L’anomenat ingrés mínim vital ha estat aprovat aquest divendres en el Consell de Ministres, i està destinada per a la “unitat de convivència”. Està pensada per a complementar els ingressos de les llars més vulnerables, això és, aquells els ingressos dels quals no aconsegueixin la renda corresponent com a mínima (tenint en compte el patrimoni). Serà el tram entre aquest llindar mínim i els ingressos existents, la qual cosa serà complementat per l’Estat. L’ajuda no és, per tant, una quantitat fixa, sinó que depèn de la renda de la unitat de convivència, el nombre de membres i altres variables.

S’han estipulat ajudes per a 14 tipus de “unitats de convivència” diferents. Iglesias ha afirmat que el llindar de renda garantida serà d’uns 462 euros per a una persona adulta que viva sola. Aquesta suma s’anirà engrossint amb 139 euros per cada persona amb la qual convisqui fins a arribar a 1.015 euros mensuals com a màxim. D’aquesta manera, a famílies compostes per tres adults i dos nens o més, o per quatre adults i un nen, podran aspirar a aquests 1.015 euros. S’estableix també un complement per a les llars monoparentals.

Malgrat les lloes i lloances entre PSOE i UP resulta una mesura del tot insuficient, molt per darrere de la situació d’empobriment creixent dels i les treballadores per la crisi econòmica de la Covid-19, i que segueix sense qüestionar el sistema fiscal regressiu vigent en l’Estat espanyol.

La quantia fixada, en la major part dels casos per sota del SMI, és realment de misèria, semblant a la d’una pensió no contributiva i mantindrà en els mínims imprescindibles al beneficiari. El ministre Escrivá ha expressat en diverses ocasions la necessitat que sigui compatible amb el treball remunerat. D’aquesta manera, tots aquells treballadors que estiguin en atur hauran d’estar inscrits en els serveis públics d’ocupació com a demandants d’ocupació.

Al diari El País s’ha arribat a afirmar que “aquest divendres l’Estat de benestar fa un pas endavant”. Però res més lluny de la realitat, la mesura no traurà del llindar de la pobresa a les famílies beneficiàries. La mesura compleix, d’aquesta forma, l’exigència de la patronal que l’ajuda quedi lluny del SMI. La patronal no vol que una prestació social redueixi la pressió sobre la competència entre treballadors en el mercat de treball, es fa necessari, així mateix, mantenir un considerable “exèrcit de reserva” amb el qual pressionar els salaris i condicions laborals a la baixa.

L’FMI té la previsió de que l’Estat espanyol sofrirà la pitjor caiguda del PIB des de la guerra civil, no obstant això, PSOE i UP han aprovat una mesura que realment ja funcionava abans de la crisi en gran part dels països de l’eurozona, i que el propi Unidas Podemos ja contemplava en l’acord de govern amb el PSOE. Si bé la crisi del Covid-19 ha vingut a accelerar la seva implantació, la mesura dista d’estar pensada per a donar solució als problemes que travessen els treballadors.

Es calcula que el seu cost serà d’uns 3.000 milions a l’any que es pagaran mitjançant una transferència que Hisenda farà a la Seguretat Social. No obstant això, no s’ha ni plantejat cap impost a la banca i a les grans fortunes per a costejar l’ingrés mínim vital. Unidas Podemos va fer del “impost a la banca” una de les seves principals banderes en la campanya electoral. Passades les eleccions aquesta mesura ha estat sensiblement rebaixada.

Dotar d’una renda bàsica de quarantena a tots aquells treballadors i treballadores no és missió impossible. Una prestació així per a 4 milions -prenent no sols aquells que estan sense ingressos sinó també complements dels qui tenen atur o ajudes molt lluny del SMI- suposarien 4 mil milions al mes, 40 mil milions si s’han de prolongar durant 10 mesos. És just la quantitat que deu la banca del rescat de 2012.

Es fa precís una renda de quarantena equivalent al SMI que sigui sufragada amb impostos especials a la banca, les grans empreses i fortunes. Unidas Podemos, plenament integrat en el règim, torna a posar de manifest que és una pota més dels interessos de la patronal.