Un nen és un treballador i un consumidor en potència. El preu del seu treball dependrà, entre altres factors, de la seva qualificació en major mesura; és a dir, de la seva educació, de la formació en coneixements i habilitats que hagi rebut regladamente en una institució escolar. Aquesta és la funció de l’educació, des de parvulari fins a la universitat, al sistema capitalista.

No crec que li estigui descobrint la pólvora a ningú; és una idea amb la qual ens piquen de nois a l’escola (com més estudiïs, més oportunitats tindràs de millorar el teu salari i altres condicions laborals), però si algú tenia dubtes sobre aquest tema, la gestió educativa a la meitat d’aquesta crisi és reveladora.

Cap país europeu, o occidental si ho prefereixen, paralitzarà el curs escolar i universitari malgrat no disposar de mitjans públics adequats per a l’aprenentatge en aquestes circumstàncies. La raó: el sistema capitalista no pot —o no vol, i així ho manifesta la patronal per boca de tots aquests “experts” en pedagogia de les universitats i les grans empreses informàtiques que no han trepitjat una aula en la seva vida— permetre’s perdre un any acadèmic perquè això suposaria alentir o tallar en alguns casos el raig de remeses de treballadors i la seva estratificació segons qualificació (“nivell educatiu”). A més, en termes empresarials, el sistema educatiu, en tant que és administrat com a negoci en el marc capitalista, no pot permetre’s alentir la seva cadena de muntatge, baixar el seu rendiment i la seva productivitat, perquè això implicaria pèrdues de diners.

Ni als empresaris ni als seus capatassos de les institucions públiques els preocupen les desgràcies dels docents i els alumnes. No els importa l’anomenada “bretxa digital” (la desigualtat social en la competència digital i en la disposició de mitjans telemàtics aptes per a l’aprenentatge). No els importa que hi hagi alumnes que no tinguin ordinador, que no tinguin Wifi i que no sàpiguen adjuntar un arxiu a un email; no els importa res d’això perquè, senzillament, no els importa l’ensenyament i l’aprenentatge de sabers.

L’única cosa que els importa és que els professors continuem posant-los el segell de qualitat als alumnes com els ramaders marquen als caps de bestiar. Que continuïn titulant i promocionant; d’aquí l’interès malsà, que estem fent propi els docents sense donar-nos molt de compte, per l’avaluació. Queda clar així que els objectius i els estàndards no són més que ornamentació, paper mullat. L’important, l’única cosa important, per a l’educació com a avantsala dels departaments de recursos humans, és produir al més aviat possible i al menor cost al futur peó del tauler.

Per cert: si de debò els interessa la salut de les criatures i que es compleixi el distanciament, ja poden començar a preparar la volta a les aules. Que comencin per deixar anar pasta per a contractar a més docents i construir més col·legis per a acabar amb l’amuntegament a les aules.