http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
RACISME I EXPLOTACIÓ
Les vides de temporers i temporeres migrants importen: resistència davant el desemparament de les autoritats
Lucía Cantos

La matinada del passat dijous es registrava el tercer incendi produït en els assentaments xabolistes en els quals conviuen centenars de persones migrants ocupades en el sector agrícola de Huelva. Una situació dramàtica que, a més, es produeix en el context d’una pandèmia global que aconsegueix un segon repunt en moltes províncies espanyoles.

Ver online

Fotos: ASNUCI i Seydou Diop

El passat 25 de maig, després de la mort de George Floyd a les mans del policia Derek Chauvin a Minneapolis, la comunitat afroamericana i afrodescendent va protagonitzar una sèrie de mobilitzacions exigint justícia per a George, la seva família i tots aquells casos en els quals la violència racista i l’abús policial cap a persones negres havia quedat impune. Però les reclames no van esgotar la seva força a la frontera estatunidenca, sinó que es van fer ressò al llarg de tothom: Mèxic, Xile, França, Holanda, Grècia i Espanya van ser alguns dels molts països que es van unir a aquesta ona de solidaritat antiracista.

A l’Estat espanyol, els mitjans de comunicació, des d’informatius en canals privats fins a diaris independents, passant per programes de ràdio, publicacions en xarxes socials i debats televisius, van dedicar titulars i minuts d’audiència a la retransmissió del succeït als Estats Units. Encara que, com era d’esperar, no sempre es comunicava des del respecte i el pensament crític. Més aviat, es parlava sobre els abusos policials i racistes cap a la comunitat afroamericana des de l’òptica de qui contempla el desastre a través del seu palau, serè, incapaç d’adonar-se que els fonaments que trepitja també s’estan trontollant.

De fet, enmig d’una marea que reclamava justícia social per a George Floyd i les persones afroamericanes, la comunitat migrant i antiracista d’Espanya -conscient de les contradiccions i paradoxes de la narrativa- advertia sobre la importància de reflexionar sobre si al nostre país i a les nostres fronteres es continuaven permetent pràctiques racistes cap a les persones racialitzades i migrants. Sobre si la nostra societat tenia igual de clar que aquí les vides negres també importen.

L’escassa cobertura mediàtica sobre l’ocorregut la setmana passada a Huelva dóna la raó a tots aquells que van qüestionar que el compromís exacerbat cap a la comunitat negra dels EUA no sempre venia acompanyat del suport a la lluita antiracista a l’Estat espanyol, perquè avui són molts els que callen davant el desemparament que viuen les temporeres i temporers de Lepe i Lucena del Port. Són les persones, mitjans i institucions que tampoc van alçar la veu a l’hora de denunciar les morts al Mediterrani, la violència exercida per Frontex a la frontera europea o la vulneració de drets humans en els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE).

La matinada del passat dijous es registrava el tercer incendi produït en els assentaments xabolistes en els quals conviuen centenars de persones migrants ocupades en el sector agrícola de Huelva. Una situació dramàtica que, a més, es produeix en el context d’una pandèmia global que aconsegueix un segon repunt en moltes províncies espanyoles.

El primer dels incendis va tenir lloc a Lucena del Port, deixant al seu pas més de 40 barraques i 2 persones ateses. Només un dia més tard, aquesta vegada en la localitat de Lepe, el foc va arrasar amb al voltant de 80 barraques, segons organitzacions socials de la zona com ASNUCI (Asociación de Nuevos Ciudadanos por la Interculturalidad). En l’últim d’ells, també a Lepe, iniciat en la matinada del 17 de juliol, es van cremar 70 barraques i una persona va haver de ser atesa. En total, al voltant d’uns 200 damnificats que han perdut totes les seves pertinences, algunes d’elles imprescindibles a l’hora de regularitzar la seva situació al país: passaports, informes mèdics, cartes d’empadronament, sol·licituds d’asil, diners, etc.

Es tracta d’una consecució de desastres que, per a molts, no té un origen casual. “Han cremat tres assentaments en una setmana, just quan acaba la campanya de recollida en la zona i ja no els fem falta. A més, tots saben que a Lepe es pretén erradicar el barraquisme a la força” ens relaten membres d’ASNUCI. Si bé des d’instàncies policials no s’ha determinat la causa del foc, no seria forassenyat pensar que hagués estat intencionat. En qualsevol cas, les persones afectades mereixen saber, a través d’una respectiva recerca, quina és la veritat després dels incendis dels seus habitatges.

Tal com reportava en les seves xarxes socials Seydou Diop, portaveu de la campanya #RegularizaciónYa i membre d’ASNUCI, les persones que habitaven aquelles barraques s’han vist obligats a dormir a la intempèrie, en ple ras, al costat de cunetes i sobre cartons i una altra sèrie de materials improvisats. Una situació de desemparament que es veu agreujada per l’exposició al virus i els efectes de les altes temperatures registrades a la província durant les passades setmanes. Aquelles persones que han resultat imprescindibles per al sosteniment de les nostres societats, jugant un paper fonamental en l’aprovisionament d’aliments per a les grans superfícies de consum, s’han trobat en una situació de desprotecció absoluta, abocats a viure sense sostre.

Els assentaments xabolistes presents en províncies com Huelva o Almeria no són, a diferència del que sostenen uns certs actors, el resultat d’una nova “allau migratòria”, no està motivada per cap “efecte crida” ni molt menys respon a una estratègia d’estalvi econòmic per part dels migrants. L’existència d’aquests assentaments, que a Huelva es remunta a fa més de vint anys -quaranta en el cas d’Almeria- és la suma de l’explotació laboral que molts dels jornalers i jornaleres que viuen en el sector hortofructícola, la falta de voluntat política per part de les autoritats locals a l’hora de garantir els drets sociolaborals de les persones migrants, sumat a l’absència d’alternatives residencials i d’habitatges en règim de lloguer adaptades a la demanda dels temporers.

Tot això, envernissat per un racisme institucional que, lluny de construir-se com un mantra obsolet i buit, travessa les vides de les persones migrants de manera constant, especialment per a aquelles que es troben en una situació administrativa irregular. La vigent Llei d’Estrangeria 4/2000 està conformada per una sèrie de normatives que, definint-se com un instrument de ‘’control’’ dels fluxos migratoris, estableix criteris i paràmetres amb alts nivells d’exigència, dificultant enormement l’obtenció de la residència i l’estatus legal a les persones estrangeres i migrants al nostre país. De fet, a l’Estat espanyol únicament existeixen quatre vies de regularització: arrelament social, concessió d’asil, matrimoni o reagrupació familiar. Totes elles amb una sèrie de condicionants que no totes les persones poden assumir, com l’obtenció de contractes laborals d’1 any, empadronament o documents que verifiquin una certa integració al país.

La duresa de la Llei d’Estrangeria, a més, afecta de manera especial a les temporeres i temporers del sector agrícola. En tractar-se de períodes laborals amb una durada preestablerta, que a més no sol aconseguir els dotze mesos, les persones que volen regularitzar la seva situació es veuen obligades a enllaçar ràpidament uns contractes amb uns altres. A més, l’agrícola és un dels sectors laborals en els quals més irregularitats es registren: absència de documents contractuals, treballadors que no estan donats d’alta en la Seguretat Social, incompliment dels Convenis del Camp Provincials quant a salari i protecció laboral es refereix, manteniment de pràctiques il·legalitzades com el treballar a preu fet i sense descans, etc.

Derivat d’aquestes condicions laborals inestables i precàries, molts jornalers i jornaleres que s’han vist obligats a ocupar algun tipus d’infrahabitatge, per la qual cosa compten amb una dificultat afegida a l’hora de regularitzar la seva situació: l’empadronament. Exceptuant alguns casos en els quals la pressió social ha aconseguit modificar la normativa -com és el cas de Lepe-, les persones migrants no poden empadronar-se en els assentaments xabolistes. D’aquesta manera, s’observa una espècie de cercle viciós en el qual les persones no poden regularitzar la seva situació al no figurar en el padró, la qual cosa al seu torn condiciona el seu accés a determinats recursos o a una altra mena d’oportunitats laborals amb major estabilitat.

El lema “ningú es queda enrere durant la pandèmia” va ser apropiat des de diferents instàncies governamentals per a anunciar una sèrie de propostes que, en teoria, garantien la salut i seguretat de totes, independentment dels seus ingressos, ocupació laboral, edat o condició social. Mesos més tard i en sintonia amb la precedent línia d’actuació del govern PSOE-Unidas Podemos, es constata com les mesures s’han continuat pensant per a uns pocs.

Per a les persones migrants ni tan sols una situació d’extrema excepcionalitat com la viscuda aquests mesos arran del COVID-19 i l’estat d’alarma ha estat raó suficient perquè les autoritats i responsabilitats competents actuessin aportant alternatives residencials i recursos de suport per a les persones que habiten els assentaments xabolistes en localitats com Lepe.

De fet, des del mes de març i arran d’una proposta impulsada per jornalers, veïns de Lepe i ASNUCI s’està duent a terme una col·lecta per a finançar un projecte d’alberg per a temporers i temporeres, entenent que la situació que enfronten els migrants en els assentaments xabolistes ha de combatre’s amb urgència. Per això, davant la falta de solucions institucionals, ha estat el teixit social de la zona qui ha promogut la iniciativa.

Encara que resulti una mica evident, el 94% de les persones que habiten els assentaments assegura que no dubtaria a abandonar les barraques si comptessin amb qualsevol mena d’alternativa residencial digna, segons un informe de la Fundació Fecons realitzat en 2017. Una preferència evident si atenem les condicions de salubritat i habitabilitat amb les quals compta aquest tipus d’infrahabitatge.

Es tracta, en la seva majoria, d’estructures construïdes a partir de materials rebutjats, com a palets de fusta o plàstics. No compten amb aigua potable, per la qual cosa les persones que ho habiten han de desplaçar-se a fonts pròximes per a obtenir l’aigua o emmagatzemar ampolles per a desenvolupar qualsevol tipus d’activitat de cuina o higiene. A vegades fins i tot es veuen obligats a recórrer a les basses de reg de les pròpies explotacions agrícoles, les quals en molts dels casos contenen pesticides i un altre tipus de químics. Tampoc gaudeixen de corrent elèctric, per la qual cosa les espelmes o els entroncaments de llum són l’única font d’enllumenat en els assentaments. Quant al sanejament, no existeixen sistemes de clavegueram ni d’evacuació d’excrements, així com de recollida d’escombraries i residus.

En el marc de l’emergència sanitària, la Junta d’Andalusia va rebre 2,3 milions d’euros destinats a la gestió dels assentaments de Huelva i Almeria. No obstant això, avui dia, els problemes relacionats amb l’oferta i la demanda d’habitatge per a jornalers migrants segueix sense resultar prioritària per a l’ajuntament de Lepe. Haya Fofana, membre d’ASNUCI, anuncia que ’’l’única cosa que han fet les autoritats leperas durant l’estat d’alarma ha estat contractar un camió cisterna durant dos mesos, amb un només conductor, per la qual cosa va acabar sent l’equip d’ASNUCI qui va fer el repartiment d’aigua en els assentaments’’.

A aquesta absència d’alternatives per part de les autoritats locals se suma un clima de racisme social entre molts dels veïns de la localitat, els qui, malgrat haver rebut proposades com la reducció d’impostos d’arrendament, han rebutjat posar les seves propietats a la disposició dels migrants. ’’No volem cases gratis’’ és una de les consignes més repetides aquests dies enfront de l’Ajuntament de Lepe. Un gran nombre de veus argumenten que els treballadors migrants recorren a l’infrahabitatge com a mètode d’estalvi o bé perquè les condicions indignes de les barraques no difereixen tant de les viscudes als seus països d’origen. Estigmes que reforcen el discurs racista i que es troben completament allunyats de la realitat. Tal com apunta Haya Fofana ’’el racisme a Lepe existeix, i és un obstacle a l’hora de trobar un pis; malgrat el gran nombre d’habitatges buits al poble, quan busquem allotjament ni els bancs ni els veïns volen llogar les seves propietats a persones migrants’’.

Les condicions sociolaborals de les temporeres i temporers a les localitats d’Huelva com Lepe, Palos de la Frontera o Lucena del Puerto han estat assenyalades en els últims anys tant per sindicats de treballadors, organitzacions del tercer sector i el moviment antiracista.

De fet, un dels assentaments que s’ha vist afectat va ser visitat al febrer per Philip Alston, relator oficial de Nacions Unides per a l’extrema pobresa, amb motiu de la redacció d’un informe sobre pobresa estructural a Espanya. Després del seu pas per l’assentament xabolista, Altson va confessar que les condicions a les quals es veuen exposats els treballadors migrants que recullen la maduixa i la taronja a Huelva podrien ser més deficients que en qualsevol camp de refugiats, segons la pròpia experiència del relator. Com s’ha pogut comprovar en l’última setmana, ni tan sols les alertes d’organitzacions internacionals com l’ONU han aconseguit activar protocols d’actuació per a una adequada erradicació del fenomen xabolista en la zona.

Però la veritat és que la vulneració dels drets humans i el racisme institucional que deriva en situacions com l’ocorreguda la setmana passada a Huelva no són ni casos puntuals, ni successos únics a Andalusia. Durant l’estat d’alarma, hem vist com els temporers s’han vist abocats a ser sense-sostres a Lleida; inspeccions laborals a empreses hortofructícoles en tot l’Estat espanyol han revelat situacions d’explotació a treballadors migrants o com els jornalers han estat acusats d’iniciar focus de contagi a la població local, com a Osca o Albacete.

’’Volien mà d’obra i van arribar persones’’ és un altre dels lemes utilitzats aquests dies en les concentracions impulsades pels jornalers enfront del consistori. I no pot ser més precís. Les persones migrants juguen un paper fonamental en l’èxit de les campanyes agrícoles del nostre país i els seus drets laborals com a sembradors i recol·lectors han de ser garantits i reconeguts per la societat en el seu conjunt.

Davant la urgència de la situació, amb el tercer incendi registrat en una setmana, divendres passat desenes de jornalers i veïns de Lepe es van assentar a la porta de l’Ajuntament de la localitat, exigint una resposta adaptada a l’emergència humanitària que estaven vivint els treballadors. No obstant això, les autoritats locals no van atendre la imminència del problema, postergant la cita amb els representants dels jornalers fins al dilluns 20. Lamini Diakite, representant de l’Associació de Treballadors Africans de Lepe advertia: “si les persones que s’haguessin quedat al carrer fossin espanyols, s’haurien ofert solucions de manera immediata”. Davant la falta de recursos residencials, però també a manera de reivindicació, més de 30 persones han dormit a les portes de l’Ajuntament de Lepe des del divendres passat, davant la mirada còmplice dels responsables polítics i empresarials.

Arribat el dilluns, diversos representants dels jornalers, ASNUCI i l’Associació de Treballadors Africans s’han reunit amb les autoritats de la localitat a fi d’exigir una solució immediata per als damnificats. No obstant això, la resposta de l’Ajuntament s’ha reduït a l’oferta de 75 places en albergs i hostals durant cinc dies, posant l’accent en el compromís d’abandonar l’allotjament divendres que ve. Davant una solució insuficient i temporal, els companys migrants han negat la proposta, exigint mesures adaptades a les necessitats de les més de 200 persones que han perdut tot després dels incendis.

Les persones migrants que habiten els assentaments de Lepe no estan disposades a tolerar més excuses, tampoc pròrrogues. Perquè les vides negres importen, sigui a Lepe o a Minneapolis. I són les vides negres les que es troben violentades per les lleis d’estrangeria, la "necrofrontera" i els controls migratoris.

Si s’erradica el barraquisme, que sigui apostant per alternatives d’allotjament adaptades a les necessitats de les temporeres i temporers. Els danys soferts arran dels incendis en els dies 13 i 17 de juliol han de ser reparats immediatament, amb plenes garanties i sense reculades. Avui més que mai és urgent la regularització immediata i permanent de totes les persones migrants, la derogació de la Llei d’Estrangeria i el tancament definitiu dels CIEs. Tal com apunta la campanya antiracista #RegularizaciónYa, ’’no es tracta de caritat, sinó de justícia social’’.

Donacions per a la construcció del primer alberg per a treballadors i treballadores temporeres sense llar a la província de Huelva.
Compte d’ASNUCI: ES53 3187 0098 4933 7537 3317
Destinatària: Asnuci
Assumpte: Alberg

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic