Fa 15 dies el govern del PSOE i Unidas Podemos va estrenar l’anomenada geometria variable. En la coalició que va permetre la investidura al gener es van obrir les primeres esquerdes amb la negativa d’ERC per a aprovar la pròrroga de l’Estat d’alarma. Ràpidament Sánchez va aconseguir els vots que li faltaven en una de les tres dretes, Ciutadans. Llavors molts advertim que aquest fet podia no ser un “accident” i que podia convertir-se en la primera pedra d’un bloc pro-governamental més escorat a la dreta.

Ahir es va repetir la mateixa escena. Es van sumar al “no” altres socis de la investidura, com Compromís. Des de la tribuna Baldoví, Rufián o Errejón, encara que aquest últim va votar “sí”, es van lamentar que s’estava enfonsant el bloc “progressista” que va permetre a Sánchez i Iglesias accedir a la Moncloa. EH-Bildu va jugar el trist paperot de soci maltractat. Li van prometre derogar la reforma laboral del PP abans que acabi la crisi sanitària a canvi de la seva abstenció. Van arribar fins i tot a signar un document. Però en poques hores el PSOE va sortir a trencar-lo sense cap embut.

Novament Ciutadans -i també el PNB amb el qual s’acabava de pactar la celebració d’eleccions basques el 12 de juliol per a evitar un major desgast del Lehendakari- van salvar la pròrroga. Un suport que de moment venen com a conjuntural, però que tant des de la formació taronja com des de, almenys, Ferraz, es treballa perquè es converteixi en una sort d’acord de legislatura.

La cerca de soci per a aplicar els ajustos que vénen

Treure’s de sobre la dependència de l’independentisme català haurà estat rebut amb alegria per tot el Consell de ministres. Ni la formalitat sense contingut de la taula de diàleg s’hauran de mantenir, la Fiscalia podrà actuar sense miraments perquè s’apliqui el costat més dur de la llei contra l’independentisme -com està fent amb els presos polítics durant aquesta crisi sanitària- i les discrepàncies amb el búnquer judicial sobre aquest tema es rebaixaran.

Però a més, l’aliança amb Ciutadans representa també el veritable curs de les polítiques socials i econòmiques del govern. Fins ara les mesures contra la crisi no han passat d’algunes ajudes mínimes i sens dubte insuficients, beneficis perquè les empreses descarreguin costos en l’Estat i els treballadors i ni una sola mesura per a gravar beneficis o grans fortunes.

Amb el “govern més progressista de la història” hem vist com s’acomiadava a un milió de treballadors, es permetia a les empreses descarregar els salaris en l’Estat, es garantia a les grans forquilles cobrar els lloguers a costa d’endeutar a les famílies i les ajudes mínimes deixen per fora a centenars de milers, com demostren les cues de la fam de molts barris obrers.

No obstant això podríem dir que el pitjor està per arribar. Les previsions parlen d’una caiguda del PIB d’almenys el 12%, un augment vertiginosos de l’atur, les fallides i tancaments d’empreses... i el govern del PSOE i Unidas Podemos, respondran a aquest escenari com ho va fer el “progressista” Zapatero en 2008-2011. El BCE ja li demana que prepari una tanda de retallades d’almenys 60 mil milions per a la dècada vinent, i la UE promet subvencions a canvi de noves reformes estructurals, la mateixa recepta exigida per a l’entrada en la unió i el Tractat de Maastricht que van desmantellar sectors sencers de la indústria i van propiciar les privatitzacions i reformes precaritzadores dels 90.

Per a aquest curs social-liberal el partit de Marcos de Quinto, l’acomiadador en sèrie de Coca Cola, és un soci perfecte sens dubte. Rufián alertava a Unidas Podemos que avui es desprenien d’ells, però demà es quedaran pel camí fins a les reformes més modestes, com l’ingrés vital o la moratòria de lloguers i hipoteques. Només van fer falta una hores per a donar una bona mostra d’això. El PSOE va sortir a corregir el pacte aconseguit amb EH-Bildu i a enviar un missatge clar: la reforma laboral que va permetre un salt en la precarietat laboral no es derogarà, només es modifiquessin alguns aspectes.

Quan tot es mou a la dreta... la necessitat d’una esquerra que superi la fallida de Podemos i IU

Les altres dues dretes no se sumen a aquesta aliança, i no ho faran encara que el programa que aplica el govern “progressista” seria molt similar al qual ells aplicarien (com no dista molt del d’altres governs dretans europeus com el de Macron o Conte). El seu full de ruta continua sent la de l’oposició dura, guanyar i enfortir la seva base social i electoral, tractar de captar una part del descontentament social -i no sols en els barris rics- i preparar així el recanvi a un govern “progressista” que aplica polítiques de dreta, per a seguir i aprofundir la seva obra.

Per esquerra l’oposició continua brillant per la seva absència. Només la CUP va realitzar una intervenció obertament contrària a les polítiques de rescat dels capitalistes. Els socis abandonats es van lamentar i van suplicar una volta al bloc de la investidura. L’esquerra reformista , al costat del govern i Unidas Podemos en particular, li continuen regalant el malestar i el carrer a la dreta i l’extrema dreta.

Mentre la dreta pren el carrer totes les tardes, és criminal la submissió de les adreces burocràtiques de CCOO i UGT al govern. Cal exigir als grans sindicats, i també a l’esquerra sindical, que trenqui aquesta unitat i passivitat que es preparin mobilitzacions que, complint totes les mesures de seguretat, s’oposin als plans de rescat dels capitalistes i barallin per mesures per a fer-los pagar la crisi a ells, com els impostos a les grans fortunes i beneficis, la nacionalització sota control obrer de totes les empreses que tanquin o acomiadin o la nacionalització de la banca per a evitar la fallida de famílies i petits productors.

Davant aquesta situació és urgent fer passos a posar en vaig piular una altra esquerra, una esquerra que davant a l’ofensiva de la dreta i alhora al govern “progressista” que li obre el camí amb les seves polítiques social-liberals, una esquerra anti-règim, que baralli per un programa anti-capitalista i de la classe treballadora. La CUP té una posició en les Corts que s’hauria de posar al servei d’agrupar a tots els sectors de l’esquerra política i social que vulguin posar en vaig piular un pol en aquesta perspectiva.