La notícia podria figurar en els anals d’un document històric datat en 1520, però és d’absoluta actualitat: el rei i la noblesa repartint llet i oli als pobres. Felip VI ha instat a les diferents corporacions nobiliàries, ordres militars i cavalleresques espanyoles a contribuir en la campanya “Creu Roja respon enfront del Covid-19”, amb la compra de 38.604 litres de llet i al voltant de 25.000 litres d’oli per a la seva distribució entre famílies vulnerables de diferents regions.

És difícil de creure, però és així, en ple segle XXI no sols continuen existint la monarquia i els títols nobiliaris, amb els seus marquesos i marqueses, els seus cavallers i els seus anacronismes varis, sinó que encara hem de suportar gestos insultants de “caritat” i paternalisme. Com assenyalen mitjans ultra conservadors com El Mundo: “aquestes institucions nobiliàries han col·laborat intensament, especialment amb Càritas i amb diferents menjadors socials, així com amb organitzacions benèfiques, per a alleujar el sofriment de moltes famílies”.
Sent generosos i suposant que hagin pagat a 1 euro el litre de llet i a 5 euros el d’oli, estem parlant d’una despesa d’al voltant de 164.000 euros, simplement per fer-nos una idea aproximada. Tinguem en compte que només en un dels últims escàndols de corrupció en la qual una fundació a nom del rei emèrit i amb Felip VI com a beneficiari, donava compte d’una “donació” de l’Aràbia Saudita de 65 milions d’euros. Només la fortuna de la Casa Reial es calcula en més 2.000 milions d’euros, sense comptar les fortunes i propietats que han d’acaparar en total tota aquesta banda de paràsits i rendistes “aristòcrates”.

Si el monarca tracta de netejar la mala fama d’una Monarquia espanyola cada vegada més qüestionada, com continuen reflectint les enquestes, no sembla que vagi a aconseguir-lo amb aquesta ridícula acció. Fa pocs dies el seu pare i actual rei emèrit apareixia en una nota de Le Monde, un dels mitjans de referència a França, amb el títol de “Maleta de bitllets a Suïssa, societat opaca a Panamà: Juan Carlos, el desconcert d’Espanya”. La corresponsal Sandrine Morel autora de la nota, es referia a l’emèrit com "un vell rei devorat per la seva passió per les dones i els diners".

Mentrestant i en un marc de crisi d’un sistema capitalista que està aprofundint cada vegada més les desigualtats socials i la misèria de milions, Felip VI juntament amb uns paràsits rendistes, podrits de diners, privilegis i luxes reparteixen almoines i ens ho volen vendre com una “gran contribució”. Situacions que també aprofita l’Església catòlica per a fer proselitisme i desplegar tota la seva xarxa d’institucions assistencials com Càritas, una “labor social” amb la qual tracta de justificar les evasions d’impostos i els privilegis que li concedeix l’Estat.
Ens parlen de “alleujar el sofriment de les famílies”, però la caritat no soluciona res, del que es tracta és de qüestionar l’origen capitalista de la misèria, la desigualtat social i l’explotació. Per això mateix és bàsic intervenir a aquestes aquestes grans fortunes per a donar-li una utilitat social a uns recursos que són acaparats o dilapidats en luxes, amb l’objectiu de millorar les condicions de vida i de treball de la classe obrera.

Aquestes “almoines” són un insult, però el famós Ingrés Mínim Vital tampoc és la panacea ni molt menys, més aviat és un “pegat” del tot insuficient per a una crisi històrica del capitalisme. Mesures d’aquesta classe no sols les està prenent el Govern “progressista” de Sánchez i Iglesias, sinó també altres governs europeus, però que justament tenen en comú que es basen a destinar diners públics per a les famílies més vulnerables; això sí, garantint i sense qüestionar gens els interessos i propietats dels grans capitals i fortunes.

No podem dependre de la “caritat” de les elits nobiliàries o d’Amancio Ortega, ni que subsidis públics vagin a treure a milions de la “extrema pobresa” per a deixar-los en una situació que serà de pobresa igualment. Intervenir les grans fortunes al costat de mesures com el repartiment de les hores de treball, amb reducció de jornada i sense rebaixa salarial, qüestionen els interessis capitalistes i enforteixen a la classe obrera.