Tots els dies, en les rodes de premsa oficials que informen com evoluciona la crisi del coronavirus, veiem a tres oficials (generals o altres oficials) de la Guàrdia Civil, l’Exèrcit i la Policia Nacional, amb els seus pits plens de medalles i condecoracions, donant el “comunicat de guerra” sobre l’aplicació de la política repressiva perquè ningú se salti l’estat d’alarma. És a dir, de cinc membres que integren el comitè de seguiment diari de la crisi, només hi ha una metgessa i una responsable de transport. La resta són els que s’encarreguen d’aplicar aquesta política repressiva.

Aquí veiem com és la prioritat del govern en aquestes crisis. Mes exèrcit i policia als carrers, encara que els centres sanitaris estiguin saturats i amb una gran falta de personal i recursos. Mes repressió perquè no sortim de casa. Però això sí, s’obliga, a partir d’aquest dilluns, a milions de treballadors i treballadores a tornar al seu lloc de treball, posant amb això en greu risc la seva salut i la de les persones del seu entorn més pròxim.

El govern de PSOE-UP gasta el doble en defensa que en sanitat

Aquesta prioritat en la política repressiva també es reflecteix en els diners públics destinats a cada cosa. La despesa en Defensa dels actuals Pressupostos Generals de l’Estat és de 8.401 milions (el 2,28% del total), que continua sent el doble que el de Sanitat, 4.251 milions (1,15% del total pressupostari). Tan sols amb el pressupost sencer de defensa podríem comprar màscares i test per als 47 milions d’habitants i garantir una “renda de quarantena”, i tot i així ens sobraria.

Com recullen diaris econòmics especialitzats, com Expansión, a aquests 8 mil milions, cal sumar-li altres partides pressupostàries, que fan que la despesa militar total sigui de 15.305 milions d’euros. Ens referim a partides de despesa militar integrades en altres ministeris. La més quantiosa de més de 3 mil milions correspon al Ministeri d’Hisenda i està destinada a pagar pensions i prestacions a familiars de militars, no funcionaris i pensions de guerra. Els altres 4 mil milions corresponen a diverses partides dels ministeris d’Exteriors, Foment, Ocupació, Agricultura, Sanitat o Ocupació.

No obstant això, aquí no queda la cosa, ja que el govern espanyol ha comprat nou armament militar per valor de més de 37.000 milions d’euros, una xifra equivalent al 3% del PIB. Si no s’anul·len o renegocien aquests contractes de compravenda, aquesta quantitat ingent s’haurà d’abonar a terminis, en principi fins a l’any 2025.

Milions d’euros per a missions imperialistes que podrien destinar-se a necessitats sanitàries

L’exemple més clar d’aquest balafiament militar es veu amb les missions militars espanyoles en l’exterior. El país té desplegats 2.500 militars en 18 operacions internacionals coordinades per l’OTAN, l’ONU, la Unió Europea i dins de la coalició internacional de lluita contra el “terrorisme jihadista”. En 2018 últim any de què s’han donat dades oficials, les mateixes van tenir un cost anual de 800 milions d’euros, segons el diari El País. Totes aquestes missions, per molt que es venguin com a missions humanitàries o de pau, són missions imperialistes, dedicades a mantenir el control i els negocis capitalistes de les burgesies de les principals potències econòmiques mundials.

El govern de “progre” del PSOE, Podemos i IU, continua mantenint les missions imperialistes als principals focus de conflicte, com Orient Pròxim. Des de ja, hem de continuar lluitant per la retirada total de les missions imperialistes a tots els països. Els 800 milions que representen la despesa total a mantenir la invasió en altres països ajudarien enormement a la crisi del coronavirus. Tan sols a l’Iraq amb 532 tropes hi ha una despesa de 146,2 milions, a l’Afganistan amb 65 tropes 10,1 milions de despesa, Somàlia 20 tropes i 5,4 milions de despesa, a Líban amb 609 tropes 129,8 milions de despesa, a la República Centreafricana amb 6 tropes 3,5 milions de despesa o a Mali amb 278 tropes 110,1 milions de despesa.

Tan sols amb l’eliminació d’aquestes despeses de la invasió a l’Iraq tindríem 146,2 milions per a destinar-ho per complet a cobrir grans necessitats sanitàries. Mentrestant es continuen mantenint les retallades en sanitat. Tothom coincideix que aquesta crisi, s’ha agreujat, davant el desmantellament brutal que ha sofert la sanitat pública en els últims anys.

Cal recordar que el primer que va fer en arribar al poder el PP de Rajoy en 2011 va ser retallar més de 10.000 milions d’euros del pressupost dedicat a Sanitat i Educació. Aquesta retallada, de més del 13%, es va mantenir constant, durant els seus anys de govern. Però aquesta retallada sanitària, ja va ser iniciat al 2009 amb Zapatero i el PSOE. Des d’enguany, fins avui dia, el percentatge del PIB que l’Estat ha invertit en la salut dels espanyols ha passat del 6,9% al 6%, la qual cosa ha suposat una pèrdua d’entre 10.000 i 15.000 milions d’euros de despesa sanitària. Com veiem a l’hora retallar i privatitzar la sanitat pública, les diferències entre PSOE i PP són mínimes

Aquesta brutal retallada en la despesa pública va provocar, segons diversos analistes, que: “unes 180.000 persones perdin l’accés a l’atenció sanitària preventiva a Espanya a conseqüència de les retallades pressupostàries, que han posat al carrer a 280.000 treballadors del sector públic i han deixat sense ingrés, aproximadament a uns 600.000 espanyols”.

Si en aquests deu anys la despesa sanitària ha caigut gairebé un 1% del PIB, en el cas de la despesa militar, aquesta reducció només va ser d’un 0,21% del PIB. Al 2018, el govern central va dedicar el 3,09% de la seva despesa pública total a defensa, mentre que l’any anterior havia dedicat el 2,99%, cinc anys abans el 2,78% i si ens remuntem deu anys enrere el percentatge va ser del 3,3% de la despesa pública. Amb aquestes dades veiem que una part del que es retallava en sanitat i educació anava a parar a incrementar la despesa militar.

Com veiem, al parlar de despesa sanitària no sols ens referim al que ve recollit als pressupostos generals de l’estat, sinó al que gasten les comunitats autònomes. Al estar transferides les competències sanitàries, són aquests governs regionals els que assumeixen la principal despesa sanitària. Aquesta realitat de retallada de la despesa pública sanitària, és molt diferent si parlem de la despesa militar, que no sols no ha disminuït, sinó que ha augmentat en aquests últims deu anys.

Tota la despesa militar per a sanitat i ajudes socials

Ara que el govern vol aprovar una renda mínima pont o d’emergència per a milers de persones, que a causa d’aquestes crisis s’han quedat en una situació econòmica molt precaria, veiem tot el que es podia fer amb aquestes inútils despeses militars. Amb aquests 800 milions d’euros de despesa militar exterior, es podria posen una renda emergència per dos mesos, per a mig milió de persones, o per un mes per a un milió de persones.

Això solament si parlem de la despesa exterior. Però ara imaginem la quantitat de sanitaris que es podrien contractar, de milions de màscares i test massius que es podrien comprar, d’ajudes socials de tota mena, que es podrien aprovar. Tot això, simplement amb dedicar totes aquestes despeses militars, al que de debò importa com és el combat sanitari contra el virus i contra l’exclusió social. Solament amb anul·lar aquests contractes de compra de nou armament (37.000 milions) i amb el pressupost militar d’enguany, (15.000 milions) ja tindríem més de 52.000 milions d’euros per a totes aquestes necessitats bàsiques.

És clar, que tret que la pressió popular exercida entre tots i totes els obligui, aquest govern “progressista” del PSOE i UP no prendrà mai aquestes mesures. Ell prefereix seguir amb la seva política repressiva basada en una constati presència policial i militar al carrer. Si s’acabés amb aquesta despesa inútil, tots aquests esforços pressupostaris es podrien dedicar al que de debò avui dia importa. Ens referim, evidentment, al fet que els i les sanitàries tinguin els mitjans necessaris per a combatre aquesta pandèmia i al fet que la crisi social i econòmica, que ja s’està produint, no torni a caure, com la de 2008, sobre l’esquena de la classe treballadora.