|
Nissan és només la primera. El tancament de les seves plantes catalanes és el tret de sortida per a una onada de tancaments i acomiadaments massius en la indústria, que promet superar amb escreix al viscut en la crisi de 2008. Lear, Magneti Marelli o Acciona, són només tres de les desenes d’empreses auxiliars i subcontractes que tiraran la persiana. El desastre pot arribar a sumar 25 mil acomiadaments als 3 mil directes de Nissan.
El mateix dia que s’anunciava aquest tancament, Alcoa anunciava l’acomiadament de 534 treballadors a Lugo pel tancament de la seva planta d’alumini, la Ford d’Almussafes altres 350 -amb el vergonyós suport dels dirigents de CCOO i UGT a la fàbrica- o Global Center el d’altres 100 treballadors a Cadis.
Primeres respostes obreres a la crisi
A les estampes de l’aguda crisi social que ha deslligat la pandèmia es comencen a sumar ara les de les primeres mostres de resistència obrera contra aquesta nova crisi econòmica que s’està descarregant una altra vegada sobre la classe treballadora i les classes populars.
Aquesta setmana les mobilitzacions no han estat les de la dreta en els barris alts o en els seus luxosos automòbils. Hem vists als i les sanitàries concentrar-se a les portes dels hospitals madrilenys i catalans, per a exigir més contractacions, augment de pressupost i revertir les privatitzacions. També als treballadors de Alcoa, Global Center o Nissanmobilitzant-se contra els tancaments i acomiadaments. Aquest dijous des de la planta de Nissan de Zona Franca sortia una de les primeres manifestacions obreres postcovid que va arribar fins a la Gran Via d’Hospitalet i va reunir a prop de mil cinc-cents treballadors i treballadores.
La burocràcia sindical i el govern “progressista” deixen fer a la patronal
Davant l’escenari de tancaments i acomiadaments massius que s’aveïna el govern “progressista” i les administracions autonòmiques, com la Generalitat, no tenen pla, ni “a” ni “b”. L’exemple de Nissan és paradigmàtic. Els uns i els altres han regat de milions de diners públics a aquesta multinacional i encoratjat la il·lusió que la seva permanència estava garantida. Al gener Sánchez així ho declarava a Davos, després d’una trobada amb els seus directius, i aquesta mateixa setmana la Generalitat i la ministra d’Indústria seguien en una espera relaxada a la decisió de l’empresa.
Les direccions sindicals han jugat les mateixes cartes. En el cas de Nissan arribant a pactar rebaixes de condicions, dobles taules salarials i fins a 600 acomiadaments, a canvi de les promeses de permanència que avui s’esvaeixen.
Els milions en subvencions, execciones fiscals i retallades i ajust sobre la plantilla, només han servit per a enfortir a l’empresa. Els “esforços” que es van vendre com a necessaris en aquests anys són una de les fonts de la qual la multinacional extreu els recursos per a la seva marxa. Els beneficis extres d’aquests ajustos i ajudes no han servit per a mantenir cap ocupació, més aviat li serveixen avui per a finançar les indemnitzacions dels 3 mil acomiadaments directes.
Ara plantegen que cal revertir la decisió del tancament o en defecte d’això, aconseguir nous inversors que es facin càrrec de la planta. Ningú oculta que tant en un cas com en l’altre, encara en el difícil cas d’aconseguir-se, la continuïtat de l’empresa seria a costa de l’acomiadament d’una gran part de la plantilla i una retallada sense precedents en els salaris i condicions. Per això aquesta no és tampoc cap sortida en favor dels treballadors.
La nacionalització com a sortida als tancaments
La paraula nacionalització comença a escoltar-se en rotlles, els mitjans de comunicació i fins al Parlament. La CUP la va llançar com a possible sortida fa uns dies i aquest dijous representants de Més País, BNG i ERC la van proposar en la comissió de reconstrucció com una possible solució tant per a Nissan com per a Alcoa. Si l’empresa es va, que sigui l’Estat qui es faci càrrec de les empreses per al manteniment dels llocs de treball, encara que les condicions en què això es duria a terme segueixen sense aclarir-les.
El vicepresident Pablo Iglesias va respondre ambiguament, assenyalant que les nacionalitzacions “són perfectament possibles en la Constitució Espanyola”, però que, prenent el precedent de Bankia, ell no era partidari de quedar-se amb empreses si això suposava fer-se càrrec de les seves pèrdues. Enganya Iglesias en presentar un rescat bancari com una nacionalització. La intervenció de les caixes d’estalvi fetes fallida va ser una transferència de milions públics -60 mil exactament- al sistema financer, es van socialitzar les pèrdues i es van vendre les entitats sanejades a la banca privada a preu de saldo.
La consellera d’empresa de la Generalitat per la seva part posava també fre a les espectativas de nacionalització. En una entrevista aquest divendres a Catalunya Ràdio, al·legava que per a poder portar endavant una mesura d’aquest tipus s’haurien de disposar de grans quantitats de diners públics per a assumir les indemnitzacions a les empreses nacionalitzades. Però perquè caldria indemnitzar a unes empreses que, en el cas de Nissan i Alcoa, s’han emportat en una dècada 180 i 1.000 milions d’euros respectivament en ajudes públiques?
Lluitar per la nacionalització sense indemnització i baix control de les i els treballadors
Si es vol evitar la sagnia d’ocupació que acaba de començar cal envoltar de solidaritat totes les lluites i processos de resistència que es donin. L’esquerra política i sindical hauria de posar tots els seus recursos militants en aquesta direcció. Però alhora el suport no pot escindir-se de barallar i oposar un programa alternatiu al de les direccions sindicals burocratitzades i les administracions.
Un programa per a l’acció, que parteixi d’exigir i barallar pel desenvolupament d’assemblees i coordinadores democràtiques i de base, tant en les empreses matriu com en totes les subconratas i auxiliars afectades, que prenguin a les seves mans el pla de lluita, les reivindicacions i les possibles negociacions que puguin obrir-se. Si aquestes lluites són teledirigides per les direccions burocratitzades dels sindicats i les seves federacions, amb un i mil llaços amb les grans empreses, la lluita estarà perduda per endavant.
En el cas de Nissan és hora que la CGT, al costat dels sectors més combatius de CCOO i UGT en el sector, impulsin assemblees en totes les empreses afectades, que eligan representants d’un comitè de lluita que coordini i centralitzi la força dels més de 25 mil treballadors i treballadores afectats. Una mesura a més elemental per a evitar que la patronal vulgui sembrar la divisió i enfrontament entre les ocupacions directes, els indirectes, els temporals...
Alhora, cal aixecar un programa contra els tancaments que clarament posi per davant la defensa de les fonts de treball als drets de propietat i privilegis d’un grapat de capitalistes. Aquest hauria de ser l’ocupació de les instal·lacions per a evitar la sortida de maquinària i subministraments, i exigir des d’aquí la nacionalització. Però una nacionalització sense indemnització, no hi ha res a abonar als que s’han embutxacat milions d’euros públics en els últims anys, i baix control obrer, perquè es garanteixin el manteniment de tots els llocs de treball i condicions.
La CUP podria posar-se al capdavant de l’exigència per la nacionalització
La CUP, com a força política que es defineix anticapitalista, podria fer servir les seves posicions en el Parlament català i les Corts per a això, elaborant sengles projectes de llei d’expropiació de Nissan, Alcoa i tantes empreses en la mateixa situació, que plantegi la nacionalització en aquests termes de tota empresa que tanqui o anunciï acomiadaments massius, i que exigeixi a tots els grups polítics que s’han manifestat per una sortida d’aquest tipus al fet que la defensin en comú.
Una nacionalització que sigui part d’un pla de reconversió de la indústria per a satisfer les necessitats socials, mitjançant la fabricació de vehicles no contaminants i col·lectius, equimapiento sanitari o de producció d’energies renovables.
Un projecte de llei d’aquest tipus seria un gran punt de suport per a desenvolupar una campanya política de suport a la lluita dels treballadors i treballadores de Nissan i Alcoa, al costat de la resta de sectors de l’esquerra política i sindical que puguin compartir-la, com la CGT. Alguna cosa que donaria una perspectiva més enllà del programa impotent de la burocràcia sindical i les administracions, que els condemna a conformar-se amb indemnitzacions per a avui i fam i atur per a les següents generacions.
|
