http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
122 ANIVERSARI
Federico García Lorca: el poeta dels que no tenen res
Martín Espinoza
Jazmín Jimenez

Tal dia com avui fa 122 anys naixia Federico García Lorca, l’escriptor més influent i popular de la literatura espanyola del segle XX.

Ver online

L’Espanya dels anys ’30 va concentrar la mirada, l’atenció i l’esperança dels explotats i oprimits del món. Aquella Espanya convulsionada i revolucionària, va ser la que va veure caure sota les bales franquistes al gran artista andalús, Federico García Lorca. Va ocórrer fa vuitanta-quatre anys, en la matinada del 18 d’agost de 1936. Un mes abans havia començat la guerra i la revolució a Espanya.

La Catalunya obrera i pagesa s’aixecava en armes per a frenar l’avanç de Franco que encapçalava l’aixecament nacional contrarevolucionari des del Marroc. Darrere Franco s’alineaven els interessos de les terroritzades classes dominants; de l’Espanya burgesa, terratinent, monàrquica, clerical. Les restes de Federico García Lorca encara segueixen sense trobar-se. El setembre de 2017, en el municipi d’Alfacar, es reprendria la cerca.

La idea era trobar la fossa comuna on es creu que el cos de García Lorca va anar a parar, després de ser afusellat al costat del mestre Dióscoro Galindo i els anarquistes Francisco Galadí Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas. Com a part dels homenatges d’una de les grans revolucions del Segle XX, abordem part la vida i l’obra de l’imponent poeta i dramaturg, universal com Cervantes, l’artista que va prendre partit per "els que no tenen res".

El teatre i l’experiència de la Barraca

El 14 d’abril de 1936 feia la seva última presentació a Barcelona, el grup universitari de Teatre La Barraca, fundat per Federico García Lorca en els començaments de la Segona República, i el qual va dirigir al costat de l’escriptor, escenògraf, guionista i director de cinema, el basc Eduardo Ugarte. La Barraca va ser una companyia teatral ambulant que va sortir a recórrer els pobles. Va sorgir al començament de 1932 i va estar integrada per joves vinculats a la Residència d’Estudiants de Madrid i hereus de la Institució Lliure d’Ensenyament.

L’objectiu era representar i difondre l’oblidat gran repertori clàssic del Teatre Espanyol entre els obrers i pagesos. La idea d’un teatre ambulant universitari, segons el biògraf Ian Gibson al seu llibre "Federico García Lorca. Vida, passió i mort", neix entre els estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid. Li proposen a García Lorca ser el director artístic i aquest accepte, amb el suport de la Federació Universitària Escolar. El catedràtic Fernando dels Rius, Ministre d’Instrucció Pública i Belles arts del govern de la Segona República i amic personal de Lorca, va garantir el suport del govern que en aquells dies impulsava les anomenades missions pedagògiques.

García Lorca opinava que la batalla més important que hauria de lliurar la República concernia l’ensenyament primari i secundari dominats des de feia segles per l’Església. En aquest marc, Lorca i els joves de la Barraca, en la seva batalla cultural, estaven convençuts que el burgès estava destruint el dramàtic del teatral. Lorca injecta un fort contingut social a la seva obra, manifestant-se sempre en pro dels drets de l’individu, de la llibertat, de la dignitat humana, lluitant contra els convencionalismes socials.

En aquest sentit, no es pot deixar de destacar la seva lluita per la lliure elecció sexual. García Lorca també va deixar tres textos on feia explícita la seva homosexualitat, reivindicant el dret d’estimar lliurement, que van ser publicats a Espanya molt temps després de la mort de l’autor, com per exemple "Oda a Walt Whitman", "La obra de teatro del público" i "Los sonetos del amor oscuro". Des de la seva creació fins al cessament amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, La Barraca va representar un total de 13 obres de teatre en 74 localitats. Per aquests escenaris van passar obres clàssiques i variades com a "Entremeses" de Cervantes, "La vida es sueño” de Calderón de la Barca i "Fuenteovejuna" de Lope de Vega, entre d’altres. En una entrevista al diari madrileny El Sol, el poeta expressa clarament la seva posició: "Jo sempre sóc i seré partidari dels pobres. Jo sempre seré partidari dels quals no tenen res. I fins a la tranquil·litat del no-res se’ls nega". Perquè no deixa dubtes sobre el seu compromís social i arremet contra el teatre comercial. Lluita per la renovació de l’escena nacional i opina que "el greu és que les gents que van al teatre, no volen que se’ls faci pensar sobre cap tema moral".

El poeta està convençut que les obres dramàtiques de qualitat i ben muntades, arriben sempre a les persones senzilles. Ian Gibson, compte que quan "els joves de la Barraca arribaven als poblats, les cares pageses en somriure, en èxtasi, sobretot en expectació, tement i desitjant el que a l’instant següent succeiria en el "tablado". I de sobte l’expectació es descarregava en l’explosió de la riallada i l’aplaudiment".

Uns pocs metres de pel·lícula van sobreviure als estralls de la Guerra Civil i el franquisme. Són els que mostren a la Barraca en acció. Entre aquestes imatges que compartim a continuació de Gonzalo Menéndez Pidal, es pot veure al mateix García Lorca actuant en l’obra "La vida és somni" de Calderón de la Barca. El poeta apareix representant a l’Ombra, és a dir a la mort, embolicat en vels negres i amb un estrany tocat bicorne del qual pengen d’altres vels negres que li cobreixen la cara, movent-se fantasmejant per l’escenari.

Trilogia?

El 8 de març de 1933 Lorca estrena "Bodas de Sangre", amb la qual inaugura les anomenades obres rurals. Ell va parlar d’una trilogia composta per "Bodas de Sangre", "Yerma" (1934) i una tercera tragèdia no conclosa: "La destrución e Sodoma". No obstant això, aquestes tres obres, no tenien entre si una connexió temàtica molt evident. És que aquesta tercera tragèdia, amb el seu marc bíblic, ni tan sols posseeix una ambientació afí amb les dues anteriors de localització andalusa. Alguns crítics van considerar a "La Casa de Bernarda Alba" com la tercera obra d’aquesta suposada trilogia que tindria com a denominador comú, el marc rural andalús. Tal vegada no s’equivoquen, però malgrat el mateix àmbit, la conformació teatral d’aquesta obra sembla diferent de les anteriors. A "Bodas de Sangre" i "Yerma", l’autor la subtitula tragèdia; mentre que a "La casa de Bernarda Alba", la diu drama. A les dues primeres entén el desenvolupament més com a espectacle. En tant que en l’última, s’autoimposa un teatre més "realista".

La Casa de Bernarda Alba

Entre la vasta obra de Lorca que no podem contenir en aquesta nota, triem parlar de la casa de Bernarda Alba: l’última abans del seu assassinat. Acaba d’escriure-la el 19 de juny de 1936 i la defineix com un documental fotogràfic, representant una "crònica verídica, amb il·lustracions en blanc i negre, de l’Espanya intolerant i autoritària sempre disposada a aixafar els impulsos vitals del poble, representat en l’obra no sols per les filles de Bernarda, sinó també per les criades" (I. Gibson). "Els pobres són com els animals. Sembla com si estiguessin fets amb altres substàncies", sentència visceralment l’inquisidor i tirà personatge de Bernarda Alba. Adolfo Salazar, amic de Lorca que va participar en la lectura de l’obra ja conclosa, compte que cada vegada que acabava una escena apareixia entusiasmat exclamant: "Ni una gota de poesia! Realitat! Realisme pur!".

Gibson diu que "no va poder ser casualitat que Lorca concebés una obra sobre la tirania en moments en què hi havia a Espanya el perill d’un cop d’estat feixista. Bernarda, amb la seva hipocresia, el seu catolicisme inquisitorial i la seva voluntat de suprimir els drets dels altres, expressa una mentalitat que el poeta coneix molt bé.

El subtítol de l’obra és "Drama de dones als pobles d’Espanya" i la història es desenvolupa en "un poble andalús de terra seca". Encara que Lorca no ho fa explícit, s’inspira en Asquerosa (avui Valderubio), el segon poble on va viure amb la seva família a la Vega de Granada. En una entrevista del 7 d’abril de 1933 del diari La Veu, Lorca sosté que en moments tan crítics com els que vivia Espanya, el teatre té el deure d’afrontar els problemes socials. La noció de l’art per l’art ja resulta insostenible. I respecte a la seva última obra ("La Casa..."), assenyala: "Ara estic treballant en una nova comèdia. Ja no serà com les anteriors. Ara és una obra en la qual no puc escriure res, ni una línia, perquè s’han deslligat i caminen per l’aire la veritat i la mentida, la fam i la poesia. Se m’han escapat de les pàgines. Mentre hi hagi desequilibri econòmic, el món no pensa. Ja ho tinc vist. Van dos homes per la riba d’un riu. Un és ric, un altre és pobre. Un porta la panxa plena, i l’altre posa brut l’aire amb els seus badalls. I el ric diu: ’Oh, quina barca més bufona es veu per l’aigua! Miri, miri vostè, el lliri que floreix en la riba.’ I el pobre resa: ’Tinc gana, no veig res. Tinc gana, molta fam.’ Natural. El dia que la fam desaparegui, es produirà en el món l’explosió espiritual més gran que mai va conèixer la Humanitat. Mai de la vida es podran figurar els homes l’alegria que esclatarà el dia de la Gran Revolució. Veritat que estic parlant en socialista pur?"

La "tragèdia" de Lorca

La tragèdia com a gènere teatral comporta un inevitable destí fatal. El nostre protagonista estava predestinat a ser assassinat? La seva final havia de ser irremeiablement trista? És impossible afirmar post factum que la seva mort era evitable si la classe obrera espanyola hagués tingut una altra direcció i la seva revolució hauria triomfat. García Lorca va dipositar les seves esperances de transformació en la Segona República primer i en el Front Popular després, la coalició conformada pel Partit Comunista i el Partit Socialista (PSOE) que s’uneixen a un sector minoritari dels burgesos republicans. Les direccions de les principals organitzacions obreres sostenien una estratègia de col·laboració de classes.

Et pot interessar: Maig del 37: quan Barcelona va estar sota control de la classe treballadora

El 16 d’agost del ’36 Federico García Lorca és detingut pels falangistes que havien pres Granada. El poeta havia tornat a aquesta ciutat creient que estaria més segur que a Madrid. En la nit del 17 al 18 d’agost, a Lorca ho treuen del Govern Civil emmanillat i el traslladen a una presó provisional dels falangistes a Víznar. Aquesta mateixa matinada ho van afusellar. Va ser en el lloc avui ocupat pel Parc que porta el seu nom. Segons Ian Gibson: "Prop del lloc on van matar a Federico García Lorca es troba la cèlebre Font Gran. Els àrabs granadins, intrigats per les bombolles que pujaven sense parar a la seva superfície, la van cridar Ainadamar, ’La Font de les Llàgrimes’. No deixa de ser emocionant que la Font de les Llàgrimes, continuï rajant encara les seves bombolles prop del lloc on els feixistes van matar al més excels poeta granadí de tots els temps". La nit que ho van assassinar, un jove amic de Lorca, Ricardo Rodríguez Jiménez, el va veure quan sortia del Govern Civil, emmanillat. I recorda: "Aquella matinada vaig sortir de la comissaria a un quart de quatre i em vaig trobar que de sobte em criden per damunt. Em torno ’Federico!’ Em va tirar un braç per damunt... ’Però on vas, Federico?’ ’No ho sé’. Sortia del Govern Civil. Anava amb guàrdies i falangistes de l’’Escuadra Negra’... A mi em van posar el fusell en el pit. I jo els vaig cridar: ’Criminals! Matareu a un geni! A un geni! Criminals!’"

Documental: Revolució i guerra civil espanyola

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic