|
Amb més de 40 organitzacions de l’esquerra classista llatinoamericana i els Estats Units, després de tres dies de profunds debats sobre la situació que travessa la regió i els principals reptes que es plantegen per a les i els revolucionaris, el diputat nacional pel PTS - FITU, Nicolás Del Caño, va tancar l’última sessió. Publiquem la seva intervenció completa.
Salutació a totes les companyes i companyes presents.
Aquesta conferència ha estat una instància de debats sobre l’estratègia i el programa amb el qual la classe treballadora ha de sortir a enfrontar les conseqüències d’aquesta crisi històrica.
Sense dubte, un dels debats principals que queden plantejats és com avançar en la reconstrucció de la IV Internacional.
Els companys del Partido Obrero plantegen que reivindiquen el mètode que van portar endavant en la CRCI, quan Altamira era el seu principal dirigent. Però aquesta organització es va dissoldre, no hem vist cap balanç de què va ser el que la va fer fracassar. Al nostre entendre cap internacional pot construir-se en base a quatre punts generals.
Les diferències molt importants que tenim amb els companys de la UIT-CI a Bolívia, al Perú, a Veneçuela, entre d’altres, ja l’han assenyalat les meves companyes i companys. I vull dir que no estic d’acord amb el que assenyalava recentment el company Gringo Giordano en relació a la unitat amb aquells sectors que no siguin revolucionaris, trotskistes, en funció de la construcció d’un partit revolucionari.
Per la seva banda, el company Bodart del MST crec que hauria de reflexionar, treure conclusions sobre l’error que van cometre en secundar activament a Syriza a Grècia, amb foto de Alexis Szipras inclosa poc abans que aquest comenci a ajustar a el poble grec. Al seu torn, al Brasil va parlar de la ruptura de l’PSTU però no va esmentar que l’MST va tenir també una ruptura amb el MES, que havia tingut una política similar a la del PSTU donant suport al cop contra Dilma. Per no parlar, és clar, del que va dir Myriam, també van assenyalar altres companys, en relació a haver participat en llistes costat de Luis Juez, Pi Solanes, o haver estat part de el Partido Socialista Unido de Veneçuela quan era part de govern amb Chávez.
Perquè així com no tenir cap tàctica en la construcció de partit porta a el sectarisme estèril, les dreceres oportunistes, i més en el terreny internacional, acaben en desastres.
Òbviament estem d’acord en implementar fronts d’esquerra similars el FITU on sigui possible i altres tàctiques en comú on ens posem d’acord. Però sempre sabent que el nostre objectiu és la construcció de partits revolucionaris i reconstruir la IV Internacional. A la Fracció Trotskista i en el PTS, reivindiquem el mètode d’unir-nos a partir de compartir un programa i de treure lliçons revolucionàries dels elements més candents de la lluita de classes, que al nostre entendre és el camí amb el que Trotsky va anar donant passos per a la fundació de la IV Internacional. Amb aquest objectiu de reconstruir la IV Internacional, reiterem la proposta perquè entre els corrents aquí presents organitzem els debats que han quedat pendent.
Avui veiem com els governs volen il·lusionar a les poblacions dient que després de la pandèmia la situació tornarà a ser com abans. Però això no és així. Amb estats hiper-endeutats la capacitat d’emissió no pot ser eterna. Començaran una altra vegada les retallades, els ajustos, o noves crisis financeres, bancàries o inflacionistes. Més d’hora que tard les masses reaccionaran, com ja ho estem veient,
davant l’agreujament dels patiments.
La pandèmia ha mostrat la hipocresia i el cinisme de la burgesia. Fixeu-vos que diu "essencials" a treballadores i treballadors precaritzats que guanyen salaris de misèria, com en el sector de la salut o entre els repartidors, als que les seves empreses ni tan sols reconeixen com a treballadors. Un model que volen estendre a altres sectors i que mostra com la tecnologia en mans del capital és un element que lluny de millorar, agreuja encara més les condicions de vida i de treball de la classe treballadora.
Però és molt important assenyalar que aquest sector es va posar dret. Es va realitzar una aturada molt important el 1r de juliol, una aturada internacional dels repartidors que va tenir repercussió en molts dels nostres països. En el llibre que vaig publicar l’any passat sobre la precarització que viu la joventut assenyalàvem que aquest fenomen d’organització anava a començar a desenvolupar-se, i no ens equivoquem. En les noves generacions hi ha una enorme energia que quan es deslliga és difícil de contenir. Així com en el moviment de lluita de les dones que ve recorrent el món. Avui a la rebel·lió als Estats Units veiem com desenes de milers de joves menors a 18 anys estan en la primera línia de l’enfrontament a el racisme, a la violència policial, i exigint l’abolició d’aquesta institució gendarme de l’ordre capitalista.
Tenim una gran tasca en guanyar a aquesta nova generació que avui desperta per a la perspectiva de la revolució socialista. No és una tasca senzilla. Fins al dia d’avui els capitalistes fan servir la monstruositat de l’estalinisme per desacreditar la idea d’una societat comunista.
Però la nostra lluita no és per un règim totalitari i burocràtic sinó per una democràcia mil vegades superior a la que qualsevol estat capitalista pot oferir. La revolució per la qual lluitem busca enderrocar l’estat capitalista i posar en peu una veritable democràcia de les i els treballadors, que mitjançant la socialització dels mitjans de producció i la planificació democràtica de l’economia permeti passar del "regne de la necessitat" a l’ "regne de la llibertat", com assenyalava Karl Marx.
Només si acabem amb aquest sistema, la ciència, la tecnologia podran ser utilitzades a l’servei de l’emancipació de la humanitat, començant per una rebaixa radical de la jornada laboral i el repartiment de les hores de treball entre el conjunt de la població. L’augment del temps lliure permetrà que les masses en el seu conjunt tinguin accés a les conquestes culturals, artístiques i científiques.
A mi m’ha tocat en aquests anys al costat de diferents companys i companyes, donar la batalla als parlaments burgesos. Avui a la Cambra de Diputats donem la baralla en comú amb la companya Romina Del Plá de el Partido Obrero. I en el cas del meu partit, el PTS, comparteixo aquest lloc amb companys i companyes que en diferents legislatures de les seves províncies, sent dirigents de la classe obrera, s’han transformat en tribunes de la seva classe, com Alejandro Vilca, Natalia Morales, Claudio Dellecarbonara o Andrés Blanc de Zanón a Neuquén, que continua amb l’herència del nostre company entranyable Raúl Godoy, entre d’altres dirigents. I amb la nostra companya Myriam Bregman, present en innombrables lluites, i que és en una de les principals referents del nostre Frente de Izquierda.
Els que ocasionalment tenim la responsabilitat de ser diputats, sempre ens movem segons els assenyalaments de el Segon Congrés de la Tercera Internacional per a la intervenció parlamentària, on es planteja entre altres coses que "El diputat comunista està obligat a col·locar-se al capdavant de les masses proletàries, a la primera fila, ben a la vista, en les manifestacions i en les accions revolucionàries ". I en aquest sentit, un dels meus majors orgulls militants ha estat estar colze a colze amb els treballadors i treballadores de LEAR durant aquesta gran lluita en la qual tretze vegades es va tallar l’autopista panamericana, sofrint al costat dels companys treballadors i treballadores, a Christian castell que era diputat a aquell moment, els trets de goma, el gas pebre, els palazos que rebem per les ordres de Sergio Berni, que en aquell llavors era Secretari de Seguretat de Cristina Fernández. I després vam patir el mateix amb el desallotjament de Pepsico el 2017, sota el govern de Macri.
Per això una de les raons fonamentals de l’existència del Frente de Izquierda en la Argentina, és aquesta presència de l’esquerra classista en els principals combats de la classe que s’han lliurat al nostre país, amb grans batalles en fàbriques com Kraft, Maffisa, els externalitzats ferroviaris, LEAR, Pepsico, o en les grans jornades de lluita contra la reforma previsional de Macri al desembre de 2017, on des de dins de Congrés interveníem per donar suport l’enorme mobilització que s’estava donant als carrers. Sempre nostra pràctica ha estat posar les banques conquerides el servei de la lluita de classes i de la mobilització extraparlamentària de les masses treballadores.
En aquests mesos els diputats de el Frente d’Izquierda, vam ser els únics que ens hem oposat el consens burgès entre el govern d’Alberto Fernández i l’oposició dretana de Junts pel Canvi.
Hem utilitzat la tribuna parlamentària per denunciar els seus plans, desemmascarar-davant els ulls de milions que encara confien en el govern i tenen il·lusions en el "mal menor", però que estan fent una experiència i vine amb simpatia a l’esquerra que no arruga contra les patronals com sí que ho fa Alberto.
En l’última campanya electoral ho vam dir clarament, vam fer una gran agitació sembrant la idea de pagar el deute era incompatible amb una millora en les condicions de vida de poble treballador.
Propagandizamos també idees fonamentals, mesures transicionals, com la nacionalització de la banca i el comerç exterior sota control obrer, que cobren més rellevància amb aquesta crisi. Per descomptat ho fem com a part d’un programa de conjunt perquè la crisi la paguin els grans empresaris, els banquers, els capitalistes.
En aquest terreny, contra el cretinisme antiparlamentari i el parlamentarisme burgès i centreesquerrà, ens hem esforçat humilment per recrear les millors tradicions del parlamentarisme revolucionari, a el servei de construir partits de combat de la classe
treballadora en el terreny nacional i internacional.
No tenim per davant una tasca ni un camí fàcil, perquè l’estalinisme i el neoliberalisme no han passat en va. Gran part de l’esquerra mundial es debat entre els qui sostenen la política de la identitat atacant qualsevol tipus de centralitat i hegemonia de la classe treballadora, i els que d’altra banda, veient el creixement de populistes de dreta com els Trump sobre capes de la classe treballadora , es limiten a reivindicacions econòmiques i no combaten les opressions que coexisteixen amb l’explotació de classes. Només una teoria de l’hegemonia proletària, inseparable de la construcció de el partit revolucionari, pot donar resposta a aquesta situació. Sense que amb ella es caigui en l’adaptació als moviments tal com són o en la negativa a l’existència de les diferents opressions, sigui nacional, patriarcal, racial, que acompanyen com l’ombra al cos al cos de l’explotació capitalista.
Al costat de nombroses elaboracions que la nostra corrent internacional s’ha fet sobre els temes teòrics i d’estratègia centrals per respondre als desafiaments del nostre temps, entre ells més de 25 llibres, hi ha els que escrivim per recrear el feminisme socialista, sobre el problema indígena a Bolívia o sobre la qüestió negra a Estats Units i Brasil, que humilment posem aquí a consideració com una aportació a aquesta conferència.
Companyes i companys, la crisi accelera els temps, i hem de multiplicar esforços i l’audàcia per guanyar al millor de l’avantguarda obrera i de la joventut a la militància per acabar amb aquest sistema.
L’internacionalisme teòric i pràctic és part integrant de el partit que volem construir. En el 80 aniversari de l’assassinat de Lev Trotski per mans d’un sicari stalinista, posar totes les nostres forces en la reconstrucció de la IV Internacional és el millor homenatge que podem fer-li.
Moltíssimes gràcies, i novament un fraternal abraçada a totes les companyes i companys que han participat en aquesta Conferència.
|
