|
Les imatges del barri de Salamanca de Madrid tip de gent protestant contra el govern de Sánchez generen, a parts iguals, rebuig i por. També entre aquells que no oferim cap tipus de recolzament polític al anomenat govern “progressista”.
El enfortiment de les tendències mes reaccionaries és una possibilitat inscrita en la situació. De fet, la combinació sembla perfecta. Com en altres moments de la història, comptem amb una dreta a la ofensiva i un govern “d’esquerres” aplicant en lo essencial les mateixes polítiques d’ajust que apliquen els governs de dretes del seu entorn. Com en altre moments de la història, la lògica del “mal menor” i de fer pinya amb aquest govern nomes fa que facilitar i aplanar el camí a mals majors.
Una dreta populista que vol a “un dels seus” a Moncloa.
Aquestes casserolades s’han produït fonamentalment en els barris de major renda per càpita en tot l’Estat. Han sigut encoratjades per comptes afins al PP i sobretot a Vox. De fet, la formació d’Abascal va anunciar aquesta dimecres al congrés que preparava ni més ni menys que 52 manifestacions en cotxe per al pròxim 23 de maig contra aquest govern “socialcomunista”.
Més enllà de la demagògia que acusa al govern de “debilitar la democràcia”, la vertadera preocupació de la dreta és acabar amb les mesures sociosanitaries que puguin afectar els seus negocis i implementar un programa d’ajustament el més agressiu possible.
En la mateixa sessió de control vam veure una de les imatges més esperpèntiques de la legislatura. El diputat de Vox Gil Lázaro acusant el ministre de l’Interior Grane Marlaska d’implantar un “estat policial”. La ultradreta com a paladí demagògic dels drets democràtics.
Una de les definicions més punxants d’aquestes concentracions la dona la feminista i advocada laboralista Pastori Filigrana: “l’ocupadora que et paga 600 euros com a interna, l’amo que et va fer fora per a llogar el pis a B&B, i l’amo del restaurant que mai has vist i que et dóna d’alta 4 hores de les 10 que treballes han sortit al carrer a exigir llibertat per a continuar explotant-te”.
També Lucía Nistal, del Corrent Revolucionari de Treballadores i Treballadors, explicava en un vídeo com els qui es van manifestar van ser els veïns d’un barri amb una "renda mitjana de més de 91 mil euros, això sense comptar amb els maletins i paradisos fiscals, que ja sabem que són molt monàrquics i segueixen l’exemple del Rei".
Més enllà de la demagògia que acusa el govern de “afeblir la democràcia”, la veritable preocupació de la dreta i la seva base social, en la línia dels Trump o Bolsonaro, és com acabar amb les mesures sociosanitàries que poden afectar els seus negocis i implementar el programa d’ajust més agressiu possible sobre la classe treballadora i els sectors populars.
No els hi és suficient amb que aquest govern no hagi pres ni una sola mesura per gravar les seves fortunes, beneficis empresarials o intervenir les seves empreses i clíniques privades per atendre la emergència. No els basta amb que hagin pogut descarregar les nòmines dels seus empleats en l’Estat mitjançant ERTOs. Que en els seus barris la taxa de covid19 sigui entre 7 i 8 vegades menor que en els barris obrers explica la seva despreocupació per la salut pública. Volen poder continuar explotant-nos i si és possible en pitjors condicions. Per a ells la millor garantia d’aconseguir-ho seria amb un govern directament dels seus.
L’ofensiva de la dreta passa de les xarxes i el Congrés als carrers. Ho fa amb l’aprovació de la policia, la passivitat de la qual en aquests barris contrasta amb les 900 mil denúncies i centenars de casos d’abusos que es concentren en els barris obrers. I ho fa en camp obert, ja que aquest carrer els hi estan regalant en safata de plata el mateix govern, l’esquerra reformista i la burocràcia sindical.
Un govern “progressista” que posa catifa vermella a l’ascens de l’extrema dreta
Si la dreta pot fer demagògia amb la defensa dels drets democràtics és possible perquè el govern “progressista” ha convertit la legislació d’excepció i els cossos repressius en la principal eina per a la seva particular “guerra contra la pandèmia”. El govern del PSOE i Unidas Podemos, com en altres moments han fet els governs socio-liberals, estan avui al capdavant d’un procés de bonapartizació que, en nom de garantir el confinament, enforteix a l’Estat per a enfrontar les protestes socials que pugui generar la crisi i que els serveis d’intel•ligència ja estan preveient.
La dreta farà ús i aprofundirà l’herència autoritària rebuda del govern "progressista", com va fer el PP per a enfrontar la protesta social que va néixer sota els últims anys de Zapatero
No importa que això no s’hagi fet notar en el barri Salamanca de la capital o la zona alta de Barcelona, sinó més aviat a Vallecas o Nou Barris. Tampoc és que mentre Marlaska va prohibir les manifestacions amb cotxe convocades per diversos sindicats l’1 de maig i hagi enviat a la policia a dissoldre qualsevol conat de protesta obrera en els centres de treball -incloses les que demanaven mesures contra el contagi- ahir la seva policia passés només a saludar amb les sirenes a tan distingits manifestants.
La dreta i extrema dreta es vesteix avui de garantista només en la seva batalla per a desgastar al que no consideren un govern cent per cent fiable als seus interessos. Però ella farà ús i aprofundirà l’herència autoritària rebuda, com va fer el PP per a enfrontar la protesta social que va néixer sota els últims anys de Zapatero, el 15M del qual aquest divendres es compleixen 9 anys.
L’esquerra reformista que va néixer impugnant el règim i el rescat als capitalistes post 2008, és avui la que fa ús dels seus mecanismes més autoritaris, aprova un nou rescat per més de 100 mil milions en forma d’avals públics i ens ven autèntiques engrunes -com els préstecs per a pagar el lloguer, el subsidi de 600 euros per a autònoms o uns ERTOs que encara no s’han pagat íntegrament- com un “escut social”. Ni tan sols la mil vegades anunciada renda d’ingrés mínim s’ha fet encara efectiva, alhora que les cues dels menjadors socials s’omplen de milers de famílies. Mentrestant, ni impost a les grans fortunes ni res que se li sembli en l’horitzó.
El compromís de gairebé la totalitat de l’esquerra reformista amb l’actual govern, - des de per descomptat Podemos, IU i el PCE que s’aseuen en Consell de ministres, fins i tot en diferent grau Més País, Compromís, el BNG o EH-Bildu- fa que l’oposició per esquerra a un executiu embarcat en un nou rescat als capitalistes brilli per la seva absència. El terreny queda gairebé totalment lliure per als Abascal, Casado o Arrimadas.
Només la CUP s’ha mantingut en una posició de denúncia frontal a l’estat d’alarma, els diferents decrets econòmics o la Mesa de Reconstrucció o Nous Pactes de la Moncloa. És urgent que aquestes posicions que va conquerir en les Corts siguin posades a disposició d’aglutinar un pol anticapitalista i per la ruptura en tot l’Estat, que catalitzi una oposició des de la classe treballadora i els sectors populars a les polítiques del govern central i autonòmics.
La burocràcia sindical com a lloctinent del govern i la patronal en el moviment obrer
L’altre gran aliat del govern és la burocràcia sindical de CCOO i UGT, que al costat de les patronals de la CEOE i CEPYME, li han avalat totes i cadascuna de les mesures aprovades. Entre elles que l’Estat es faci càrrec dels salaris de les suspensions en empreses amb beneficis, que les famílies assumeixin crèdits perquè les forquilles d’habitatge i la banca no deixin d’ingressar ni lloguers ni hipoteques o que l’aturada de les activitats no essencials de dues setmanes es converteixi en una bossa d’hores a emprar pels empresaris al seu gust d’aquí a final d’any.
Cal que els sindicats trenquin la cotilla autoritària que imposa Marlaska, i garantint condicions segures, poder exercir drets com la vaga o manifestació.
Tot això mentre miren per a un altre costat davant els centenars de milers d’acomiadaments que es continuen produint, davant d’impagament dels ERTOs, davant la sobreexplotació i exposició al contagi dels sectors més precaris, la misèria en què s’han enfonsat més de dos milions de persones que treballaven en l’economia submergida… i tota una llarga llista de problemes socials davant els quals Sordo i Álvarez no han alçat la veu, ni tan sols el passat 1 de maig.
En els centres de treball només les organitzacions de l’esquerra sindical s’han oposat a aquestes polítiques de rescat i vénen aixecant altres demandes de signe oposat, com la prohibició real dels acomiadaments, les llicències pagades a costa de la patronal, la suspensió de lloguers i hipoteques o una renda de quarantena digna per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos.
Uns plantejaments que és urgent que transcendeixin a propostes d’organització i mobilització, que facin fallida si cal la cotilla autoritària que imposa Marlaska, i garantint condicions segures es puguin exercir drets com la vaga o manifestació, tal com estan fent per exemple els treballadors precaris desafiant les prohibicions del govern de la dreta argentina. Només així es podrà imposar un altre rumb en els centres de treball diferent al de la resignació que vol imposar la burocràcia sindical, i forjar una aliança de lluita amb tots els sectors que estan caient en la misèria.
Com el mal menor prepara el camí per a mals cada vegada majors
El revolucionari italià Antonio Gramsci escrivia des de les presons de Mussolini: “El concepte de mal menor és un dels més relatius. Enfrontats a un perill major que el que abans era major, hi ha sempre un mal que és encara menor encara que sigui major que el que abans era menor. Tot mal major es fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l’infinit. No es tracta, doncs, d’una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d’adaptació a un moviment regressiu, l’evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, de poc a poc, i no de cop, la qual cosa contribuiria, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força contracorrent actiu o, si aquesta ja existís, a reforçar-la”.
La lògica del mal menor ha permès el creixement meteòric de l’extrema dreta i la desarticulació de tota alternativa a l’esquerra i des de la classe treballadora
Aquest “procés d’adaptació a un moviment regressiu” s’bserva en l’esdevenir de Podemos des del seu naixement fins a l’entrada en el govern de coalició. Però també l’argumentari històric de la burocràcia sindical per a acceptar ERTOs millor que EREs, EREs millor que tancaments i al final indemnitzacions en comptes de combatre els tancaments. I pot ser-ho també el d’un cert sentit comú que encara mantenen molts sectors de treballadors o joves que, encara descontents amb el govern, considerin que el millor és secundar-lo o almenys no enfrontar-lo, per a no donar-li aire a la dreta.
Aquesta lògica del mal menor ve jugant amb força des de l’emergència de Vox en les eleccions andaluses. Com ha estat el seu resultat? El creixement meteòric de l’extrema dreta i la seva capacitat de marcar agenda, i la desarticulació de tota alternativa a l’esquerra i des de la classe treballadora a l’esdevenir del nou reformisme en part del govern al rescat dels capitalistes.
L’esquerra anticapitalista i rupturista ha d’exigir als sindicats la fi de la pau social i, juntament amb l’esquerra sindical i els moviments socials, preparar un pla de lluita per a enfrontar les polítiques d’ajust i rescat a la banca i les empreses
Si volem frenar a la dreta política i social, als que es manifesten en el barri de Salamanca i als que no ho fan per considerar-ho massa ordinari però governen en l’ombra des dels consells d’administració de l’IBEX35, l’aliat no pot ser un govern que apliqui un pla al seu servei encara que li vulgui donar una pàtina “progre”.
Des de la CRT vam realitzar el passat 1 de maig una crida als grups de l’esquerra revolucionària per a fer passos en la construcció d’un partit unificat, i al mateix temps continuem emplaçant a tota l’esquerra anticapitalista, començant per la CUP i Anticapitalistes, a la construcció d’un reagrupament de l’esquerra rupturista que exigeixi als sindicats la fi de la pau social i, al costat de l’esquerra sindical i els moviments socials, prepari un pla de lluita per a enfrontar les polítiques d’ajust i rescat a la banca i les empreses.
Només amb la classe treballadora passant a l’ofensiva, barallant per la fi dels acomiadaments, perquè tota empresa que tanqui s’ocupi i sigui nacionalitzada sota control obrer, per impostos a les grans fortunes per a finançar entre altres mesures urgents una renda de quarantena per als qui no tenen ingressos o per la nacionalització de la banca per a suspendre deutes i donar crèdit barat als petits productors arruïnats, entre altres mesures, podrem construir la força social capaç d’enfrontar a l’extrema dreta i imposar una sortida obrera i popular a l’actual crisi.
|
