Portem a penes tres setmanes de “nova normalitat” i en el moment que fem aquesta entrevista hi ha més de 80 rebrots actius. Quina lectura feu des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores d’aquesta situació?

En la qüestió sanitari continuem assistint a un crim social a càrrec dels diferents governs i la patronal. Al març i abril vam veure com col·lapsava el sistema sanitari fruit de les retallades de més d’una dècada i que l’anomenat govern “progressista” es va negar a prendre mesures que afectessin els beneficis capitalistes, com la intervenció de tota la sanitat privada i aquelles empreses que es podien reconvertir per a la fabricació d’EPIs per exemple.

Ara, a més de mantenir la racista legislació d’estrangeria, està permetent que la patronal agrària o del sector de les càrnies continuïn sotmetent a condicions de precarietat i explotació extremes als seus treballadors, la majoria immigrants. Una situació que està darrere dels principals rebrots. A més, els treballadors sanitaris, que es vénen mobilitzant en gran part de l’Estat, denuncien que s’ha acomiadat a tot el reforç Covid, no hi ha rastrejadors suficients i, com veiem a Lleida, no s’ha realitzat la inversió necessària per a evitar nous col·lapses.

Les perspectives per a la tardor són preocupants, i realment l’única manera d’evitar que tornem a viure un col·lapse com el d’aquesta primavera, passa per secundar i envoltar de solidaritat el moviment dels treballadors de la sanitat, i lluitar per la reversió de les privatitzacions, la nacionalització sota control de les plantilles de tota la sanitat privada i aquelles empreses que siguin necessàries per a tasques auxiliars essencials -des d’hotels, centres de telemarketing per als rastrejos, fins a fàbriques que garanteixin el subministrament de tot allò necessari- i un pla d’inversió urgent a base d’impostos a les grans fortunes.

La tardor també augura un agreujament de la crisi econòmica. El govern presumeix d’estar aplicant receptes socials per a contenir els seus efectes. Què opines sobre la política econòmica del govern “progressista”?

Cal reconèixer que són els campions del relat. En aquest trimestre s’han destruït un milió d’ocupacions, hi ha entre un 20 i un 40% de famílies que no han pogut pagar el lloguer i les persones en situació de risc de pobresa han passat de 8 a 10 milions. Per altra banda tenim a les 28 principals fortunes que en aquest mateix període de temps han vist augmentar el seu patrimoni en 18 mil milions.

Si analitzem el que s’ha anomenat “escut social” descobrim que es tracta d’un nou rescat a la patronal i la banca, com en 2008, acompanyat d’algunes mesures de contenció que mantenen en nivells de pobresa a milions de persones. És una política que coincideix amb la de governs conservadors com el de Conte, Macron o el mateix Trump.

Per exemple, venen els ERTO com una mesura per a contenir els acomiadaments, però és un regal de 25 mil milions als empresaris perquè s’estalviïn els salaris, en comptes de prohibir efectivament els acomiadaments i aplicar impostos especials a les grans fortunes i beneficis empresarials per a sufragar una renda mínima per a tots els que s’han quedat sense ingressos -i no la misèria de l’ingrés mínim vital que només cobrirà al 20% de les persones en risc de pobresa-. O han donat una treva als desnonaments i pròrrogues al pagament de lloguers i hipoteques, però a costa que les famílies s’endeutin perquè les grans forquilles d’habitatge i la banca no deixi d’ingressar ni un euro.

Però el problema és que fins i tot aquestes mesures tenen un límit en el temps i el seu cost es convertirà en ajustos encara pitjors que els de Zapatero i Rajoy. El govern ho fia tot a un augment del deute públic i a les ajudes europees per a evitar la fallida de l’Estat. Enguany el deute escalarà al 120% del PIB. A això se suma que totes les previsions consideren que la crisi s’agreujarà a la tardor amb una caiguda del PIB de 10 punts i una escalada de la desocupació per sobre del 20%. Tot en el marc d’una recessió mundial sense precedents des de la Segona Guerra Mundial.

El Banc d’Espanya i la UE ja demanen plans d’ajust fiscal per als següents exercicis i sobretot reformes estructurals, també per a accedir als fons de rescat europeu que s’estan negociant. No hi ha dubte que el govern Sánchez, com va fer el PSOE en 2010, serà l’aplicador del nou ajustament.

De fet, davant les grans qüestions ja veiem que no surten de l’ortodòxia social-liberal. Per exemple, davant l’anunci de tancaments com Alcoa o Nissan, o acomiadaments massius a Airbus o Siemens, què fa la ministra de Treball que és militant d’IU i el PCE? Res, ni tan sols deroga els aspectes de la reforma laboral que permet que puguin fer EROs amb 20 dies d’indemnització i sense control administratiu.

Quan Pablo Iglesias i els seus ministres parlen que en aquesta crisi estan rescatant “a la gent” estan simplement mentint. Perquè aquesta crisi no la paguem la classe treballadora i els sectors populars són necessàries mesures que qüestionin els privilegis dels grans capitalistes. Per exemple, a Nissan, per a evitar l’acomiadament de 25 mil famílies, caldria nacionalitzar sense indemnització l’empresa i subcontractes, i la seva reconversió i posada a produir sota el control dels seus treballadors. El mateix a Alcoa i a totes les empreses que anunciïn tancaments o acomiadaments massius.

Enmig d’aquest panorama tornen a saltar episodis de corrupció de la Monarquia. Escrivies fa poc que estem davant un intent de rescatar a Felip VI i la Corona no només des de Sarsuela sinó també de part del govern “progressista”...

Sí, així és. El cas dels 65 milions de l’emèrit va saltar a l’inici de l’Estat d’Alarma. Això i la separació de Felip VI del seu pare va ser un intent en va de que es passés pàgina. No obstant, la crisi del Règim del 78 es continua desenvolupant i la crisi pandèmica actua com accelerador. Això es va expressar en l’ofensiva de la dreta, amb la Judicatura i comandaments de la Guàrdia Civil, contra el govern. Moncloa va respondre al “deep state” des de la Fiscalia, i ho va fer ni més ni menys que obrint una investigació a Juan Carlos I. Una guerra entre les diferents ales del règim que ha reobert la crisi de la Corona.

Hi ha un relat de la dreta que volen pintar a aquest govern com un enemic de la Monarquia. Res més lluny de la veritat. El PSOE ve oposant-se a qualsevol investigació i la proposta de revisar la inviolabilitat del Rei de Sánchez és un brindis al sol, és un dels aspectes que la Constitució del 78 va deixar "atado y bien atado". Unidas Podemos es continuen definint com a republicans, però li rendeix homenatge al Rei. I tots dos coincideixen en una operació acordada amb Sarsuela que passa per “sacrificar” a l’emèrit per a apuntalar a Felip VI i la institució.

Que Unidas Podemos són Règim del 78 no hi ha dubte. Ho van demostrar ja en la qüestió catalana, situant-se com l’ala “esquerra” del bloc constitucionalista. La seva entrada en el Govern va ser el salt definitiu. Avui són part d’una operació de modernització i relegitimació de la Corona, una institució antidemocràtica, de la que el seu rol bonapartista és clau per a la continuïtat del règim i la indissolubilitat territorial.

Parlaves de la dreta i la seva ofensiva contra el Govern, quin contingut té i quins efectes té en la percepció del Govern?

La veritat és que vénen posant-se en joc dos grans projectes diferents per a restaurar el règim. D’un costat la centre-esquerra, amb el PSOE i Unidas Podemos al capdavant, aposten per restablir un consens molt similar al del 78, que reintegri als representants de la burgesia catalana -per mitjà d’ERC- i faci partícip a la burocràcia sindical de l’ajustament. La dreta voldria una redefinició en una clau més re-centralitzadora i amb un programa neoliberal encara més agressiu, sobretot en matèria fiscal.

Aquest és el rerefons que explica el nivell de crispació o les maniobres judicials i policíaques contra el Govern. Hi ha una part de l’Estat compromesa amb una altra mena de restauració i poden fer ús de la mateixa guerra bruta de la que el PSOE és mestre i de la que es va servir recentment, per exemple, usant els informes de Pérez dels Cobos per a armar l’acusació de l’Advocacia de l’Estat en el judici del procés.

Cap d’aquests projectes té res a oferir a la classe treballadora i els sectors populars. Tots dos coincideixen a apuntalar allò fonamental -negació del dret a decidir, Corona...- i aplicar un ajustament per a rescatar al capitalisme espanyol. Per això quan des de l’esquerra governamental i els que li donen suport es desplega un discurs d’unitat enfront de la dreta, quelcom que s’està fent, és més aviat aplanar-li el camí a aquesta.

No es pot combatre l’ascens de Vox, o al bloc de la dreta, fent costat a un Govern que manté allò essencial de les mateixes polítiques econòmiques, que alimenta el racisme sostenint les lleis d’estrangeria, les devolucions en calenta i els CIEs i que es prepara per a aplicar l’ajustament en nom de l’“esquerra”. Com va passar amb Syriza i l’aplicació de Tsipras del memoràndum de la Troica, aquest és el camí més ràpid per a l’arribada de la dreta a la Moncloa.

Realment és urgent construir una altra esquerra a l’Estat espanyol. Una esquerra que abandoni el “malmenorisme” de fer costat a la centre-esquerra, que es mantingui independent del govern “progressista”, es planti en una posició anti-règim, posant dempeus un programa anticapitalista i aspiri a construir les forces socials capaces d’imposar-lo, és a dir faci del seu centre de gravetat el desenvolupament de la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant.

Quant continua influint la lògica del "mal menor" perquè no sorgeixi una forta esquerra anticapitalista i anti-règim com la que planteja la CRT?

De moment creiem que continua prevalent una lògica “malmenorista” que està darrere del baix qüestionament per esquerra que se li fa a aquest Govern. No em refereixo només a la burocràcia sindical de CCOO i UGT, que estan completament compromeses amb el govern i els plans de rescat als capitalistes. La idea que cal fer costat al govern en allò “bò”, criticar-lo en allò “dolent” i fer front amb ell contra la dreta s’estén també en molts sectors dels moviments socials, l’esquerra sindical i fins i tot formacions anticapitalistes.

Això fa que mentre la dreta està a l’ofensiva sense cap embut, desplegant un discurs racista com el d’Abascal, o exigint garanties d’un dur ajustament fiscal com Casado, no hi hagi de moment res similar des de l’esquerra que exigeixi un programa amb mesures com a impostos a les grans fortunes, la nacionalització sota control obrer d’empreses estratègiques o aquelles que tanquin o la derogació de totes les reformes laborals precaritzadores. No em refereixo només en el Parlament, sinó també respecte a les primeres respostes que la classe treballadora està donant ja al carrer.

Tornem a l’exemple de Nissan. Un conflicte que podríem catalogar com a testimoni. El que passi aquí influirà en els pròxims anuncis de tancament i l’onada d’acomiadaments de la tardor. L’esquerra sindical i anticapitalista no està intervenint per a intentar que aquesta lluita pugui convertir-se en un referent contra les polítiques social-liberals que permetran l’acomiadament de 25 mil treballadors.

La CGT, amb representació a Nissan i les subcontractes, s’ha pronunciat per la nacionalització, però ni està convocant assemblees i coordinadores per a trencar el control burocràtic de les direccions de CCOO i UGT i la divisió entre fixos i subcontractes, ni mobilitza les seves forces per a envoltar el conflicte de solidaritat i en el Comitè d’Empresa de Nissan es manté al costat de les tesis de la burocràcia que s’encaminen a negociar indemnitzacions.

Quelcom semblant succeeix amb grups com la CUP, que dóna suport a la lluita i la idea de nacionalització, però aquest suport no passa d’allò testimonial. Ni es bolca amb força militant, ni ha convertit el programa de la nacionalització en una gran campanya política amb voluntat d’incidir i ajudar a que es pugui disputar la direcció del conflicte a les direccions de CCOO i UGT. El mateix podríem dir d’Anticapitalistas, que més enllà d’algunes declaracions veu el conflicte per televisió.

Hi ha una adaptació al clima de passivitat que promou el govern “progressista” i la burocràcia sindical. Quelcom que es deu no només a la lògica “malmenorista” a la que em referia, sinó també a una concepció arrelada que les transformacions a les que podem aspirar passen per la conquesta de posicions institucionals i de gestió, bé sigui en l’àmbit municipal, com defensa la CUP, o fins i tot amb la fórmula de suport parlamentari al PSOE sense participar en el govern que defensava Anticapitalistas abans de la investidura. L’escepticisme en el desenvolupament de la lluita de classes com el principal agent transformador és part d’aquesta concepció.

El passat 1 de maig des del CRT vau llançar una proposta a l’esquerra revolucionària de l’Estat espanyol. Podries explicar-la i explicar-nos en quin punt es troba?

Així és, ens dirigim als diferents grups de l’esquerra revolucionària per a proposar-los obrir un debat fraternal i franc sobre quina esquerra necessitem i explorar la possibilitat de fer passos en posar dempeus un partit unificat. No ocultem les diferències que existeixen entre els nostres grups, però ens sembla una necessitat urgent almenys poder començar aquesta discussió i al mateix temps avançar en els punts d’acord que ja tenim per a desenvolupar una intervenció comuna.

Amb els companys i companyes de Lluita Internacionalista hem iniciat aquest intercanvi públic per mitjà d’una sèrie de cartes i estem tractant d’unir forces en conflictes com el de Nissan per a enfortir un pol que lluiti per la nacionalització sense indemnització i sota control dels treballadors. Una mostra en petit del que creiem es podria aconseguir si aquesta proposta avança.

L’esquerra revolucionària a l’Estat espanyol tenim unes forces molt humils, i al mateix temps l’actual crisi escurça els temps. Superar la que ha estat la tradició històrica front-populista de l’esquerra a l’Estat espanyol és fonamental si no volem que aquesta crisi sigui descarregada de manera brutal sobre les nostres espatlles, si volem que els possibles processos aguts de lluita de classes o situacions revolucionàries que s’obrin no siguin derrotats.

Una esquerra que superi tota il·lusió en què és possible resoldre les grans demandes democràtiques i socials des de la gestió de l’Estat capitalista. Aquesta va ser la hipòtesi Podemos, que van assumir i encara comparteix en gran manera les i els companys d’Anticapitalistas, i que veiem fracassar en el govern “progressista”, com abans ho vam veure en altres governs reformistes d’esquerra al llarg del segle XX. Que superi també la il·lusió etapista que, en una primera fase, especialment per a conquistar drets democràtics, toca establir aliances amb sectors democràtics de la burgesia. Aquesta ha estat i és la hipòtesi de la “unitat popular” de la CUP i l’esquerra independentista.

Es tracta doncs d’intentar enfortir un pol que lluiti per un programa anticapitalista, que mantingui total independència dels partits del règim i de la burgesia catalana i posi en el centre el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, amb la perspectiva de lluitar per governs de treballadors.

Aquesta crisi és històrica i serà generadora de revolucions, necessitem una esquerra que es prepari per a això. Vam veure en 2019 com remergía una nova onada de lluita de classes internacional, amb processos com el de Xile o la vaga del transport a França, i en aquestes setmanes hem vist la revolta contra el racisme i la violència policial als EUA. Són elements que preanuncien fenòmens molt més aguts i clàssics. Com deia Trotsky, les revolucions són moments històrics en els que les masses tracten d’intervenir en el domini del seu destí. Com demostren les revolucions del segle XX, moments en els que l’existència o no d’organitzacions armades amb un programa i una estratègia revolucionària, amb pes i influència en la classe treballadora i els sectors oprimits, és un element definitori per a poder imposar governs dels treballadors i treballadores, i evitar derrotes o desviaments que ens impedeixin conquistar una vida que valgui la pena ser viscuda plenament.

Aquesta és la perspectiva des de la que intervenim des del CRT i el nostre corrent internacional, la necessitat de construir partits revolucionaris als països on ens trobem com a part de construir un partit revolucionari mundial, per a nosaltres la IV Internacional.