|
Ana Botín, presidenta del Banc Santander i fitxada per al nou Grup Assessor Extern de la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) que pretén confeccionar mesures enfront de la pandèmia de coronavirus, en aquests dies va dir: “Ajudarem l’economia a recuperar-se més ràpid, a les persones a tornar al seu treball i a generar un creixement que impulsarà el nostre negoci i generarà retorns als nostres accionistes en el futur”. La propietària del banc que va aconseguir beneficis de 6.515 milions en 2019, símbol del feminisme neoliberal i imperialista, va trencar el seu sostre de cristall llançant les restes de vidres al sòl enganxós de les milions de treballadores en el món que sofreixen, ara encara més en temps de coronavirus, acomiadaments, pobresa i morts.
Mentre Botín està en primera línia per a salvar els negocis capitalistes, milions de dones estan en primera línia en les àrees de treball essencials més feminitzades, exposades sense protecció suficient. Com les caixeres, les sanitàries, les treballadores de la neteja, en jornades encara més extenuants o sota el teletreball, obligades a fusionar la “doble càrrega” en el mateix espai i temps. I unes altres milers, sota acomiadaments fulminants i ERTOs com molts sectors de la classe treballadora en els anomenats serveis no essencials, gestionats per les ministres al capdavant del govern autodenominat “progressista i d’esquerres” del PSOE-Unides Podemos.
La relació entre gènere i classe, entre capitalisme i patriarcat en temps de coronavirus, es torna essencial per a actualitzar estratègies d’emancipació per a la majoria de les dones al costat del conjunt de la classe treballadora, contra aquesta minoria criminal que gestiona els seus beneficis a costa de la vida (i la mort) de milions.
Efectes de l’explotació laboral de dècades: precarietat 4.0 en temps de coronavirus
En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Gènere, classe i diversitat, del qual sóc coautora al costat de Josefina L. Martínez, dediquem diversos capítols a explicar com les transformacions en el capitalisme van portar a una feminització del treball exponencial tal que el 40% de l’ocupació global està composta per dones i a l’Estat espanyol el 47%. Aquest creixement de la força assalariada femenina va venir acompanyada de l’empitjorament de les condicions de treball, signadas per la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. Arribat el segle XXI, malgrat els avanços en drets polítics, civils i democràtics producte de les lluites històriques del moviment de dones, és en el terreny laboral on més s’han anat acreixent les desigualtats de gènere.
Aquestes desigualtats, com la bretxa salarial que a nivell mundial és del 19%, estan basades en un augment de l’explotació i precarietat laboral en els sectors més feminitzats. Algunes dades que donem en el llibre sobre l’Estat espanyol: el treball assalariat femení és molt elevat en activitats sanitàries i serveis socials (77,5%) i molt important en totes aquelles tasques vinculades a la cura o empleades de la llar el (88,6%). I actualment hi ha gairebé 700.000 empleades de la llar, de les quals aproximadament 400.000 treballen en aquest sector i estan afiliades a la Seguretat social. Com veiem, les dones són contractades en àrees de treball infravalorades, amb contractes parcials que baixen encara més els salaris. 2 de cada 3 persones que perceben els salaris més baixos són dones i la bretxa salarial és del 23%. Entre les ocupacions a temps parcial, 3 de cada 4 estan ocupats per dones.
Si abans de la pandèmia la lluita contra la precarietat laboral ha estat la marca per a les treballadores, avui, en temps de coronavirus, es deslliga de manera fulminant en tres esferes. Una, en els acomiadaments massius en sectors sense contracte o de contractes de “obra i servei”, sense prestacions o milers de ERTOs. Dos, en la major explotació en els sectors essencials altament feminitzats. Tres, en les tasques de cures que cruixen en totes les seves contradiccions.
Acomiadaments massius i ERTOs: l’exemple de les Kellys i les empleades de la llar de majoria immigrant
Començant amb la primera esfera, en una entrevista a Miriam, portaveu de les Kellys de Barcelona, ens explicava que:
“El 95% dels hotels tenen subcontractades a les cambreres de pis, i només el 5% estan amb contracte fix i de plantilla no externalitzada. Això vol dir que un 5% està en el ERTO i la resta, la gran majoria, no. Per què? Perquè els seus contractes són d’obra i servei i els hotelers les van acomiadar des del primer dia per ‘baixa producció’, ja ni tan sols per la causa del coronavirus. La majoria ni tenen dret a l’atur, o moltes també ja l’han consumit per les vegades que han estat acomiadades” De què viuran aquestes cambreres? Estan totalment desemparades i encara que el govern hagi dit que cap treballador es quedarà darrere, ara mateix hi ha milers de cambreres que està acomiadades.”
Imaginem el dur impacte que ha provocat en tot el sector turístic, on l’any 2019 es van signar 237.796 contractes, dels quals només un 12% han estat indefinits i un 88% temporals. Una proporció similar a la de conjunt de sectors de l’economia.
En el cas de les empleades de la llar, al voltant de 200.000 o moltes més que no apareixen en les estadístiques, treballen a l’economia submergida. A més, existeix un buit legal en les quals treballen per hores, com explica Rita, treballadora immigrant de Pa I Roses: “Per a les quals, com jo, treballem per hores en diferents domicilis, no existeix l’obligació legal de fer-nos un contracte en cas de treballar menys de 60 hores en el mes. I aquesta és la realitat de moltes dones que tenim múltiples treballs i que, encara que en total podem arribar a fer més de 40 hores en la setmana, no tenim dret a accedir a la Seguretat Social.”
És a dir, una gran part de les treballadores de la llar, sobretot dones immigrants “sense papers” per la reaccionària Llei d’Estrangeria, directament no poden accedir a cap mena de subsidi extraordinari, ni de prestació ni ajuda, “Si les mesures de l’estat d’alarma proposades pel Govern imperialista del PSOE i Unides Podem no garanteixen els drets de la majoria de les treballadores, encara menys contempla la situació de les persones immigrants”, sentència Rita enfront del subsidi extraordinari que va decretar el Govern.
Explotació i exposició al contagi de les treballadores a primera línia dels treballs essencials
Un exèrcit de treballadores i treballadors surten tots els dies a complir tasques essencials, viatjant en metro, bus o en tren exposades al contagi. Els sectors més feminitzats, com els de la neteja sobretot en hospitals, sanitaris o supermercats estan en la primera línia dels treballs que, encara que avui la pandèmia els situa en el centre com a essencials, històricament han estat infravalorats pel sistema capitalista patriarcal, servint-se de la divisió sexual del treball.
Les dones representen el 74% del personal sanitari, el 84,2% del d’infermeria, el 71% del personal de farmàcia i el 90% en els centres de tercera edat. Altres recerques sociològiques donen compte que el 93% del personal de neteja -oficines, hotels, cases- són dones; i el 84% de les caixeres de supermercats.
Una treballadora de residències, Laia Fornet ens conta que: “Aquests dies veiem com l’emergència del coronavirus està multiplicant per mil una situació de precarietat laboral que sofrim en el sector de les residències geriàtriques. Molt abans de la pandèmia les jornades eren interminables amb horaris de més de dotze hores, plantilles reduïdes al mínim.” Les treballadores de residències del País Basc vénen des de fa anys denunciant i fent vagues contra la precarietat.
Fora de la ciutat, no oblidem a les treballadores del camp andaluses a primera línia al costat dels temporers recol·lectant aliments. Les Jornaleres de Huelva en Lluita denunciaven que nou grans empreses de Huelva del sector de fruits vermells no donaven accés a l’aigua, màscares o guants ni es guardava la distància de seguretat.
“Estem desbordades”, denuncien les treballadores de Sacyr-Social a Madrid, que els nega equips de protecció. Àngels, treballadora de Serveis Socials de Barcelona sentència, "Ens estan legalitzant l’esclavitud. Són indignants les condicions en les quals estem treballant en plena pandèmia, sense mesures de protecció”. Ana Pascual, treballadora de la neteja d’un hospital de Saragossa, també denuncia que “L’excés de treball i l’estrès estan minant les nostres files. I, lluny de proporcionar-nos armilles anti-virus i paraules d’ànim, ens apunten perquè avancem al descobert a col·locar-nos en primera línia de foc.” “Les caixeres estem en primera línia, però a Lidl no li importa la nostra salut”, diu una de les milers de treballadores més exposades al contagi als supermercats.
El govern no “cuida a les que cuiden” ni tan sols en temps de pandèmia
La feminització de les cures i la seva translació de les llars al treball assalariat, també deslliga una crisi exponencial sota la pandèmia, amb l’antecedent de dècades de retallades en sanitat, educació i serveis socials.
Les retallades en serveis socials i els pressupostos a les àrees de dependència ha revelat, a més de la crisi sanitària, aspectes dels quals molt se sabien, però molt poc es parlava: la situació de vulnerabilitat de les persones majors després de la privatització d’un servei que va omplir les butxaques dels amos de les residències i precarizó amb ferotgia a les treballadores.
També es va evidenciar encara més la situació de les empleades de la llar, majoria immigrant -que ja no poden anar a netejar, cuiden nens o persones majors- i van ser expulsades al carrer, esquerdant-se la cadena global de cures. “Les internes, encara que ens sentim sempre com en confinament, aquesta crisi ens ha destrossat”, diu Roxi, immigrant paraguaiana.
“Se’m fa insuportable el teletreball, amb el meu fill de sis anys tot el dia a la meva casa”, diu Paola, treballadora de telemarketing. Aquesta qüestió, unida al confinament que ha aïllat a nens i nenes en les seves llars està fent insuportable la vida de les famílies treballadores, la doble càrrega de les quals evidencia un problema estructural de les cures, que és la falta de educación infantil de 0 a 3 anys.
I, sobretot, va revelar que sota aquest sistema capitalista patriarcal, totes aquestes tasques de cures són necessàries per a la reproducció de la força de treball i que són una sustentació fonamental de la producció del capital. Les teories que busquen analitzar les esferes reproducció-producció com a sistemes separats, passen per alt l’existència de vincles cada vegada més directes entre el treball de la llar i l’explotació laboral. I que les tasques de cures no pertanyen exclusivament a l’esfera privada; qüestió exposada en plena pandèmia quan els treballs assalariats vinculades a les cures també s’estan fent insuportables per a les treballadores. El que va evidenciar clarament aquesta crisi és que la classe treballadora la meitat de la qual és femenina ocupa totes les posicions estratègiques per a la producció i reproducció de la societat.
Unides Podemos integrat al Govern amb el PSOE sempre parlava de “posar la vida en el centre” i “cuidar a les que cuiden. Però les mesures antisocials d’aquest govern apunten a salvar a les empreses: ni van parar els desnonaments, ni hi ha ajudes efectives per a les empleades de la llar, ni prohibició dels acomiadaments. Ni màscares, ni EPIs, ni tests.
Preparar-nos per al combat del ‘després’. Actualitzant les nostres hipòtesis estratègiques
Un vídeo que mostrava a treballadores sanitàries aplaudint a les de neteja d’un hospital de Barcelona, es va viralitzar en les xarxes. El seu impacte mostra que la divisió imposada per les empreses entre “les unes” i “les altres” pot trencar-se. Que si aquests aplaudiments es reproduïssin en tots els llocs on treballen “les que netegen”, retrunyiria el món des del més profund de les escoles, residències, universitats, hotels, centres de treball públics i privats, en les llars.
Abans de la crisi actual ens preguntàvem: És possible apostar perquè les dones treballadores poguin complir un rol d’avantguarda en la lluita de classes? està plantejat que puguin trencar la divisió de les files del moviment obrer actual lligat de peus i mans per les direccions sindicals burocràtiques i aportar a revolucionar i recuperar els sindicats o crear noves organitzacions democràtiques?
Des de fa dècades el capitalisme ha reconfigurat una classe assalariada femenina que, com hem vist, ve acompanyada d’una precarietat laboral extrema. El que transforma a les dones treballadores en els sectors més oprimits i explotats de la classe treballadora. Tots els pitjors greuges que estem vivint avui, que van ser creats des de dècades per la classe capitalista, en temps de pandèmia ens sacsegen fins a la mort.
Qüestió que no sols actualitza aquestes hipòtesis, sinó que les accelera. Posant en valor les importants experiències de lluita i autoorganització de les treballadores, que van anar configurant les bases per a construir un feminisme anticapitalista, antiimperialista i antipatriarcal que desplegui un programa global i hegemònic de la classe treballadora, oposat al feminisme neoliberal i imperialista d’Ana Botín. Als EUA, Tre Kwon, infermera de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, -només en aquest Estat han mort més de 12 mil persones-, amb les seves companyes, personal sanitari i de neteja han creat el Grup de treballadores de primera línia de la Covid-19 i han organitzat les primeres protestes en exigència de mesures de seguretat i altres mesures com la nacionalització de tot el sistema de salut o la indústria manufacturera, així com la seva reconversió sota control obrer per a la fabricació de tots els equips de protecció i sanitaris necessaris.
S’actualitza també perquè avui moltes dones pensen en les seqüeles devastadores després de la pandèmia: reculada en els drets laborals, pobresa, atur, deute públic i una llarga llista. I que toca començar a preparar-se perquè aquesta crisi - que serà pitjor que en el 2008- no la pagui novament la classe treballadora. Perquè ja res serà igual per a les més explotades i oprimides, serà una necessitat imperiosa teixir aliances amb el conjunt de la classe treballadora i crear hegemonia obrera i popular. Al costat de tots els sectors de treballadors i treballadores essencials i estratègics de la producció com l’agrícola, el de la logística, les fàbriques alimentarias, els supermercats, els camioners que porten els aliments als mercats, de tot el sistema sanitari. I en breu tornaran als centres de treball els no essencials, perquè als capitalistes no els importa que milers més es contagiïn mentre es produeixi més plusvàlua.
Que “el capitalisme no va més” comença a ser assimilat en els cossos i ments d’amplis sectors de la classe treballadora i la joventut. El sistema capitalista patriarcal no caurà per si mateix i oposarà la seva violenta resistència enfront de qualsevol desafiament. Per a això disposa d’Estats, presons, policia i exèrcit, institucions polítiques, educatives, mitjans de comunicació. I també els partits polítics del règim.
Si el profund malestar i ràbia de la classe treballadora després dels cops d’aquesta crisi, es transforma en organització, lluita i energia per a colpejar amb els seus propis mètodes i tocar els interessos del capital, estarem en millors condicions per a crear organitzacions revolucionàries al costat de les treballadores i el conjunt dels oprimits i explotats, que oposin un programa d’emergència i combat, alternatiu al dels partits capitalistes, incloent a aquells que enganyen amb discursos progressistes, mentre gestionen la vida i la mort del poble treballador a favor dels seus beneficis. I que es proposi acabar amb el capitalisme i sobre les seves ruïnes crear una societat sense explotació ni opressió.
|
