Aquest divendres, el ministre de Sanitat, Salvador Illa ha dit que només serà l’Estat qui prengui les decisions necessàries per dissenyar i executar el desconfinament. Aquesta decisió ha estat xocant per diverses autonomies ja que el Govern feia dies que parlava d’un desconfinament d’acord a l’evolució territorial de la Covid. De fet, el ministre de Transport, José Luis Ábalos, va declarar que l’executiu espanyol volia “una presa de decisions conjunta”.

Aquesta situació es paradoxal ja que les autonomies porten més de 25 anys amb les competències de sanitat. De fet, el “Ministerio de Sanidad” fa anys que és un càrrec gairebé sense sentit. Totes les decisions sanitàries es prenen als diferents territoris. Una dada clara és que el Ministro de Sanidad a l’Estat és llicenciat en filosofia. Illa es “va guanyar” un ministeri per la seva gestió amb Esquerra Republicana que va permetre la investidura de Sánchez.

De totes formes, el Govern central continua amb 155 sanitari encobert envers totes les comunitats autònomes. La falta de transparència i les errades clamoroses han estat un signe central de la seva gestió. Ningú pot oblidar la tristament cèlebre compra de testos que només tenien un 60% d’efectivitat. Però també hi ha una gestió feroç amb la policia i l’exèrcit als carrers reprimint al poble.

La “rebel•lió” de les autonomies

El govern central està governant amb el suport de Unidas Podemos, PP i Ciutadans. Suport crític per part de la dreta, i incondicional per part de UP. Però també pateix d’atacs en un altre front. Algunes autonomies ja venen expressant les seves diferències polítiques des de l’Estat d’alarma i cada vegada són més. No obstant, això són una “oposició a sa majestat”.

És una realitat que els diferents territoris tenen una evolució de la Covid-19 desigual. També és una realitat que hi ha moltes diferències. No és el mateix viure en un arxipèlag, que a la península; tenir més llits d’UCIs o no. Precisament per això és molt important que la política de desconfinament es faci tenint en compte aquestes i altres diferències que fins i tot poden afectar municipis, barris i/o comarques precises.

Pot interessar-te: Enfront dels pressupostos vergonyosos del Govern català, quines mesures hem de plantejar l’esquerra anticapitalista?

Precisament per això és clau fer un desconfinament en coordinació de tots el territoris, amb dades correctes que permetin tenir una idea molt aproximada de la situació. Però el govern de Sánchez, ni vol ensenyar dades exactes perquè només fa la comptabilitat de les persones que passen pels hospitals (i des de fa pocs dies les dels testos). Ni tampoc vol coordinar-se. Ens obliga a confiar en les persones que van fer la compra de testos inútils.

Precisament per aquesta desconfiança i per interessos econòmics els autoritats d’algunes comunitats autònomes estan elaborant plans de desconfinament propis. Les primeres en fer-ho són Canàries, Andalusia i Euskadi. També està preparant-ne una l’executiu català. Però el ministre Salvador Illa ha deixat clar que només el govern central decidirà què s’ha de fer i tothom a acatar.

Les autoritats andaluses estan preocupades per la platges ja que l’estiu s’aproxima i el turisme és una font d’ingressos clau. Molt probablement establiran un aforo màxim. A Euskadi estan planificant una obertura prudent de començos petits de cara al 15 de maig. I a Canàries, on van haver-hi poquíssimes morts, hi haurà algunes illes on es podrà sortir sense inconvenients, i d’altres on se sortirà per meitats.

Pot interessar-te: Un programa anticapitalista i de classe per a enfrontar la catàstrofe econòmica que ve

Tot això demostra que el sistema autonòmic no “serveix” pels temps de crisi. Només està, i dintre d’un model molt limitat, de cara a la galeria. Precisament els partits més “federalistes” (de boquilla), PSOE i Unidas Podemos, són els encarregats de crear i pilotar aquest “155 encobert”. Més que un “Café per tots”, és un “Café per a jo”. Ni “landers” alemanys, ni federació de res. Centralisme, com el de la dreta.

Però més enllà de les disputes entre les autonomies i el govern central, només la classe treballadora pot solucionar aquesta dramàtica crisi, aixecant un programa que solucioni les problemes del poble empobrit per la crisi. El contrari que fa el govern central i els autonòmics que descarreguen la crisi sobre el 99% de la societat.