Davant els milers de ERTOs (acomiadaments temporals) de les últimes setmanes, els serveis públics d’ocupació no “donen proveïment”, i això està provocant que milions de treballadors i treballadores no estiguin cobrant unes prestacions econòmiques fonamentals per a la seva supervivència.

Les dades oficials són clares. En l’últim mes, des de la declaració de l’estat d’alarma i l’aplicació d’aquesta mesura laboral, la xifra d’expedients ja supera els 500.000 i la d’afectats i afectades arriba a gairebé als 4 milions, el 16% de la població activa. Aquesta xifra, és més del doble que n’hi va haver en els deu anys anteriors, entre 2009 i 2019, amb una mica més de 1,57 milions.

Això ha provocat, que malgrat la contractació de nou personal, les oficines del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) estiguin absolutament col•lapsades i desbordades. Ahir mateix, ho reconeixia en el diari El País, Yago Negueruela, Conseller d’Ocupació de Balears, en afirmar que “abans de la crisi hi havia un sol funcionari tramitant ERTE i ara hi ha 103”.

El col•lapse administratiu, està provocant que molts treballadors portin sense cobrar des de la nòmina de febrer i que pot ser que no ho facin fins al 10 de maig, és a dir, diverses setmanes més tard del que deurien. Aquesta situació, està provocant ja autèntics drames, en posar en risc la supervivència de moltes famílies treballadores.

Avui mateix, a l’Heraldo de Aragón, un treballador saragossà amb quatre fills menors denunciava que ”Si no m’ingressen ja l’atur em deixen en la pobresa absoluta” i es lamentava que “després de tota la vida treballant m’estic veient obligat a anar al banc d’aliments”.

Oficines del SEPE infradotades i buidades després d’anys de retallades

Aquesta situació excepcional provocada per la crisi del coronavirus, no està fent més que mostrar clarament un problema anterior. El SEPE, és el segon organisme públic amb més oficines després de Correus. Compta amb 764 centres repartits per tot el país.

Malgrat ser un servei públic bàsic i essencial, ja que s’encarrega de gestionar tot el relacionat amb les ajudes, cursos i prestacions per desocupació, porta anys estant “infradotat” tant en recursos com en personal. Ja al 2012, els sindicats, denunciaven que el 37% de les seves oficines tenen tres o menys treballadors, i el 25% funciona amb dos o menys de dos.

Aquesta situació no va fer més que agreujar-se amb les retallades iniciades en 2010, amb Zapatero, però sobretot a partir de 2017. Quan la desocupació va començar a baixar, el govern de Rajoy va decidir fer una gran retallada en els diners destinats a l’Ocupació.

Li va ser igual que aquesta baixada de l’atur fora a costa, com sabem, de la creació de milions de llocs precaris, temporals i amb salaris de misèria. Segons recullen els diferents pressupostos, des de 2010, el Ministeri de Treball i Ocupació va tenir una retallada de 10.000 milions d’euros, el que suposa una caiguda del 40%.

Això fa que l’Estat espanyol, estigui a “la cua” de la UE, quant al servei als aturats, i no és que precisament la resta de països capitalistes europeus sigui ni molt menys un exemple a seguir.

Segons un informe de l’any passat de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), el SEPE rep, de mitjana, 1.026 demandants d’ocupació per cada empleat del servei, enfront de la mitjana a Europa que se situa en 135, és a dir, 6 vegades més de treball. Cada funcionari d’aquest organisme atén 6 vegades més demandants d’ocupació que la mitjana que té de la Unió Europea en referència als mateixos serveis.

No als ERTOs: llicències pagades i repartiment de les hores de treball sense reducció salarial

El govern i la patronal, amb la complicitat de la burocràcia sindical d’UGT i CCOO, porten setmanes dient que aquests acomiadaments temporals són un “mal menor”. Que cal fer-ho per a evitar els acomiadaments massius, que és un petit “sacrifici” que hem de fer la classe treballadora, en aquest context de crisi global. Que és el govern ha de pagar aquests ERTEs, al voltant de 2.400 milions d’euros, perquè la patronal no té capacitat econòmica per a fer-ho per la crisi econòmica.

Però per què el sacrifici sempre ha de caure de la nostra part? Com denunciava ahir mateix la Federació Estatal del Metall de CGT, amb “els ERTEs pagarem els de sempre”. El seu comunicat explicava com aquests expedients suposen: “un xec en blanc per a la Direcció en la manera d’aplicar-lo i una desregularització del Conveni sota l’eufemisme dels criteris organitzatius, mentre el ERTE estigui en vigor treballarà qui l’empresa vulgui, quan vulgui i on ella vulgui.

I per si no fos prou les vacances d’estiu quedaran supeditades a la producció, sense voler comprometre’s ni al gaudir de tres setmanes en període estival. Si el negoci va bé les vacances al seu antull, si va malament també, on està el bé comú o l’equilibri?, no ho busquis, la banca sempre guanya”.

Ja n’hi ha prou de que la fractura de les crisis sempre l’acabem pagant la classe treballadora. Ja n’hi ha prou de que la burgesia i la patronal, juntament amb els seus sequaços sindicals (burocràcia d’UGT i CCOO) i polítics (Govern del PSOE i UP, amb la seva “flamant” Ministra de Treball al capdavant) vulguin tornar a descarregar les conseqüències d’una crisi a nivell mundial, com ja van fer en la de 2008.

Davant aquesta terrible pandèmia que obliga a paralitzar gran part de l’activitat econòmica, hem de lluitar per la prohibició dels acomiadaments i els ERTOs. No pot haver-hi cap reducció salarial, consum de vacances o de l’atur. Tot això s’ha de substituir per llicències pagades per la patronal mitjançant impostos especials als beneficis empresarials i a les grans fortunes.

En els sectors que no poden parar, perquè són essencials per al proveïment i atenció mèdica, reducció de la jornada laboral amb igual salari. Però sempre, per descomptat, incorporant el material i personal necessari, perquè l’activitat es pugui realitzar en les millors condicions de seguretat i higiene i que aquesta sigui controlada per comitès creats pels propis treballadors.