ERC a favor de la nacionalització de Nissan? Si un es quedés només amb el titular que donen avui molts mitjans de comunicació semblés que els republicans, al capdavant ni més ni menys que de la conselleria de Treball de la Generalitat, estarien plantejant que davant el tancament d’aquesta important fàbrica l’Estat ha de quedar-se amb ella per a mantenir els llocs de treball. Si anem a la seva “lletra petita” la proposta queda lluny d’una cosa així, i la paraula nacionalització li ve realment gran.

Rufián i Aragonés defensen l’enèsima injecció de diners públics

Dijous passat va ser Gabriel Rufián qui en la comissió de reconstrucció econòmica del Congrés va declarar que “nacionalitzar la planta és una gran solució” i avui el vicepresident econòmic de la Generalitat, Pere Aragonés, ha concretat com es podria dur a terme aquesta “nacionalització” una miqueta sui generis.

Concretament la proposta d’ERC és la que l’Estat entre com a accionista en el capital de les empreses d’ara endavant, seguint l’exemple de l’Estat francès que a més d’injectar liquiditat a algunes de les seves empreses forma part del seu accionariat, com per exemple en Renault amb un 15%.

Aquesta fórmula seria alternativa a la de les subvencions a fons perdut amb la qual Nissan s’ha embutxacat 180 milions de diners públics en l’última dècada, 25 d’ells del govern català.

No aclareixen els republicans si aquesta entrada en el capital de la signatura nipona tindria caràcter retroactiu, és a dir, si es computarien els milions ja lliurats per a la seva conversió en accions del grup de propietat pública. O si no ho és, la qual cosa implicaria que l’Estat hauria d’aportar una nova tanda de milions per a entrar en l’accionariat.

Amb la Generalitat o l’Estat com a part del consell d’administració d’aquestes multinacionals, ERC considera que es podria incidir en les seves decisions. Si bé, Aragonés mateix ha reconegut que la possibilitat de revertir la decisió de tancament de les plantes catalanes és molt poc probable.

Generalitat i govern “progressista” disposats a ajudar però sense entrar en l’accionariat

El seu soci de govern, els hereus convergents de JxCat, han sortit ràpidament a desmarcar-se de la proposta. La consellera de Presidència, Meritxell Budó, ha aclarit que en el govern “en cap moment hem parlat de nacionalitzar la planta de Nissan”. En el mateix sentit s’ha pronunciat la consellera d’Empresa, Àngels Chacón, assegurant que “la Generalitat no té marge pressupostari per a una operació així”.

Des del govern central ha estat la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, l’encarregada de deixar clar que tampoc una maniobra d’aquest tipus està dins dels seus plans, recordant com s’ha “ajudat molt” a empreses com Alcoa i Nissan – 1.000 i 180 milions cadascuna en l’última dècada- però que l’única sortida sobre la taula és esperar que aparegui una “iniciativa privada” a la qual el govern “acompanyarà”. Es a dir a la qual se’l continuarà “ajudant”, regalant milions d’euros de diners públics com a les seves predecessores sense demanar res a canvi.

La falsa “nacionalització” suggerida per ERC, malgrat el grandiloqüent del terme, no passa de ser una mesura impotent i cara. S’assembla massa a aplicar una altra injecció de diners públics a l’empresa a canvi de promeses de continuïtat i, aquesta vegada, algunes accions per a l’Estat. Una fórmula molt similar a l’empleada en l’última dècada i els resultats de la qual estem veient en aquests dies.

Els qui s’oposen des del govern o l’anomenat govern “progressista” ho fan des de la defensa de l’ortodòxia econòmica neoliberal i el mantra que l’Estat només intervé quan els capitalistes passen necessitat i sense demanar-los res a canvi. Tant JxCat com al PSOE van estar d’acord en altres rescats, com el de la banca amb 60 mil milions o el de les autopistes. En cas que es promogués un rescat perquè Nissan es quedés, per a ells hauria de ser en aquestes mateixes condicions.

L’única sortida és la veritable nacionalització, sense indemnització i baix control dels seus treballadors

En Nissan, com en Alcoa i altres empreses que es vegin abocades al tancament o els acomiadaments massius, la nacionalització és l’única alternativa per a evitar la pèrdua de la font de treball. Però aquesta no pot basar-se en una compra o compensació als capitalistes, que porten anys emportant-se milionades de diners públics en forma de subvencions, exempcions fiscals i altres ajudes. Ha de basar-se en l’expropiació sense indemnització de l’empresa i els seus actius per a la seva posada a produir sota el control dels seus treballadors i treballadores.

Aquesta és l’única nacionalització que podria garantir els llocs i condicions de treball, sense que es produeixi cap transvasament més de diners públics als comptes de resultat de les patronals que decideixen tancar i marxar sense importar deixar a desenes de milers de famílies al carrer.

Donat a més el caràcter industrial d’aquestes empreses, també una nacionalització d’aquest tipus podria permetre que la continuïtat de l’activitat es realitzi reconvertint tot el necessari per a produir béns realment útils per a cobrir les necessitats socials, com a vehicles col·lectius i no contaminants, equipament hospitalari o per a la generació d’energies renovables. Perquè la reconversió del model de mobilitat i energètic es realitzi no a costa de les i els treballadors, sinó dels interessos i beneficis dels capitalistes.

És més que dubtós que ERC defensi una veritable nacionalització com aquesta. Altres grups parlamentaris s’han pronunciat també a favor de la idea de “nacionalització”, com a Més País o el BNG, encara que sense concretar quals serien les condicions d’aquesta, si van en el sentit de la proposta d’ERC o el plantegen des d’una perspectiva anticapitalista.

També la CUP, juntament amb altres organitzacions de l’esquerra independentista catalana, vénen defensant la nacionalització de Nissan com una solució al tancament. Fins al moment no han definit com aquesta hauria de portar-se, endavant, alguna cosa que és urgent aclarir, més quan des d’ERC o altres forces es pot començar a parlar de “nacionalització” per a referir-se a possibles “rescats” d’empreses o noves injeccions de fons públics.

Com a força política que es defineix anticapitalista, hauria de plantejar-la en les coordenades que indicàvem a dalt, sense indemnització i baix control obrer. Podria a més des del Congrés i el Parlament de Catalunya elaborar i presentar un projecte de llei d’expropiació per a Nissan, Alcoa i altres empreses en la mateixa situació, i exigir a tots els grups partidaris d’aquesta mesura que se sumin i la secundin.

Una mesura que podria servir per a impulsar una gran campanya política de suport a la lluita dels seus treballadors i treballadores, donant una perspectiva a la seva baralla que traspassi la de la baralla per indemnitzacions o cerca d’un nou inversor que en cas d’aparèixer exigirà acomiadaments i rebaixes de condicions a aquells que es quedin.