http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ENTREVISTA
Asier Guerrero: “els buròcrates sindicals tenen pànic que la joventut precària protagonitzi una rebel·lió social”
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

Asier és president del comitè d’empresa de Telepizza pel sindicat CGT a Saragossa i militant del CRT. Al costat dels seus companys i companyes de les seccions de CGT Telepizza a Barcelona i Bizkaia, un exemple de lluita contra la precarietat laboral en aquesta multinacional del menjar ràpid, és impulsor de l’assemblea de joves i treballadores precaries que fa pocs dies va reunir a més de 100 persones en una reunió virtual. Conversem amb ell sobre l’assemblea, la situació econòmica, el govern, els sindicats i les perspectives per al pròxim període.

Ver online

Véns de fer una assemblea virtual de treballadores i treballadors precaris. Com sorgeix aquesta iniciativa?

Sí, estem molt contents. Va ser una molt bona assemblea que vam fer el passat 26 de juny i en la que van participar al voltant de 100 companys i companyes. En realitat, aquesta assemblea és continuïtat de diferents iniciatives que hem impulsat en els últims anys, des del moviment "Stop Precariedad" en 2014, passant per la Trobada estatal de seccions sindicals de CGT Telepizza que vam fer en 2016, des de la que vam llançar una campanya contra la precarietat amb el lema #ValemosMasQueEsto, i també les vagues de maig i juny de 2019 exigint a l’empresa el pagament de la pujada de l’SMI decretada pel govern del PSOE.

Et pot interessar: Reeixida assemblea virtual de joves i treballadors precaris: un centenar de persones connectades per a organitzar-se contra la precarietat

En aquestes vagues vam aconseguir una cosa molt important que va ser la solidaritat activa dels treballadors d’altres empreses com els Riders de Deliveroo i Glovo, de Papa Johns, Burger King, així com altres sindicats, col·lectius socials i estudiantils. Des del punt de vista econòmic les vagues van ser una victòria parcial, però la gran conquesta va ser demostrar que és possible organitzar a la joventut precària i coordinar-se amb altres sectors des de baix i per a la lluita.

Així que podem dir que la iniciativa de l’assemblea virtual i la idea de muntar una xarxa estatal de joves i treballadorxs precarixs s’inscriu en els esforços que hem fet des que formem la secció per organitzar a la joventut precària, tant a Telepizza com en altres sectors. Però òbviament hi ha hagut un canvi qualitatiu: l’esclat de la pandèmia, les penúries que està sofrint la nostra classe, especialment la joventut treballadora, i la perspectiva d’una nova i més dura crisi econòmica plantegen un altre escenari. Per això hem de redoblar els esforços per organitzar-nos.

Seguint amb això que planteges, com veus que serà la situació per a la classe treballadora en el marc de la pandèmia i la crisi econòmica que ve?

Gran part dels governs, economistes i empresaris adverteixen que el pitjor de la crisi post pandèmia pot estar per arribar i que cal preparar-se. En realitat, la pandèmia ha vingut a aguditzar tendències que ja existien prèviament i indicadors econòmics que ja estaven empitjorant. Mai abans una generació jove i no tan jove de treballadors havíem vist un futur tan fosc.

Igual que en l’última crisi del 2008, volen que aquesta crisi l’acabem pagant els treballadors i sobretot la joventut, amb atur i un augment de la precarietat mai vist.

El president de Mercadona, Juan Roig, va dir fa poc que "si abans van haver-hi temps difícils, ara viurem temps molt, molt difícils". Té raó. Però és clar que no és ell precisament (ni la resta dels capitalistes) qui està sofrint les conseqüències de la crisi sanitària i econòmica. Igual que en l’última crisi del 2008, volen que aquesta crisi l’acabem pagant els treballadors i sobretot la joventut, amb atur i un augment de la precarietat mai vist. Però en un nivell molt superior. Perquè hi ha una crisi sanitària en la que és justament la població treballadora la que té més probabilitats d’infectar-se i morir sense cap mena d’assistència.

Vosaltres a Telepizza, com a moltíssims treballadors, heu passat una situació difícil...

Sí, a Telepizza vam viure en carn pròpia permanentment la precarietat i els abusos de la patronal, però en aquests mesos ho hem sofert moltíssim més. Fins i tot l’empresa va arribar a perseguir-nos i suspendre companys per exigir mesures de prevenció contra el coronavirus. En resposta a aquest atac vam fer vaga i la patronal va haver de retrocedir. Però aquest és només un petit exemple, perquè aquesta situació és la que viuen milions de treballadors i treballadores.

Fa pocs dies al costat d’Òscar Reina, secretari general del Sindicato Andalúz de Trabajadores (SAT), portaveus de Las Kellys, companyes de Territorio Doméstico i Sedoac, Daouda Dieye del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, així com reconegudes activistes feministes com l’andalusa Pastora Filigrana i la basca Jule Goicoetxea, vaig adherir-se a la declaració impulsada per Izquierda Diario amb el títol "Les vides precàries i migrants importen", per a denunciar les condicions d’explotació, amuntegament i insalubritat de milers de centres de treball i residencials que estan darrere dels rebrots de la Covid-19.

Crec que aquest pronunciament, que va tenir repercussió a la resta de la premsa, ha estat molt important perquè denuncia quelcom que ningú diu: la campanya mediàtica que ve havent-hi per a demonitzar als treballadors, especialment als migrants, dels rebrots de Covid-19, i juntament amb això la complicitat dels diferents governs amb les patronals super-explotadores que són els veritables responsables d’aquesta situació.

Et pot interessar: Referents sindicals, polítics, feministes, intel·lectuals i d’altres es pronuncien per les vides precàries i migrants

A més, la declaració demana la paralització de les activitats a totes les empreses que incompleixin les mesures de prevenció elementals i el manteniment de tots els llocs de treball i jornals fins que aquestes siguin resoltes i el final de les condicions de treball precàries i la derogació de les reformes laborals, entre altres mesures com que es garanteixin habitatges dignes per a totes aquelles persones migrants o sense recursos que ho necessitin, etc. Reitero, ningú denúncia això, per això ha estat un pronunciament summament rellevant.

I mentrestant la patronal plora perquè diu que està en crisi i demanen més "ajudes" per a sostenir els seus beneficis...

És indignant. Fa unes setmanes es va fer una cimera de la CEOE, a la que també va acudir el Rei, en la que els grans magnats d’Espanya (entre ells Roig, Botín, etc.) es van ajuntar per a plorar llàgrimes de cocodril i parlar de la seva "terrible" situació i dir-li al Govern quines mesures calia prendre per a "salvar l’economia". Amb tota la seva barra van exigir que es mantinguessin les reformes laborals del PP i el PSOE, que es rebaixessin els costos salarials, que s’estableixin majors mecanismes de flexibilitat laboral, i per descomptat que el Govern els continués donant diners amb aval públic i que els ERTOs els continuessin pagant les arques públiques fins a setembre. I, per si no fos prou, van exigir també que es baixessin els impostos a les empreses i els rics.

El Govern del PSOE i Unidas Podemos el que ha fet és enviar un missatge clar als poders econòmics i europeus que no es tocarà un sol euro dels capitalistes.

Quina barra! A la calor de la pandèmia els 23 mil milionaris super rics d’Espanya van augmentar en 19.200 milions d’euros la seva riquesa. Un d’ells és precisament el president de Mercadona i la seva esposa, que és la setena persona més rica d’Espanya i la seva fortuna va augmentar en més de 300 milions d’euros; un altre és Amancio Ortega, amo d’Inditex i Zara, que va augmentar el 17% el seu patrimoni, és a dir 8 mil milions. O l’amo de les cadenes d’Hotels Iberoestar, Miguel Fluxa, que la seva fortuna es va disparar un 50%, o Florentino Pérez un 41%.

En veritat és obscè. El 10% dels super rics espanyols acumula el 57% de la riquesa personal de tot Espanya, mentre Oxfam denuncia que la pobresa augmentarà a més de 10 milions de persones, les cues de la fam ja han augmentat un 77%, hi ha gairebé 4 milions d’aturats i s’espera que aquesta xifra augmenti amb nous acomiadaments quan s’acabin els ERTOs sostinguts per l’Estat.

La pregunta inevitable és, què fa davant aquesta situació el Govern "més progressista de la història"?

Perquè el Govern del PSOE i Unidas Podemos el que ha fet és enviar un missatge clar als poders econòmics i europeus que no es tocarà un sol euro dels capitalistes. Al contrari, ja ha atorgat la pròrroga del sosteniment dels ERTOs fins a setembre, ha dit que no pensa tocar la reforma laboral, ni tan sols en els seus aspectes més lesius, ni tampoc augmentar l’impost als rics. I no només això, els 200 mil milions d’euros de diners públics per a "salvar-nos" és en realitat un mega salvament als empresaris i la banca, sense que ells aportin ni un duro.

El Banc d’Espanya ha plantejat que el Govern haurà de fer retallades públiques per a compensar el salvament als bancs i grans empreses. A això se li suma que el Govern, a més de l’extensió dels ERTOs fins a setembre, ha signat amb la patronal l’exoneració de les cotitzacions socials de les grans empreses i la flexibilització unilateral de les jornades de treball, com ja va fer el PP en 2012.

Però hi ha molta gent que diu que "si estigués la dreta seria pitjor..."

En general no és recomanable fer lectures contra fàctiques, però és molt possible que, si hi hagués un govern del PP i Cs, o un "trifachito" amb Vox, algunes mesures no s’hagueren pres, o haguessin estat diferents, més obertament pro capitalistes. O en el terreny sanitari pot ser que haguessin respost més de pressa a les demandes reaccionàries de sectors de la burgesia i les Pimes, que pressionaven per obrir negocis i llocs de treball, sense protecció adequada, només per a defensar els seus beneficis. Però crec que en l’essencial el programa hagués estat el mateix. No ens oblidem que el PSOE, ara soci estratègic d’Unidas Podemos, és al costat del PP, el principal responsable de les contrareformes laborals, els contractes de merda, la flexibilitat laboral i els atacs contra la classe obrera des dels 80.

Els que continuen dient que la participació de Podemos i Izquierda Unida en el govern amb el PSOE és una garantia de que es prenguin mesures progressistes haurien de reconèixer la seva impostura.

A més, les mesures que ha pres el Govern, que com he dit abans han anat fonamentalment a salvar els beneficis capitalistes, no són producte de que siguin especialment progressistes. A Europa governs de dreta com el de Macron, o de centre com el de Conte, han pres mesures similars, o també Trump als EUA. A Itàlia fins i tot s’han regularitzat als migrants sense papers, perquè necessiten més mà d’obra al camp. El que succeeix és que les institucions de la UE i els Estats europeus busquen descarregar la crisi sobre les majories populars, com sempre, però ho fan prenent mesures que en l’immediat serveixen per a contenir una situació que és potencialment explosiva. Ara, dins de pocs mesos, totes aquestes mesures les pagarem nosaltres amb més atur i més precarietat, especialment els més precaris, la joventut, les dones i els immigrants.

Per això els que continuen dient que la participació de Podemos i Izquierda Unida en el govern amb el PSOE és una garantia de que es prenguin mesures progressistes haurien de reconèixer la seva impostura. Com la socialdemocràcia durant cada crisi important de tot el segle XX, quelcom que està fent el neorreformisme és jugar el trist paper de ser els "metges de capçalera del capital", només que en una versió tronada i sense cap pes orgànic en el moviment obrer.

D’una manera distorsionada, com sempre succeeix amb les eleccions -i encara més en dues nacions històriques amb un fort pes del soberanisme d’esquerra-, el resultat de les eleccions a Galiza i Euskadi, en les que Podemos i Izquierda Unida s’han enfonsat, ens exemplifica de què sectors cada vegada més amplis comencen a percebre el daltabaix complet de l’últim capítol de la "nova esquerra".

Abans esmentaves la falta de "pes orgànic" del neo-reformisme en el moviment obrer, quelcom que és exactament així, però no podem oblidar-nos dels sindicats. Quina és la teva avaluació del paper de les direccions sindicals en aquesta crisi?

A l’inici de l’assemblea virtual vaig dir que la pandèmia ha demostrat davant les masses dues qüestions fonamentals: en primer lloc, que el capitalisme ens porta a cada vegada majors crisis i catàstrofes, no només econòmiques, també ecològiques i ara sanitàries, amb pandèmies i malalties mai vistes. Però també ha demostrat -per si feia falta demostrar-ho-, que sense la classe treballadora (sense les obreres agrícoles immigrants, sense els treballadors de les agroalimentàries i la distribució, sense els treballadors del transport, la logística, sense les treballadores i treballadors sanitaris) no es mou el món.

La burocràcia sindical és essencialment una corretja de transmissió dels interessos i la ideologia dels capitalistes dins de les nostres files.

El problema és que aquesta potència social objectiva que representa la classe obrera, no només a l’Estat espanyol sinó a tot el món, no és un element conscient, és a dir, no és percebuda subjectivament com una fortalesa que permeti canviar la relació de forces. Naturalment hi ha molts agents que s’encarreguen que això no succeeixi, des dels mateixos capitalistes, els seus governs, els seus mitjans de comunicació. Però sobretot són les burocràcies sindicals de tot pelatge les que impedeixen que la classe treballadora aconsegueixi una autopercepció de la seva força.

Això és així perquè, si bé els sindicats poden expressar tal o cual interès corporatiu d’alguns sectors del moviment obrer, generalment els més acomodats i conservadors, la burocràcia sindical és essencialment una corretja de transmissió dels interessos i la ideologia dels capitalistes dins de les nostres files.

En un article molt bo de Leon Trotsky polemitzant amb els sindicalistes revolucionaris francesos, diu amb relació al Regne Unit que "si no fos per la burocràcia sindical, la policia, l’exèrcit, els tribunals, els lords, la monarquia, apareixerien davant els ulls de les masses proletàries com a lamentables i ridícules joguines. La burocràcia sindical és la columna vertebral de l’imperialisme britànic." [1]. Canviem a Anglaterra per l’Estat espanyol i la cita s’aplicaria igualment d’una manera perfecta: la burocràcia sindical espanyola és la columna vertebral de l’imperialisme espanyol i el Règim del 78. Sense ells no podria explicar-se que un Règim en crisi permanent com l’espanyol es continuï sostenint.

No oblidem que la direcció de CCOO, llavors hegemonitzada pel PCE, va ser un agent clau de la Transició i la consolidació del Règim. Sense el seu rol de contenció hauria estat impossible desactivar el carrer i detenir l’ascens obrer que es va deslligar el gener de 1976, bloquejant les experiències de coordinació obrera que començaven a donar-se i evitant que els centenars de vagues d’empresa, sector o comarca es transformessin en una gran vaga general que tombés la Dictadura per la via revolucionària.

Des del començament de la crisi les burocràcies dels sindicats anomenats "majoritaris", CCOO i UGT, l’única cosa que han fet és negociar amb el Govern i els empresaris el salvament a les grans empreses.

El que li va seguir a això va ser actuar com a veritables aliats de les patronals en la construcció del "miracle espanyol" durant els diferents governs del PSOE i el PP. Un miracle sostingut en la imposició de contrareformes laborals que van donar via lliure a la flexibilització laboral, la polivalència, les ETTs. Per això no és que les direccions sindicals majoritàries es neguen ara a organitzar a les i els treballadors precaris, és que tant CCOO com UGT han estat els màxims responsables a avalar el procés de precarització i flexibilització del treball durant les últimes dècades. I ho continuen sent, negant-se a lluitar contra els atropellaments de les patronals, dividint les nostres lluites i les nostres pròpies files, acceptant que prevalgui un sistema dual de treball entre fixos i temporals, amb contracte o subcontracta, en nadius o estrangers.

Des del començament de la crisi les burocràcies dels sindicats anomenats "majoritaris", CCOO i UGT, l’única cosa que han fet és negociar amb el Govern i els empresaris el salvament a les grans empreses, mentre a la classe treballadora se’ns ofereixen ridículs pegats que no busquen posar fi a la precarietat, sinó com deia fa poc Ana Botín, la presidenta del Banc Santander, "evitar un col·lapse social". I és que justament els buròcrates caragolats a les butaques dels sindicats tenen pànic que les i els joves precaris siguin els protagonistes d’una rebel·lió social.

Per contra, nosaltres no volem negociar la precarietat laboral amb ningú, volem acabar amb ella. I això només és possible recuperant els Comitès d’Empresa i les seccions sindicals de mans de la burocràcia sindical per a posar-los al servei de la lluita de classes i el desenvolupament de l’autoorganització de les i els treballadors per a preparar les lluites que vénen, trencant amb el corporativisme que ens imposen des de dalt, fent de cada petit conflicte un gran combat de classe.

En aquest terreny, quin és el rol dels sindicats que es reivindiquen combatius, com el cas de CGT? Hi ha una alternativa de l’anomenada "esquerra sindical" enfront de les burocràcies de CCOO i UGT?
Una virtut dels diferents sindicats de l’anomenada "esquerra sindical" és que, a diferència de les direccions de CCOO i UGT que com deia abans són veritables pilars del règim polític, en termes generals, han buscat mantenir independència en relació amb els diferents governs -encara que en això no tots s’han situat de la mateixa manera-, s’han oposat a les negociacions d’EROs i ERTOs amb les patronals i almenys discursivament han promogut una perspectiva de lluita contra la "pau social". No obstant això, entre aquests i els fets hi ha moltes instàncies.

En l’esquerra sindical, més enllà del discurs, moltes vegades es reprodueixen els mateixos mecanismes burocràtics que els sindicats majoritaris.

Per exemple, més enllà d’algunes crítiques parcials, el que veig és que no hi ha ni tan sols una declaració d’impugnació al Govern del PSOE i Unidas Podemos, i continua havent-hi una lògica de "peticions", "cartes" i "bonrotllisme" amb el Govern que ha estat i és un dels principals ajustadors contra la classe obrera, amb Unidas Podemos dins cobrint amb un vernís d’"esquerra" el que fan els socials liberals del PSOE. Això per a la meva evidència un problema profund. Perquè el que no pot fer l’esquerra sindical és estar a l’espera o crear il·lusions entre els treballadors i treballadores que aquest Govern resoldrà els problemes estructurals de la classe obrera i la joventut precària, i sobretot amb el panorama que s’apropa. Per contra, la lògica ha de ser la de desemmascarar a aquest "govern progressista" en cadascun dels seus moviments i crear les condicions per a mobilització i la lluita de les forces socials de la classe obrera com a única garantia contra aquest govern i el règim, per a donar una sortida a aquesta crisi. No sols amb un pla que busqui l’acció comuna amb la resta de l’esquerra sindical, sinó també de denúncia i exigències a la burocràcia sindical, per a sortir a lluitar, com a part d’una estratègia de transformar les lluites d’avançada, els principals conflictes i vagues, en puntes de llances d’una lluita generalitzada.

En aquest sentit, en realitat, en l’esquerra sindical, més enllà del discurs, moltes vegades es reprodueixen els mateixos mecanismes burocràtics que els sindicats majoritaris. Vegem per posar un exemple el conflicte de Nissan a Barcelona contra el tancament. Des de la secció sindical de CGT Telepizza publiquem una declaració en la qual denunciàvem el xantatge i les amenaces de la patronal, ens solidaritzem amb la vaga i apostem per la defensa de tots els llocs de treball defensant la perspectiva de l’ocupació i el control obrer, com ens va mostrar l’exemple de la ceràmica Zanon a l’Argentina, amb la qual des de CGT ens hem solidaritzat tantes vegades.

CGT Catalunya s’ha pronunciat a favor del programa de nacionalització i gestió obrera de la fàbrica. Però un programa que no tingui estratègia, és a dir un pla de combat, no deixa de ser un document diplomàtic. I un pla de combat a Nissan no pot conquistar-se sense derrotar el pla que tenen les direccions burocràtiques del Comitè d’Empresa, que l’única cosa que han fet és deixar passar el temps, mantenir una línia divisòria entre els treballadors de Nissan i les subcontractes, fins a portar el conflicte a un atzucac i a la qual la secció de CGT ha estat adaptant-se completament en una "unitat" sense crítica, sense barallar per un pla alternatiu enfront de la majoria del comitè d’empresa.

Perquè sorgeixi una veritable alternativa a les burocràcies majoritàries de CCOO i UGT el que cal conquistar són sindicats militants.

Per això, responent a la teva pregunta, perquè sorgeixi una veritable alternativa a les burocràcies majoritàries de CCOO i UGT el que cal conquistar són sindicats militants, en els quals les assemblees de base i la participació obrera siguin la saba vital que els donin fonament, que siguin instruments per a la lluita de classes i no per a la negociació permanent i que aixequin un programa d’independència de classe que davant als capitalistes.

Tornant a l’exemple de Nissan, això requeriria que des de les seccions sindicals de la CGT a Nissan i els subcontractes es barallés per assemblees de base, democràtiques i coordinades, per a discutir el programa de la lluita i els passos a seguir, a més de mobilitzar el conjunt del sindicat per a envoltar de solidaritat un conflicte que pot marcar en una direcció o en una altra el que ocorri en els pròxims mesos. I no sols això, pensant el que et comentava abans, per exemple, la lluita de Nissan podria servir com a punta de llança per a cridar a la coordinació estatal amb altres conflictes igual de mobilitzadors com els d’Alcoa, la vaga dels metges residents, les netejadores del Gregorio Marañón, les caixeres i reposadors de LIDL, Airbus, etc., cridant a la joventut precària (que està pagant la crisi i és la que està menys organitzada) a organitzar-se, secundar i participar amb les seves pròpies reivindicacions a aquesta mena de coordinació, que tingui la perspectiva d’imposar un programa perquè la crisi no la paguem la classe obrera.

Ara bé, això no es pot fer només des de petits sindicats aïllats. La divisió que existeix en l’esquerra sindical és esbalaïdora, i moltes vegades es deu a baralles venjatives per qüestions burocràtiques o de cartell, no per diferències de programa o estratègia per a la lluita. Per això nosaltres sempre hem plantejat que l’esquerra sindical ha d’unir-se darrere d’un programa per a posar en peus una veritable organització de masses de la classe treballadora.

Però al mateix temps els sindicats majoritaris existeixen i cal tenir política cap a ells. El nivell de sindicalització en l’Estat espanyol és baixíssim en comparació amb altres països, ha d’estar al voltant del 10 o 12%. Però en CCOO i UGT s’agrupen almenys 1 milió i mig de treballadors i treballadores. Una política de classe ha de buscar la unitat amb aquests sectors i això no pot aconseguir-se si només es denuncia a les direccions burocràtiques. A vegades també cal exigir la unitat per a la lluita.

No n’hi ha prou amb la unitat d’acció quan els buròcrates mostren alguna disposició a lluitar. Al mateix temps cal impulsar organismes de front únic dels treballadors en lluita.

És a dir, una política oposada tant a l’adaptació oportunista a les direccions burocràtiques, com a la variant sectària "alternativista", que en els fets impedeix tot diàleg amb la base dels grans sindicats. Perquè l’objectiu ha de ser barallar per la base obrera contra les direccions burocràtiques.

Però fins i tot cal anar més enllà, perquè com deia la realitat és que les organitzacions sindicals només representen a un petit sector de la classe treballadora. Per això no n’hi ha prou amb la unitat d’acció quan els buròcrates mostren alguna disposició a lluitar. Al mateix temps cal impulsar organismes de front únic dels treballadors en lluita (com a coordinadores o interasemblees), que agrupin i coordinin a tots els sectors que enfronten les retallades i atacs de les patronals. Aquest tipus d’organitzacions són fonamentals per a la defensa enfront dels atacs, però en perspectiva també per a passar a l’ofensiva quan canviï la relació de forces.

En general l’àmplia majoria dels sindicats s’oposen a impulsar aquest tipus d’organismes. Per a nosaltres, al contrari, aquest és l’esperit de la xarxa de joves i treballadorxs precarixs que volem impulsar.

Tornant a l’assemblea de precarixs, com ha estat la participació? Heu pres resolucions cap al futur?
Crec que el millor de l’assemblea va ser justament la participació. Va haver-hi moltíssimes intervencions de companyes i companys d’hostaleria, comerç, serveis, telemàrqueting, del Sindicat de Venedors Ambulants de Barcelona (topmanta), dependents de botigues, monitors de menjador i temps lliure, docents, doctorands, PAS. I una de les coses més destacades, la participació de companyes que han estat en primera línia en la lluita contra la Covid-19 com dues treballadores de neteja de l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid que estan lluitant contra l’intent de privatitzar el servei, o un company mèdic resident de la sanitat madrilenya que acaben de començar la vaga exigint tenir iguals drets que la resta de personal sanitari.

Crec que la idea que va sorgir de la reunió és que hem de construir un gran moviment de milers i milers de precaris i precàries, que s’organitzi des de baix, independentment de si estan o no organitzats en un sindicat.

En l’assemblea es van prendre diverses resolucions, com formar les xarxes socials, muntar grups locals per a anar estructurant la xarxa, secundar totes les lluites com les de Nissan o els sanitaris, participar en les accions antiracistes que tinguin lloc, fer campanyes virtuals, etc. I juntament amb això també es va esbossar un programa de lluita que va sorgir naturalment a partir de les diferents intervencions: posar fi a la precarietat, contra la privatització de la sanitat i els serveis públics, contra les externalitzacions, imposats a les grans fortunes, augment salarial, acabar amb els falsos autònoms, tirar a baix la reforma laboral i les lleis racistes, regularització ja, així com acabar amb totes les divisions que volen imposar a la classe treballadora, contra la burocràcia sindical i per l’autoorganització, lluitar per les reivindicacions de la dona treballadora i els drets de les persones LGTBI i el racisme en els centres de treball, etc. Es va resoldre que una comissió transformarà aquestes idees en una declaració de principis que es pugui acabar d’aprovar en una nova assemblea a la volta de l’estiu.

Si hagués de sintetitzar-ho, crec que la idea que va sorgir de la reunió és que hem de construir un gran moviment de milers i milers de precaris i precàries, que s’organitzi des de baix, des dels centres de treball, independentment de si estan o no organitzats en un sindicat, o que es pertanyi a un o a un altre. El que volem és donar veu als milers que estem farts de treballs i sous de merda i que volem dir prou, i fer-nos sentir.

I per a aconseguir aquest objectiu crec que cal construir un moviment que trenqui amb dos tipus d’inèrcies: d’una banda, la del control burocràtic dels sindicats, i aquí em refereixo no sols als majoritaris sinó també a l’"esquerra sindical", que imposen la divisió de les nostres files per reivindicacions corporatives, sigles o fins i tot llinatges ideològics; per l’altre, la de les plataformes que reuneixen moltes sigles, però gairebé no reuneixen treballadors i treballadores.

Cal unir des de baix el que es divideix per dalt, construint un moviment que sigui anti burocràtic i promogui l’autoorganització en forma independent dels governs de torn i els partits patronals. En definitiva, un moviment que al cap i a la fi sigui "l’espurna que encengui la prada".

Quina és la perspectiva per als pròxims mesos?
Al setembre volem fer una nova assemblea que acabi de posar en peus la xarxa, a la qual se sumin més col·lectius i sobretot companyes i companys de tots els llocs de treball que puguem. Tenim confiança que el moviment creixerà i que podem organitzar-nos centenars de companys i companyes en tot l’Estat, perquè la precarietat no és una excepció espanyola sinó un fenomen internacional contra el qual la joventut treballadora es rebel·larà més aviat que tard.

Encara que en l’Estat espanyol encara hi hagi passivitat, hem de preparar-nos perquè la lluita de classes s’aguditzi, perquè aquesta possibilitat està inscrita en la dinàmica de la situació.

De fet, mesos enrere ja hem vist com els treballadors més precaris i joves van sortir a lluitar a Xile o a França amb les "armilles grogues", com a expressió d’un nou cicle de la lluita de classes després de les protestes dels indignats en 2011. A l’Argentina la joventut precària s’està organitzant i protagonitza accions de milers que surten als carrers per les seves demandes. I ara, per exemple, també s’expressa en la lluita contra l’abús policial contra els negres als EUA, que representa precisament el sector més explotat i precari de la classe obrera nord-americana.

Encara que en l’Estat espanyol encara hi hagi passivitat, hem de preparar-nos perquè la lluita de classes s’aguditzi, perquè aquesta possibilitat està inscrita en la dinàmica de la situació. El que vull dir és que la política dels capitalistes i els governs de descarregar aquesta crisi novament sobre la nostra esquena encara no s’ha manifestat en tota la seva amplitud. Com dèiem abans, el pitjor està per venir. Però no serà sense resposta, sense vagues, lluites dures i procés d’organització obrera.

Això ens exigeix organitzar-nos per a la lluita i també pensar quina és sortida la política. Fa molts anys Lenin va definir a les vagues obreres com a "escoles de guerra" [2], perquè en elles els treballadors trenquen amb la rutina, fan una experiència amb els capitalistes, amb la seva policia, amb els buròcrates sindicals, etc., i en aquest procés es fan conscients de la seva pròpia força. Però si bé les vagues per a Lenin, eren "escoles de guerra", no eren "la guerra mateixa" [3]. Amb això volia dir que amb la lluita sindical no és suficient, que cal preparar-se per a "la guerra", per a una lluita política "més àmplia" contra l’estat i els seus polítics capitalistes.

Per això el debat sobre com s’organitza la classe treballadora i la joventut precària per als combats que vénen no pot quedar-se només en el terreny sindical. Cal incorporar aquesta dimensió estratègica, per a discutir quin programa i quina perspectiva política independent necessitem perquè no siguem, una vegada més, els que paguem la crisi.

[1] Lleó Trotsky, "Els errors fonamentals del sindicalisme" (gener de 1930)

[2] "Les vagues infonen... espanto els capitalistes perquè comencen a fer vacil·lar el seu domini. ’Totes les rodes es detenen, si així ho vol el teu braç vigorós’, diu sobre la classe obrera una cançó dels obrers alemanys. En efecte: les fàbriques, les finques dels terratinents, les màquines, els ferrocarrils, etc., etc., etc., són, per dir-ho així, rodes d’un enorme mecanisme: aquest mecanisme subministra diferents productes, els elabora, els distribueix on cal. Tot aquest mecanisme el mou l’obrer, que conrea la terra, extreu el mineral, elabora les mercaderies a les fàbriques, construeix cases, tallers i línies fèrries. Quan els obrers es neguen a treballar, tot aquest mecanisme amenaça amb paralitzar-se. Cada vaga recorda als capitalistes que els veritables amos no són ells, sinó els obrers...". Lenin, V. I, "Sobre les vagues" (1899).

[3] "[Son] una ’escola de guerra’, però no la guerra mateixa; només són un dels mitjans de lluita, una de les formes del moviment obrer. De les vagues aïllades els obrers poden i han de passar... en tots els països, a la lluita de tota la classe obrera per l’emancipació de tots els treballadors" (ídem).

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic