirada de Trump de l’Acord que limitaria el Programa Nuclear iranià que van aconseguir el moment més perillós durant gener del 2020 amb l’assassinat de Soleimani. A partir d’aquesta raó Iran ha estat llançat als braços de la Xina, en moments de creixents tensions geopolítiques.

Et pot interessar: Iran respon a l’atac dels Estats Units: què pot passar ara?

Els sectors de treballadors que protagonitzen aquestes vagues, conductors d’autobús de Teheran, els petroliers de Khuzestán i les sucreres de Haft Tuppeh, tenen una llarga tradició de lluita. De moment el règim iranià no ha emès cap declaració sobre les vagues, però la seva reacció sempre ha sigut d’una repressió feroç – que impliquen tortura, segrest i assassinat de treballadors - combinada de concessions econòmiques per a calmar les aigües. No obstant això, en aquesta ocasió el marge per a concessions és molt escàs. Existeix una oportunitat que les vagues aconsegueixin les reformes preteses, la qual cosa pot generar una èxit relatiu per al moviment obrer. O per contra que no s’aconsegueixi cap.

Sigui l’alternativa que sigui, el moviment vaguístic actual, pot ser la base per a futures protestes obreres a l’Iran. Al novembre de 2019 el govern va ser durament qüestionat per mobilitzacions en els principals centres urbans de desenes de milers de persones per l’augment del combustible i del preu de la vida, on van ser arrestats almenys 7,000 persones i centenars van ser assassinats en la repressió, i al maig de 2020 per l’escassetat d’aigua en diverses regions assotades pel covid-19. Des de 2017 d’ara endavant les vagues obreres vénen posicionant com un factor clau en l’oposició al govern que en la mesura que augmenta la pressió de EE. UU, polaritza més amb la societat civil, com ho mostra el recent triomf de l’ala ultra conservadora (o intransigents) del règim.

Et pot interessar l’Iran: Protestes massives a l’Iran: el jovent i les dones en la primera línia

Per a poder resoldre això problemes estructurals, serà imperiós que el moviment obrer, que comença a escalfar els seus músculs, impulsi mobilitzacions no només contra les condicions de vida que imposa el règim iranià, sinó principalment contra l’ofec de les sancions imperialistes. En principi, com deia un vaguista del sucre, “ un treballador amb fam, encara que el flagelin, tornarà als carrers”.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic