http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CARTA A L’ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA DE L’ESTAT ESPANYOL
Avancem a fer passos cap a un partit unificat de l’esquerra revolucionària, la classe treballadora, les dones i la joventut
Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT)

Fem pública la nostra proposta d’obrir la discussió per a avançar cap a la construcció d’un partit unificat de l’esquerra socialista revolucionària, de les treballadores i els treballadors.

Ver online

A les direccions de Izquerda Revolucionaria, Corriente Roja, Lluita Internacionalista, IZAR i altres organitzacions que es reclamen de l’esquerra obrera, anticapitalista i socialista;

A les lluitadores i lluitadors de la classe treballadora, del moviment estudiantil i del moviment de dones;

Fem pública la nostra proposta d’obrir la discussió per a avançar cap a la construcció d’un partit unificat de l’esquerra socialista revolucionària, de les treballadores i els treballadors.

Un món convulsionat

Aquesta proposta es recolza, en primer lloc, en una situació política que es torna més convulsa en el terreny internacional, colpejada per la crisi soci-sanitària del coronavirus. Les tendències a la recessió amb les que va començar l’economia mundial en 2020 amenacen amb transformar-se en una depressió econòmica sense precedents des de la dècada dels 30. Això ja s’està fent notar en un augment descomunal de la desocupació en països centrals de la UE i als EUA, en l’enfonsament en la pobresa de milions que subsistien en l’economia submergida o informal i en l’agudització d’altres crisis humanitàries, com les fams a Haití i diferents països d’Àfrica, que no surten en els grans mitjans però que s’agreugen encara més en aquest marc.

El capitalisme ens porta de nou a una catàstrofe econòmica que vindrà acompanyada de noves crisis polítiques, majors tensions entre els Estats, guerres comercials i nous conflictes bèl·lics. Les tendències al proteccionisme, que vénen escalant des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, es disparen alhora que s’acovardeix el mercat mundial, empitjorant per tant la competència, i ja es comença a parlar en termes de “reforç de l’economia i la producció nacional”.

La crisi de la UE és part d’aquesta crisi de la globalització neoliberal i mostra el caràcter reaccionari d’aquesta institució. Els països de l’eix nord, amb Alemanya i Holanda, volen aprofitar l’ocasió per a millorar la seva posició enfront de la resta -com ja van fer després de la crisi del 2008-. Però els països de l’eix sud, com Itàlia o l’Estat espanyol, que clamen per “més Europa” i mesures com la mutualització del deute, no ho fan en favor dels seus pobles sinó del rescat dels seus respectius capitalismes nacionals decadents. Allò que continua unint a uns i altres és la defensa dels interessos de les grans multinacionals europees, així com el manteniment de les polítiques de reformes laborals i precarietat contra la classe obrera de tots els països, juntament amb les polítiques racistes que han deixat més de 20.000 morts al Mediterrani, milers de refugiats tancats en camps o CIEs i milions d’immigrants com a ciutadans de segona i mà d’obra ultra-explotada.

En les degradades democràcies capitalistes, les tendències bonapartistes dels Estats i fenòmens populistes de l’extrema dreta nacionalista guanyen terreny a l’empara de les mesures excepcionals contra la pandèmia i el reforç de la tornada a allò nacional davant el “salvi’s qui pugui” instal·lat per tots els governs capitalistes. Els intents de represtigiar a les forces policials i militars i limitar drets, anticipen la mà dura que es voldrà imposar des dels Estats per a fer-nos passar una caiguda històrica de les condicions de vida i de treball.

Davant un nou saqueig històric contra el poble treballador a l’Estat espanyol

En aquest marc internacional, a l’Estat espanyol, estem davant un nou saqueig històric contra la classe treballadora i els sectors populars, que fa més urgent la necessitat de construir un fort partit revolucionari de la classe treballadora. Amb la crisi sanitària, els empresaris han trobat l’excusa per a acomiadar només el mes de març a un milió de persones, disparant la desocupació a 4 milions. Altres 4 milions han estat suspesos amb ERTOs, 1 milió i mig d’autònoms s’ha quedat en cessament d’activitat i altres 2 milions sense cap mena d’ingrés. La recessió en curs promet aprofundir i cronificar un escenari d’atur de masses i augment dràstic de la pobresa, en proporcions molt superiors a la crisi del 2008.

El govern de coalició PSOE-Unidas Podemos està aplicant un pla amb l’objectiu de salvaguardar els beneficis i interessos de les grans empreses. Ha autoritzat un rescat preventiu de la banca amb la concessió de 100 mil milions en avals, no ha gravat ni un euro als beneficis de l’IBEX o les grans fortunes i les mesures de contenció que ha atorgat mantenen a milions en una situació de pobresa o precarietat extrema (com el seu ingrés mínim vital de 500 euros), mentre s’hipoteca el futur de les següents generacions emetent més deute.

Ho fa a més amb un reforç de l’aparell coercitiu, a força de militaritzar els carrers, Llei Mordassa i una recentralització administrativa que avança en les competències autonòmiques en general i contra Catalunya i el moviment independentista especialment.

Però, el govern no podria portar endavant aquest saqueig sol. L’oposició de les dretes exigeix més ajustaments i volen preservar-se com a relleu per a continuar aquesta ofensiva. Els partits bascos i catalans defensen els interessos particulars de les seves patronals, com va fer el PNB oposant-se a la paralització de les activitats no essencials o el Govern català i la defensa del negoci de la patronal sanitària.

També compta amb la complicitat de la burocràcia sindical de CCOO i UGT, que han avalat totes les mesures preses fins ara i s’ofereixen a pactar un ajustament històric com el que es proposa a la taula de reconstrucció o nous pactes de la Moncloa. Res podem esperar d’aquests agents del règim. La sortida a aquesta crisi no té un punt intermedi. Són ells o nosaltres. Ens van saquejar en 2008 amb retallades, contrareformes i precarització, i ara volen que paguem aquesta crisi amb més deute, desocupació de masses i augment de la pobresa i l’explotació.

Cap a un nou cicle de lluita de classes

Davant aquesta nova crisi històrica, no obstant, no estem condemnats a seguir els rumbs de la crisi anterior. La possibilitat real que sobrevinguin noves onades de la lluita de classes està inscrita en la situació. Per això, la nostra proposta parteix també de les primeres reaccions de la classe treballadora que hem vist en aquesta crisi, com les vagues de diferents sectors a Itàlia i els EUA, o les aturades aquí en fàbriques importants com Mercedes o Airbus, al començament de la quarantena. Però també del nou cicle de la lluita de classes obert a nivell mundial abans de la pandèmia.

Des de la irrupció dels armilles grogues a França, fins al procés pre-revolucionari a Xile, la resistència al cop d’estat a Bolívia, les mobilitzacions al Líban, l’Iraq, Algèria o Hong Kong, la “tardor catalana” amb les protestes contra la sentència del Suprem al Procés o, de nou més recentment a França, amb la vaga general del transport contra la reforma de les pensions. Una onada que, encara que s’hagi vist interrompuda pels confinaments obligatoris, en cap cas ha estat derrotada.

Per contra, la nova crisi econòmica generada per la pandèmia, els atacs que preparen els capitalistes i els seus governs i els sofriments que imposaran novament a les masses treballadores, poden inicialment generar paràlisis en sectors de la classe obrera, però també crear les condicions per a nous esclats de la lluita de classes en el món i a l’Estat espanyol.

La classe treballadora i els sectors populars tenim forces per a enfrontar i derrotar els plans d’austeritat amb els que els capitalistes volen fer-nos pagar aquesta crisi. Que comenci a plantar cara en aquesta direcció és, a més, l’únic tallafocs real per a frenar els avanços de les idees reaccionàries i projectes de l’extrema dreta en la nostra classe i altres sectors populars arruïnats.

Per a això, cal imposar-li a la burocràcia sindical un veritable pla de lluita que comenci perquè els propis treballadors i treballadores puguin deliberar en els seus centres de treball, o per mitjà d’assemblees virtuals quan no hi hagi una altra possibilitat, quines mesures prendre per a enfrontar les faltes de condicions de seguretat i higiene, els acomiadaments, ERTOs o rebaixes de salaris, i preparar una resposta global de la classe treballadora davant aquesta ofensiva. La lluita per recuperar les seccions sindicals, comitès d’empresa i sindicats en mans d’aquesta burocràcia que ha acceptat totes i cadascuna de les mesures del govern i la patronal per a descarregar sobre nosaltres la crisi, és una tasca crucial al costat del desenvolupament d’organismes d’autoorganització que permetin la unitat de totes les files obreres.

Però impulsar la lluita de classes combativa no és suficient. Per a intervenir en el pròxim cicle de lluita de classes que s’obrirà és necessari superar també els límits de les burocràcies polítiques i els experiments neo-reformistes.

La fallida del neo-reformisme

En tots els processos que esmentem anteriorment hem vist actuar a les “noves esquerres” sorgides del cicle posterior a la crisi del 2008 com històricament ho ha fet la socialdemocràcia: salvavides dels Estats i veritables metges de capçalera del capital. Així han demostrat el seu miserable paper com a aplicadors dels plans d’austeritat que reclamava la Troica contra el poble grec, com Syriza; o fent seus discursos sobiranistes mentre s’enforteix la dreta racista a França, com La France Insoumise de Mélenchon; o sostenint governs del SPD a Alemanya com fa Die Linke; o rentant-li la cara al sanguinari i imperialista Partit Demòcrata nord-americà per a acabar fent campanya per Joe Biden, el candidat de l’establishment ianki, com ha fet Sanders.

I exactament aquest mateix rol és el que ha complert a l’Estat espanyol Unidas Podemos, que s’ha acabat d’integrar plenament en la gestió de l’estat imperialista, com a soci del social-liberal PSOE. Una deriva que no va ser sorpresa, sinó el resultat esperat d’un procés d’accelerada moderació, que va començar amb la gestió capitalista dels anomenats “Ajuntaments del canvi” i algunes comunitats pactant amb el PSOE i va culminar amb la seva vergonyosa posició davant la tardor catalana, quan Unidas Podemos va decidir sumar-se al bloc constitucionalista acatant la sentència contra el procés, solidaritzant-se amb la policia que reprimia les manifestacions i sumant-se al cor criminalitzador del moviment democràtic català.

Els qui van sorgir qüestionant el Règim del 78 i els plans d’ajustament de Zapatero i Rajoy, són avui defensors de la seva Constitució i institucions i aplicadors d’un nou rescat als capitalistes. Ho fan al costat d’Izquierda Unida i el PCE, el vell reformisme d’esquerra que va ser peça fundacional d’aquest règim i porta dècades jugant el paper de soci dels governs social-liberals, desarmant política i moralment a la classe treballadora i amplis sectors que es consideren genuïnament d’esquerres, mentre ha ajudat a reforçar l’hegemonia política i cultural de les classes dominants.

Una vegada més, l’esquerra reformista en les seves diferents variants i les polítiques de conciliació de classes, es demostren com un atzucac per a la classe treballadora, els sectors populars i els pobles que lluiten per la seva autodeterminació. A més la seva fallida sense una alternativa de l’esquerra revolucionària, deixa el terreny adobat perquè sigui la dreta i l’extrema dreta les que capitalitzin el desgast del govern “progressista” i nua tota il·lusió en el “mal menor” com a fre a les tendències reaccionàries.

Això fa encara més urgent la necessitat de fer passos cap a la unificació dels qui ens reclamem de l’esquerra obrera i socialista. Totes les forces de l’esquerra obrera, anticapitalista i revolucionària som encara petits grups, però tenim la responsabilitat de posar-nos en la primera fila del combat per construir una alternativa revolucionària que superi la fallida de l’esquerra reformista.

L’esquerra revolucionària i anticapitalista a l’Estat espanyol

Davant la crisi actual i la integració d’Unidas Podemos en el govern amb el PSOE, diferents organitzacions estem defensant un programa comú en múltiples aspectes. Per nomenar-ne només alguns d’ells, fem una crida a la nacionalització sense indemnització de la sanitat pública i les empreses estratègiques; organismes de control obrer per a garantir la seguretat, la reconversió de la indústria per a enfrontar la pandèmia, la prohibició dels acomiadaments i el repartiment d’hores sense reducció salarial; la nacionalització de la banca i impostos a les grans fortunes i beneficis empresarials; l’ocupació i posada a produir sota control de les seves plantilles d’aquelles empreses que tanquin o acomiadin; l’establiment d’una renda de quarantena per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos; la prohibició de desnonaments, suspensió de lloguers i expropiació dels pisos en mans de grans forquilles i especuladors. Aquests punts d’acord, juntament amb la perspectiva que per a imposar-los és fonamental combatre la burocràcia sindical i desenvolupar l’autoorganització, són una base molt important per a la conformació d’un programa clarament antiimperialista, anticapitalista i socialista, que hauria de tenir el partit que volem construir.

Aquesta base programàtica comuna que compartim les diferents organitzacions a les que fem aquesta crida, juntament amb la reivindicació del llegat teòric i polític del marxisme revolucionari, de Lenin, Trotsky i la revolució d’octubre, així com el combat contra la monstruosa degeneració burocràtica de l’URSS en mans de l’estalinisme i la tradició de la Quarta Internacional, són elements fonamentals per a avançar en el debat.

Al mateix temps, entre les nostres organitzacions i militància compartim diversos espais d’intervenció en el moviment sindical, juvenil, de dones o el moviment democràtic català, on aixequem un programa amb molts elements comuns i una perspectiva general d’independència de classe. Som part d’una esquerra que es disposa a combatre a totes les variants patronals, i que lluitem per la perspectiva d’imposar un govern de la classe treballadora de ruptura amb el capitalisme, l’única sortida de fons que pot evitar que la crisi la paguin novament els treballadors i el poble pobre.

Fins i tot a l’Argentina, l’organització germana de Lluita Internacionalista (Izquierda Socialista) al costat de la nostra (Partido de Trabajadores Socialistas) impulsem amb altres partits de l’esquerra revolucionària el Frente de Izquierda y los Trabajadores – Unidad des del 2011. Un front electoral per la independència de classes, que aixeca un programa anticapitalista i la perspectiva de lluitar per un govern de treballadors. Recentment des del FIT-U impulsem en comú una Conferència Llatinoamericana -que s’ha hagut de posposar per la pandèmia- de l’esquerra revolucionària sobre la base d’una declaració política que recull importants acords sobre les conclusions de les rebel·lions que vénen sacsejant a la regió, així com el programa a aixecar, sense ocultar les àrees de diferències.

Tot això no significa que no existeixin diferències entre les nostres organitzacions. Amb totes elles mantenim diferents nivells de diferències, tant en qüestions programàtiques d’índole estatal o internacional, o teòriques i estratègiques, en alguns casos molt profundes, les quals expliquen l’existència de diferents grups i corrents. No obstant, creiem que el fracàs de l’estratègia neo-reformista, així com la feblesa dels diversos grups de l’esquerra anticapitalista i revolucionària davant la nova etapa que s’ha obert, ens planteja als qui ens reivindiquem anticapitalistes i revolucionaris la responsabilitat d’obrir el debat sobre la necessitat de construir un partit revolucionari a l’altura de les circumstàncies històriques trencant amb tota mesquinesa, conformisme o autocomplaença.

Durant aquests anys, cadascuna de les nostres organitzacions per separat hem anat aconseguint un modest però ferm suport entre sectors d’avantguarda del moviment sindical, la joventut precària, el moviment de dones o la joventut estudiantil. És evident que aquests avanços són completament insuficients i que cap de les nostres organitzacions pot considerar-se a si mateixa com una alternativa política viable al neo-reformisme. Però cadascuna de les petites posicions conquistades són un punt de suport per a constituir un pol de l’esquerra revolucionària que pugui aixecar una alternativa a la fallida política d’aquests projectes reformistes.

Necessitem sumar a milers a la construcció conscient de l’eina política que ens permeti vèncer, un gran partit de l’esquerra classista i revolucionària. Perquè no n’hi ha prou amb lluitar i mobilitzar-se per les reivindicacions pròpies, ja sigui dels treballadors, dels estudiants o del moviment de dones. És imperiós que fem passos en comú per a la construcció d’un gran partit dels treballadors i les treballadores, anticapitalista i socialista, que es posi al capdavant de la lluita per una sortida obrera a la crisi i tingui com a objectiu la conquesta de repúbliques de les i els treballadors, amb total reconeixement a la lliure autodeterminació, que acabi amb la dominació imperialista i l’explotació capitalista. Un partit internacionalista que lluiti conseqüentment contra l’imperialisme i, per la unitat socialista d’Europa.

La CUP i Anticapitalistas

En l’últim període, des del CRT hem fet una sèrie de propostes a la CUP i Anticapitalistas, dues de les principals organitzacions que es reivindiquen anticapitalistes a l’Estat espanyol, amb l’objectiu d’obrir el debat sobre la construcció d’un reagrupament de l’esquerra rupturista per fora del règim. Pensem que aquesta tasca segueix plantejada i que d’avançar permetria el sorgiment d’un possible reagrupament progressiu.

Si l’esquerra independentista basca o gallega han acompanyat el curs integrador al règim d’Unidas Podemos, situant-se com a socis crítics del govern de Pedro Sánchez, l’esquerra independentista catalana, amb la CUP com a referència, ha mantingut una posició diferent situant-se correctament en l’oposició al govern “progressista” i amb una posició de ruptura amb el règim. Aquesta actitud, per la que en les eleccions del 10N des del CRT vam fer una crida a votar críticament a la CUP a Catalunya i al vot nul en tot l’Estat, continua oscil·lant entre un discurs anticapitalista i crític amb el processisme d’una banda, i la seva estratègia d’“unitat popular” al costat de sectors de la burgesia independentista per l’altre, amb alguns sectors importants de l’esquerra independentista que defensen directament el projecte de construir una República catalana amb “dimensió social” en ruptura amb el govern central i el Règim del 78 però de la mà dels partits representants de la burgesia catalana. És necessari de manera imperiosa treure les lliçons de les “tardors calentes” fins al final del fracàs d’aquesta estratègia de conciliació de classes.

En el cas d’Anticapitalistas, van ser part essencial per al sorgiment de Podemos. Recentment anunciaven la seva sortida del partit d’Iglesias després de la seva integració en el govern. No obstant, encara mantenen una estratègia que contempla la gestió de l’Estat capitalista com a part de la seva estratègia i, conseqüentment, apunten a reconstruir un projecte polític al costat d’altres sectors de l’esquerra reformista que puguin ser crítics amb el govern.

El CRT i les organitzacions a les que està dirigida aquesta proposta de partit revolucionari unificat rebutgem aquestes falses il·lusions. Per això la nostra crida no és a conformar un nou partit en comú de “reformistes i revolucionaris” o dels “anticapitalistes” en general, sinó dels qui compartim l’estratègia de construir un partit revolucionari de la classe treballadora. Una necessitat objectiva quan els de dalt ens han declarat la guerra i l’avanç de Vox és un dur advertiment per als treballadors i el poble pobre de les sortides a les que aposten les classes dominants per a imposar els seus plans. Hem de preparar-nos per a un escenari de major lluita de classes, a escala local, regional i internacional, en el que la inexistència o no d’una organització revolucionària d’aquest tipus tornarà a ser la ploma que inclini la balança entre la victòria i la derrota.

Volem un partit que rebutgi tant els acords oportunistes amb l’esquerra reformista que vol mantenir aquest sistema, com tota aliança amb sectors de la burgesia independentista. Per a construir una altra esquerra, una que conquisti força pròpia, militància real, en el moviment obrer i estudiantil, i no pretengui reemplaçar això a través d’acords oportunistes amb sectors reformistes o burocràtics.

Al mateix temps que un pol revolucionari com el que proposem construir, permetria també emplaçar a aquestes altres organitzacions a l’esquerra del neo-reformisme, com als companys i companyes d’Anticapitalistas, perquè trenquin definitivament amb les il·lusions en la gestió de l’Estat capitalista i en el projecte de reeditar projectes d’unitat amb sectors del reformisme d’esquerra. O la militància de l’esquerra independentista basca, catalana i galega, que es concentren entorn d’EH-Bildu, la CUP o el BNG, perquè abandonin tota il·lusió en recrear fronts democràtics o nacionals amb els partits burgesos independentistes i la separació en etapes la lluita democràtica i per la transformació social.

Per un partit unificat de l’esquerra revolucionària, la classe treballadora, les dones i la joventut

Avançar en la discussió sobre les condicions per a construir un partit revolucionari unificat arrelat en la classe treballadora i la joventut explotada i oprimida, de totes i tots els que reivindiquem un programa d’independència de classe perquè la crisi la paguin els capitalistes, és avui una necessitat objectiva.

El nostre plantejament també està dirigit als milers i milers de treballadors i treballadores que ja miren amb desconfiança a aquest govern i la seva complicitat amb les grans empreses, i es rebel·len contra la burocràcia sindical; a la joventut indignada amb una “esquerra” en el govern que no reverteix ni la precarietat, ni les retallades educatives i rendeix homenatge a la monarquia; als sectors del moviment de dones que no accepten polítiques de gestos i discurs i lluiten per la derogació de les reformes laborals, les lleis d’estrangeria o la separació efectiva de l’Església i l’Estat; o als sectors del moviment democràtic català que volen continuar lluitant pel dret d’autodeterminació sense cap confiança en reeditar acords amb el vell processisme.

És clar que hi ha punts en els que no pensem tots igual i que moltes vegades entre les diferents forces d’esquerra tenim respostes programàtiques, pràctiques polítiques i tàctiques diferents. És part del que hem de discutir. Però, com deiem abans, partint dels acords generals de programa que tots defensem, per què no podem discutir les diferències existents en una organització en comú al costat de milers de noves companyes i nous companys que s’incorporin a la militància entusiasmats per la perspectiva d’un partit unificat de l’esquerra obrera i socialista? Un partit on puguem debatre franca i fraternalment les nostres diferències i aconseguim una disciplina comú en l’acció per a colpejar amb un sol puny en la lluita de classes.

Sabem que no ho aconseguirem d’un dia per a l’altre, però quants més siguem el que ens proposem portar endavant aquesta lluita, més a prop estarem a posar dempeus aquest partit unificat de l’esquerra i dels treballadors, a les fàbriques, en les empreses, en els barris, instituts i facultats per a evitar que la lluita de milions acabi en una nova frustració, com la que avui representa Unidas Podemos. Avui més que mai, necessitem un partit que compti amb la força, amb l’estratègia i el programa per a vèncer. Si tenim acord en aquesta perspectiva no serà molt difícil posar-nos d’acord en els passos a donar per a començar a materialitzar-la.

Sabem que aquesta proposta implica avançar en debats i l’acció comuna, en un nivell molt superior. Com a primers passos, proposem començar per acordar un pla comú d’acció enfront de la crisi, compartir l’agitació política del programa i la perspectiva en la que ja tenim acord, així com buscar espais per al debat d’aquesta proposta, amb actes en comú i taules de debat en xarxes i en tot l’Estat.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic