En termes de salut pública, les dades eren i són alarmants, mostrant una gran esquerda entre les zones més benestants i les més empobrides de la ciutat de Barcelona. El mateix passa amb la Covid-19: l’impacte no és ni serà el mateix. Les estructures que sostenen el capitalisme vulnerabilitzen i sobreexposen més uns col·lectius i perfils que altres; no parlem de col·lectius de risc sanitari, parlem de la població en general, dividida en territoris amb més o menys recursos.

Per fer una comparativa directa, respecte les dades poblacionals de 2018 (les informacions més recents trobades) el barri de Roquetes (Nou Barris) registra 15.784 habitants, el que suposa un 0,5% de la població del barri infectada (500 sobre 100.000) per la Covid-19; l’índex més alt de la ciutat, vers el 0,07 % (76 sobre 100.000) de Sarrià-Sant Gervasi. (Font: CCMA).

Com s’explica això?

Nou Barris és el districte amb més privació socioeconòmica de Barcelona i això impacta a la salut. Segons l’informe ​La salut als districtes ​de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (2013), les principals causes de mort en homes d’entre 45-74 anys al districte de Nou Barris són patologies considerades factors de risc davant la Covid-19 (càncer de pulmó i la malaltia isquèmica del cor). Dades d’un altre informe del 2015, destaquen que els homes amb mala salut percebuda a partir dels 65 anys són un 60,5% a Nou Barris, vers el 30,5% a Barcelona.

La situació econòmica i social de Nou Barris és desafavorable sobre la resta de la ciutat i presenta reptes alarmants per la salut: ​l’obesitat i el sedentarisme entre la gent gran (en gran part, provocats per l’entorn físic i geogràfic) i les condicions socials i econòmiques. Així mateix, la manca d’hàbits saludables (sovint provocats per l’estil de vida al qual es veuen conduïdes les famílies més precàries) també es considera un factor de risc a l’hora d’analitzar la salut pública als barris. A Ciutat Meridiana, per exemple, s’hi destaca una alta taxa de turbeculosi, amb una mortalitat reduïda. De fet, ​a Nou Barris la Taxa d’incidència x 100.000hab de la tuberculosi es situa a 19,07 en homes i 20,17 en dones.

Els districtes de Ciutat Vella i Nou Barris són els que presenten la taxa d’esperança de vida més baixa de la ciutat. La més alta es situa als districtes de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. Tot porta a la mateixa conclusió: els barris de treballadors són factors de risc. I no només en qüestió d’antecedents de salut.

Són diversos els informes de salut que destaquen el risc d’aïllament social provocat per l’entorn físic i la degradació dels habitatges en la població envellida. Els edificis sense ascensor, que representen un de cada quatre al districte, dificulten la mobilitat. En el context actual, l’aïllament social de la gent gran davant la Covid-19 és un problema afegit ja que implica certa desvinculació respecte la comunitat i dificulta l’accés a les xarxes de suport
mutu que s’estan teixint als barris, xarxes que supleixen la decaiguda precipitada dels serveis assistencials de la ciutat a causa del confinament.

En els darrers anys, l’increment de la gent gran que viu sola ha anat en augment. La població envellida (>65 anys), principal factor de risc d’aquesta epidèmia, se situa en un 23,2% a Nou Barris. La mitjana de l’esperança de vida a Nou Barris també és més baixa respecte a la mitjana de la ciutat de Barcelona. Mentre que a barris com Can Peguera, en el període d’inici de la crisi (2006-2010) l’esperança de vida se situava als 78,6 anys, essent la més baixa de tot Barcelona (i coincidint amb ser una de les zones amb la renta per càpita més baixa de la ciutat), en altres barris com les Tres Torres (Sarrià- Sant Gervasi), en la mateixa època, l’esperança de vida es plantava als 87,5 anys.

Com indica l’informe ​La salut als districtes (2015​), Nou Barris és el segon districte amb més llars de 5 o més persones. Novament, la densitat de població és un altre risc davant la crisi de la Covid-19. S’està demanant un distanciament social inèdit, que cap de nosaltres no ha vist anteriorment, però aquest distanciament no pot ser igual per a tothom. La densitat de població al districte de Nou Barris és de 721 hab/ha, mentre a Sarrià - Sant Gervasi és de 244hab/ha, un altre indicador del risc que suposa per als barris treballadors el no poder acomplir aquest distanciament social.

Com podem anar veient amb les dades citades, la Covid-19 no es queda al marge de ser un risc afegit per a un districte treballador que parteix d’una base desigual. Nou Barris sumava en l’última actualització de fa uns dies un total de 671 infectats i és el barri de Roquetes el que registra les dades més altes d’infectats per zona a Barcelona, seguit per Trinitat Vella.

Les mesures per prevenir i combatre la Covid-19 entenen de classe i no hauria de sorprendre ningú que les perifèries en paguin la pitjor part. Les persones de classe treballadora són qui garanteixen l’abastiment i el sistema d’atenció sanitària en un escenari desmantellat pels efectes de la crisi del 2008 i les seves respectives retallades que no garanteixen un accés equitatiu a la sanitat.
Els districtes de classe treballadora sumen una quantia extensa de factors de risc i focus de contagi; ​l’implícit requeriment de mobilitat de les perifèries, la necessitat de treballar i els desplaçaments als llocs de treball, les dificultats d’accés a treballs qualificats i les majors mancances de salut que requereixen major atenció sanitària​.Tota aquesta sèrie de factors encadenats, sumats a la previsió que s’ha fet de la crisi de la Covid-19 i l’endarreriment de les mesures aplicades fins arribar al confinament total, sumen un risc devastador per a les zones de classe treballadora de la ciutat de Barcelona.

En relació a l’atenció sanitària

Quan ens enfrontem a una crisi sanitària com l’actual, cal mirar una mica enrere per conèixer quin era l’estat de salut de la població, i dels recursos, per entendre que sí que va de classes.

L’informe ​La salut als barris d​ e l’Agència de Salut Pública (2018) indica com Nou Barris va ser al 2017 el districte de Barcelona on es va atendre una proporció de persones més elevada als centres d’atenció primària (CAPs), amb un 83,6%, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi se’n va atendre un 59,4%.
Nou Barris lidera també, juntament amb Sant Martí, la taxa bruta de visites per cada 1000 habitants a Barcelona, que se situava l’any 2017 en 543.4; a Nou Barris en 660,3 i, en contrast, en 337,2 a Sarrià-Sant Gervasi. La taxa més elevada de l’ús d’urgències a Barcelona va ser liderada per Horta-Guinardó (487,2), seguida de Nou Barris (469,1), mentre que el districte de Sarrià-Sant Gervasi presentava les xifres més baixes (246,8). També Horta-Guinardo i Nou Barris són els districtes que més ús van presentar del servei públic d’urgències hospitalàries, sent de nou Sarrià-Sant Gervasi el que menys. Paral·lelament, Nou Barris va presentar l’índex més alt d’hospitalització a Barcelona.

L’any 2011, en ple context marcat per la crisi econòmica, un 70% de la població de Sarrià-Sant Gervasi disposava d’una assegurança de sanitat privada front el 40% del total de Barcelona ciutat. És evident la diferència d’accés a l’atenció sanitària entre els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Nou Barris deguda a l’accés que tenen les zones més enriquides de la ciutat a la sanitat privada davant d’un sistema sanitari públic ja en decadència d’ençà de fa anys. Val a dir, que la condició socioeconómica és molt més determinant per a la salut d’una població que les qualitats del servei sanitari.

Factors econòmics i sociolaborals a considerar

La renda familiar disponible de Nou Barris era de 55% l’any 2017 respecte al valor de 100 de la ciutat de Barcelona, diferència que segueix sent alarmant els anys posteriors. Nou Barris se situa com el districte de menor nivell socioeconòmic de Barcelona i amb major pes de l’atur registrat. Roquetes registra un 5,93% d’atur, un índex no gaire alt, però cal considerar a què es dedica i s’exposa la població activa del barri.

El nivell d’estudis al barri de Roquetes es planta als estudis obligatoris (actualment fins la ESO), amb un 65% de la població; només un 9% té estudis superiors. En conseqüència, un baix percentatge de la població de Roquetes té accés a treballs qualificats. Els perfils poblacionals amb menys nivell s’estudis solen veure’s condicionats a treballar en sectors més precaris, fet que passa en menor mesura a d’altres zones de la ciutat.

Un 37% de la població activa de Roquetes treballa en indústries/magatzems i un 25,5%, en oficines. Tots dos sectors acostumen a ser àmbits en què el contacte amb altres persones és constant. En el cas de la indústria i els magatzems sobre la crisi de la Covid-19, la possibilitat de teletreballar es difícil i el risc de contagi és molt alt. Contrasta, per exemple, amb Sant Gervasi - Galvany, on només un 15,3% de la població activa treballa en el sector de les indústries i magatzems.

Tot i que és difícil de saber amb certesa, ​hi ha cert risc i hi pot haver correlació amb que als barris amb nivells de renda més baixos hi hagi més percentatge d’habitants que es vegin amb la necessitat o obligació de seguir assistint als seus llocs de treball durant aquests dies. També cal tenir en compte les tasques de cures i neteja, que no comptabilitzen en estadístiques oficials i que majoritàriament assumeixen dones amb un nivell socioecòmic baix.

La mobilitat és un altre factor a considerar a l’hora d’entendre per què la Covid-19 entén de classes. Si bé, l’enquesta de mobilitat en dies feiners de l’Ajuntament de Barcelona no mostra una gran diferència entre l’ús del transport públic per habitant i zones geogràfiques, sí que ho fa el nombre de turismes; a Roquetes, el número de turismes per habitant és d’un per cada quatre habitants, mentre que a Sant Gervasi-Galvany es dispara a un per cada dos habitants. Com és lògic, la mobilitat en vehicle privat des de l’inici de la crisi Covid-19 es presenta com un recurs per reduir el risc de contagi.

La Covid-19 va de classes

Les dades i les comparatives hi són. Le​ s vulnerabilitats es viuen, pateixen i materialitzen amb desigualtats de classe i seguint la interseccionalitat de les estructures d’opressió. T​othom és vulnerable a la Covid-19 per la mateixa regla de tres que ​tothom és vulnerable a la mort sota qualsevol circumstància. Pero no podem ignorar que hi ha un risc afegit per a les persones que viuen a les perifèries.

I sí, són milers les persones infectades i els focus i factors de contagi, però, tal i com evidencien les dades, s’ha de contemplar el risc afegit que suposa per a districtes com Nou Barris enfrontar-se a aquesta crisi. Només cal mirar les mesures que s’han pres a països com Brasil (on ja compten que els focus principals es concentraran a zones empobrides) per entendre que la pobresa de per si és un risc afegit.

Les mesures que s’han pres haurien d’haver prioritzat a la classe treballadora, no només respecte a la protecció dels drets laborals i dels llocs de treball sinó també pel que fa als drets fonamentals sobre alimentació adequada, habitatge, salut i, en definitiva, dignitat i condicions de vida. Podríem analitzar centenars de dades i fer centenars de comparatives, aquesta només ha pretès ser una mostra de com la desigualtat social exposa els més vulnerables al contagi. Haurem d’aprendre molt i saber llegir aquesta crisi (i tot el que es deriva d’ella), entenent que la desigualtat, una vegada més, impacta amb la pitjor creusa sobre la classe treballadora.

La COVID-19 entén de classes i també de territoris, en la mesura en que la desigualtat es manifesta de forma territorial en els entorns urbans de les ciutats. Les mesures per frenar la corba no podran ser suficients en un sistema que justament parteix de la desigualtat com a base i tendeix a accentuar-la. L’estructura social i els seus poders mai han prioritzat la salut de les persones treballadores i ara més que mai, tenim el repte de prendre consciència que és una tasca que cal assumir, indispensable pel sosteniment de la mateixa societat.

El sistema que ens governa no només ha donat l’esquena a preveure escenaris com aquest, sinó que se’n ha desentès fins al punt de promoure i potenciar les lògiques extractivistes causants del problema. No deixem de tenir responsabilitat en haver normalitzat aquestes dinàmiques i, així mateix, ara ens pertoca la responsabilitat d’assumir encarar el debat públic cap a l’arrel estructural i sistèmica del problema i fer palesa la desigualtat de classes.