Foto: Pedro Sánchez, Ursula von der Leyen, Giuseppe Conte, Emmanuel Macron i Angela Merkel, entre altres, durant la segona jornada del cim dels líders de la Unió Europea (UE) a Brussel·les. EFE/ Twitter Pedro Sánchez

1. La crisi de la Covid va colpejar amb intensitat Europa a partir de març, quan Itàlia i l’Estat espanyol es van transformar en epicentre de la crisi. Els pronòstics per a l’economia europea van des d’una desfeta total fins a la “mare de totes les recessions”, com va dir aquesta setmana un alt executiu del BNP Paribas. Amb el PIB espanyol caient prop d’un 10%, un camí que segueixen de prop França i Itàlia, i una caiguda que pot arribar al 7% a Alemanya, el panorama que s’aveïna és una crisi de dimensions històriques.

En ple pic de coronavirus, amb els principals països encara en confinament, els caps d’Estat de la UE van acordar un primer paquet d’urgència amb préstecs per fins a 420.000 milions d’euros, per a aplicar-se aquesta tardor. Però va quedar pendent, per les profundes diferències entre els Estats membres, un fons d’ajudes i estímuls molt superior per a la “reconstrucció” post-Covid.

2. A fins de maig, es concreta un acord entre Alemanya i França per a proposar un fons extraordinari de 750.000 milions d’euros. Davant la magnitud de la crisi, Alemanya s’allunya de la seva posició tradicional, oposada a qualsevol mena de “mutualización” del deute entre els socis europeus, per a adoptar aquest pla d’injecció massiva de diners i crèdits, una política de matriu més “neokeynesiana” per a tractar d’evitar una caiguda estrepitosa de l’economia europea i, al mateix temps, tractar d’evitar les fortes tendències a la fragmentació geopolítica en el seu interior.

3. El fons de 750.000 milions d’euros es basa en l’emissió de bons, nou endeutament. Producte de la forta resistència oposada pel bloc dels Estats anomenats “frugals” (Països Baixos, Dinamarca, Suècia i Àustria) més Finlàndia, la proporció de subvencions directes ha baixat. El fons es compondrà de 390.000 milions d’euros en subvencions directes (el 52% del total) i 360.000 en préstecs (el 48%). Per a retornar el deute conjunt s’implementaran nous impostos comunitaris, com una taxa sobre plàstics de primer ús, un impost al carboni i una taxa digital. Després cada Estat haurà de retornar el seu propi deute, alguna cosa que en el cas d’Itàlia i l’Estat espanyol, situa el deute públic en nivells mai vists.

4. Mark Rutte, primer ministre dels Països Baixos, feia fortes declaracions contra el possible acord, assenyalant cínicament el “malbaratament” dels països del sud d’Europa com a causa de la crisi. També va declarar, el mateix dia que s’iniciava el cim, que països com Espanya i Itàlia haurien d’aplicar noves reformes laborals i del sistema de pensions a canvi dels fons europeus.

Durant les negociacions, va voler baixar la quantitat d’ajudes directes (alguna cosa que va aconseguir en part) i va tractar d’assegurar un “poder de veto” sobre l’acord, alguna cosa que no va aconseguir per complet. Però si va aconseguir una clàusula que funciona com a “fre d’emergència”, si algun país considera que un altre no està complint amb les “condicions” que s’han establert per a rebre els fons. Rutte i els països del nord d’Europa han insistit en aquesta clàusula, per a condicionar a Itàlia i Estat espanyol a haver d’aplicar noves reformes antiobreres i retallades una vegada que es comencin a rebre les ajudes.

5. Alemanya, Països Baixos, Suècia, Àustria i Dinamarca han obtingut un benefici extra: es manté el sistema de “xecs” (que en el seu moment va imposar Regne Unit) per a descomptar en les seves aportacions al Pressupost de la UE. Aquests cinc països rebran els xecs de descompte per fins per 7.603 milions d’euros.

6. Per a evitar el veto d’Hongria i Polònia, el pacte flexibilitza l’anomenada “condicionalitat sobre l’Estat de dret”. És a dir que la UE no podrà exigir a aquests països condicionis quant a la vulneració de llibertats democràtiques o l’enduriment dels règims polítics.

7. L’Estat espanyol rebrà 140.000 milions del fons de recuperació. 72.700 milions en subsidis directes i la resta en préstecs, que es faran efectius entre 2021 i 2022. El pacte de la UE implica que el govern “progressista” espanyol es trobarà molt més restringit per a qualsevol mena de mesura “social”. De fet, la proposta de revertir “els aspectes més lesius” de la reforma laboral surt definitivament de l’agenda (i queda descartada definitivament la seva derogació completa).

8. El pacte, promogut per l’eix francoalemany i els països del sud, és el resultat de concessions de totes dues parts en la negociació amb els països del nord. Aquest “baló d’oxigen” per al futur de la UE no pot ocultar, no obstant això, les profundes fractures internes que es vénen aprofundint. La sortida de Regne Unit amb el brexit, la tensió de Brussel·les amb el bloc Hanseàtic i el bloc de Visegrado, en el marc de l’augment de les tensions geopolítiques mundials entre els EUA i la Xina, són elements que continuen corcant el projecte de la UE, davant una crisi que no se sap quan acaba. A més, no és clar com afectarà les economies de la UE una probable "segona ona" del Covid que en alguns països sembla ja estar començant.

Al mateix temps, l’aplicació del fons augmentarà l’endeutament dels Estats, limitant encara més els seus pressupostos, i condicionarà qualsevol tipus de polítiques “socials”, pressionant a futur per noves reformes a favor de les empreses multinacionals i contra els drets de la classe treballadora.

9. Enfront dels discursos exitistas que celebren aquest pacte com un “fet històric” que salvarà a la UE, és clar que funcionarà com un respirador artificial davant l’enfonsament pronosticat a curt termini, però, per les dimensions d’aquest, no és clar quant podrà revertir i contenir realment els efectes de la crisi a nivell econòmic i social. En tot cas, els governs dels Estats imperialistes europeus intentaran que la crisi la continuïn pagant les classes treballadores i els pobles oprimits de tot el món.

10. Avui celebren aquest pacte des d’Angela Merkel fins a Pablo Iglesias, parlant de la "solidaritat" europeista i el futur de la UE. En realitat, és un pacte per a salvar les economies capitalistes i els guanys de les empreses multinacionals, el mercat únic per a les exportacions holandeses i alemanyes, i la resta dels negocis de les burgesies imperialistes.

Res han de guanyar els treballadors i els pobles oprimits amb aquests pactes de l’Europa del capital. Però tampoc són alternativa els discursos que proposen, per dreta o per esquerra, el fals retorn a "sobiranies nacionals" en els Estats imperialistes. La lluita per programes anticapitalistes i d’independència de classe, per governs de la classe treballadora i pels Estats Units Socialistes d’Europa són l’únic horitzó progressiu davant aquesta crisi.