Quan el món sencer es veu obligat a renunciar a la seva acostumada vida quotidiana, la filosofia pot prendre la paraula. Una contribució del filòsof Giorgio Agamben va provocar una animada discussió al principi de l’epidèmia. En aquest debat, Agamben afirma que existeix una “invenció d’una epidèmia” per a restringir les llibertats –esmenta els tocs de queda, la cancel·lació d’esdeveniments, el tancament d’instal·lacions públiques, restriccions de viatge i aplicació i supervisió d’aquestes mesures– perquè el terrorisme com a fonament per a la legislació de mesures d’excepció està “esgotat”. Recentment va reformular la seva perspectiva en una columna al diari suís Neue Zürcher Zeitung. Allí ja no parla d’un invent, sinó d’una epidèmia. No obstant això, manté la seva perspectiva bàsica:

"La vida nua –i la por de perdre-la– no és quelcom que uneixi a les persones, sinó quelcom que les separa i les deixa cegues. Una societat que viu en un constant estat d’excepció no pot ser una societat lliure. De fet, vivim en una societat que ha sacrificat la llibertat en favor de les anomenades raons de seguretat i s’ha condemnat a viure en un estat constant de por i inseguretat."

Molts dels perills esmentats per Agamben són reals. Per exemple, la militarització, l’afebliment dels drets democràtics, les tendències bonapartistes dels governs europeus. Hi ha un famós passatge de Walter Benjamin que ens sembla central en les discussions: “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’ ‘estat d’excepció’ en el qual vivim és la norma” (“Sobre el concepte d’història”, tesi VIII) [1]. Giorgio Agamben i Jean-Luc Nancy, que també participa en la discussió, es remeten a la lògica de Benjamin per a determinar les seves pròpies posicions. Agamben diu que l’estat d’excepció s’està normalitzant i que l’home és separat dels seus vincles socials i reduït a una vida nua. Nancy respon que la justificació de les mesures estatals és que fins ara no existeix cap vacuna contra aquest virus.

Però on estan els oprimits?

Però els dos pensadors ja no estan interessats en la pregunta: per què l’Estat, amb el seu estat d’emergència ampliat, que tot el temps és una cosa conscient i present pels oprimits, es converteix en la normalitat per a tota la societat? En aquest sentit, Agamben compara l’ésser humà com ser social enfront de l’aparell estatal en estat d’excepció, amb la reducció de l’ésser humà a la vida nua. D’aquesta juxtaposició resulta una teoria conspirativa que el poderós aparell estatal exagera la situació per a intensificar les seves pròpies mesures.

El plantejament arbitrari d’aquesta relació entre l’Estat i la gent dóna com a resultat una teoria de la conspiració anti-estatal. Les teories conspiratives expliquen la política des d’una lògica que es remunta a forces que estan més enllà de l’ordre mundial objectiu. No es pot visualitzar o comprendre aquestes forces en les relacions socials, com a màxim les hi pot intuir. En caracteritzar els fenòmens i tendències reals de l’Estat com a “irracionals”, Agamben finalment els declara inexplicables.

La primera pregunta que hem de fer si volem prendre a Benjamin de debò és: Qui són els oprimits la tradició dels quals és experimentar l’estat d’excepció permanent? Agamben no explica quins subjectes oprimits són els que pateixen l’estat d’excepció en l’Estat italià o en la resta del món; més aviat es refereixen a l’home en general. En les seves tesis, Benjamin, per contra, entén com a subjecte als treballadors i als pobles oprimits com els jueus. Avui podem estendre aquest concepte als refugiats, entre altres. Per què de sobte l’Estat italià ha de tractar a tots els seus ciutadans de la mateixa manera que tracta als refugiats? Si volem aplicar la tesi avui, hem de respondre a la pregunta de qui entenem que són els oprimits avui.

No es tracta ni de l’home en general que pateix a l’Estat ni dels qui queden reduïts a la vida nua. Es tracta dels refugiats reclosos en els camps i que viuen als carrers, els sense sostre, els joves migrants afectats per l’arbitrarietat policial, les víctimes de la violència domèstica o les parelles que surten de la norma heterosexual que són assetjades en els controls policials. Però també dels nombrosos treballadors precaris, especialment els treballadors migrants i les dones, que ara han estat acomiadats en els sectors de serveis, i els treballadors dels sectors de la neteja, la logística, la salut i el comerç minorista, que estan exposats a grans riscos i els drets laborals dels quals en termes d’hores de treball i protecció es veuen soscavats. Són els treballadors que en molts països continuen sent enviats o que reprenen les seves tasques treballant en activitats econòmiques no essencials, només per a produir amb finalitats de lucre, posant en perill les seves vides.

L’opressió i l’explotació no van ser introduïdes arbitràriament en ocasió del coronavirus, sinó que van ser intensificades per l’estat d’excepció de la situació epidèmica; el virus continua les crisis existents per altres mitjans. Si l’Estat va poder finalment “inventar” un perill inexistent per a estendre el seu poder en forma infinita, per a què necessitava el virus? Després de tot, l’Estat es podria haver legitimat utilitzant altres excuses, possiblement amb algun incident inventat, si és que, al cap i a la fi, tot es tracta simplement d’un acte arbitrari i voluntarista. Agamben afirma que el terrorisme com a justificació per a tal fi està esgotat. I per què hauria d’esgotar-se tan de sobte si l’Estat fins i tot pot inventar amenaces? Aquest argument no sols sembla dubtós per si mateix, sinó que també ens remet a la qüestió no resolta del contingut de l’Estat

I quin és el contingut de l’estat?

L’Estat en la teoria de Agamben, que pot moure’s en forma independent més enllà de les condicions socials, no necessita explicacions, ni bases, classes o sectors socials, burocràcies mediadores o tendències de bonapartizació a conseqüència de portar endavant una política classista. L’enfocament de Foucault, que intenta aplanar el poder i nega a l’Estat en el seu paper especial com a aparell de coerció en la societat, es continua en les idees d’ Agamben, que no expliquen a l’Estat en les seves condicions socials.

L’Estat té almenys el deure de fer certes tasques de repressió i control en la societat enfront dels oprimits. Per això Benjamin diu que els oprimits sempre coneixen aquest estat d’excepció. Però hi ha una continuïtat en el pensament d’Agamben, respecte al de Foucault, al no tenir en compte la perspectiva dels oprimits en el problema de l’estat d’excepció segons ho formula Benjamin. En efecte, en certes situacions històriques l’Estat adopta una forma bonapartista, però això s’explica per les relacions de força entre les classes en la societat, més enllà de la teoria i de les conjectures conspiratives. En una “economia de guerra”, l’Estat pot a vegades elevar-se per sobre de les classes, expropiar als capitalistes i forçar la conversió de la seva producció, com estem veient actualment a l’Estat espanyol i, en certa manera, als Estats Units, per salvar al capital de conjunt enfront de la competència exterior. Aquesta independència de l’Estat, no obstant això, arriba al seu límit quan es planteja el manteniment de la dominació de classe.

Ja en els anys ’90, Agamben, en el seu tractament de la tesi VIII de Benjamin sobre el concepte d’història, al costat de Jean-Luc Nancy, investiga l’etimologia de la paraula “prohibició”. Troba allí dos conceptes, “ordenar” i “prohibir”, cadascun exercit pel sobirà. Segons Agamben, això obre la possibilitat d’una transició a Carl Schmitt: “La prohibició és l’estructura fonamental de la llei, que expressa el seu caràcter sobirà” [2]. En ignorar el problema de l’opressió, Benjamin és distorsionat per Agamben i Nancy al punt de ser mostrat com algú que està a la vora d’entendre al sobirà de la mateixa manera que Schmitt.

El pessimisme biopolític d’Agamben també es basa en el fet que, encara que generalment critica la presència del poder en la crisi, abstreu aquest poder de les lluites de classe concretes. No obstant això, les vagues en molts països, més recentment la vaga general a Itàlia, mostren que els interessos de classe són molt concrets en la forma en què s’està lluitant contra el coronavirus. Per exemple, en lloc de limitar-se a la crítica abstracta del poder, hauria d’estar a l’ordre del dia la següent pregunta: com es controlen democràticament les mesures sanitàries necessàries? Qui determina quines són les activitats econòmiques essencials i quins no? Qui decideix què es produeix? En mans de qui ha d’estar el sistema de salut, a qui ha de servir?

Finalment: qui està lluitant contra el virus?

Per acabar, qui lluitarà i vencerà a aquest virus? És la classe obrera la que s’expressa com a subjecte. Així ho planteja Leandro Lanfredi en una discussió amb Agamben sobre el coronavirus:

"I aquest aspecte, el dissens enmig del consens, els límits i contradiccions enmig dels avanços tecnològics de la burgesia és un factor notòriament absent o infravalorat en les anàlisis del “biopoder”, fent així que el terreny sigui àrid per a qualsevol acció conscient de les masses com si la batalla anterior ja estigués perduda."

L’amenaça real del coronavirus, que no pot reduir-se a un problema d’enginyeria de poder estatal, s’ha manifestat a tot Europa des de la controvèrsia de finals de febrer. El nou virus és una seriosa amenaça. No és simplement el resultat d’una exigència autoritària de seguretat creada en forma artificial, sinó que es tracta d’una necessitat sanitària i social. La qüestió no és si s’han de prendre mesures, sinó quina classe les controla i quina classe paga aquesta crisi. Perquè qui llegeix la tesi XI de Benjamin sobre el concepte de la història aprendrà, en una polèmica amb la socialdemocràcia sobre el concepte de treball que:

"El Programa de Gotha [de la socialdemocràcia, adoptat al 1875, nota dels autors] (...) defineix el treball com ‘la font de tota riquesa i cultura’. Percebent que alguna cosa caminava malament, Marx va respondre que l’home, que no posseeix una altra propietat que el seu treball, “ha de ser esclau d’altres homes que s’han fet amos d’ell (...)”. (El) concepte marxista vulgar del que és el treball no es preocupa per la qüestió de com el seu producte es topa de cara amb els propis treballadors en tant no puguin disposar d’ell [3]."

Això significa que la decisió sobre el treball essencial i la decisió sobre les condicions de treball han de ser preses pels propis treballadors. L’Estat apuntala al sistema neoliberal de salut encara que és obvi que afebleix la lluita contra el virus, i els treballadors no tenen control sobre el seu propi treball dins d’ell. Els polítics, per exemple, aplaudeixen als treballadors de la salut, però el seu treball continua sent racionalitzat i terceritzat. D’altra banda, els treballadors de la salut i altres sectors essencials han de controlar les mesures perquè siguin eficaces i redundin en el seu propi interès i en el de la majoria.

A més, els propietaris dels mitjans de producció no estan plenament preparats per aplicar l’estat d’excepció als seus beneficis, només l’interpreten de manera que els beneficiï. Per això, moltes empreses continuen produint encara que no siguin “essencials” o estan creant l’ambient per a una ràpida represa de la producció. L’aturada de la producció és quelcom que no estan disposats a tolerar durant massa temps, fins i tot en estat d’excepció, i aquí també la unitat nacional entre les classes és fràgil, ja que per què els treballadors han d’arriscar la seva salut pels guanys dels capitalistes? La resposta a aquesta pregunta oberta, inclou l’alternativa entre el control obrer o la militarització. Una resposta que passa per la mobilització independent de la classe treballadora amb un programa hegemònic que aconsegueixi articular al poble explotat i oprimit per enfrontar la crisi sanitària en curs i que la crisi econòmica la paguin els capitalistes en la perspectiva d’imposar un nou ordre socialista.

Publicat el 12 d’abril del 2020 en freitag.de, i després, el 18 d’abril, en Klasse gegen Klasse, portal a Alemanya de la xarxa internacional L’Esquerra Diari, com "Der Corona-Staat".

Traducció: Guillermo Iturbide