http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
La pandèmia i el nou ordre econòmic mundial
Andrés Wainer
Ver online

L’actual pandèmia del Covid-19 ha suscitat una sèrie de reflexions i discussions molt interessants sobre quin serà el món en el qual ens tocarà viure si sobrevivim. Són molts els que sostenen que res tornarà a ser com abans. Per alguns, els canvis seran a pitjor: les democràcies occidentals viraran cap a Estats totalitaris a l’estil de la Xina (Giorgio Agamben) o s’enfortirà la desigualtat racial, el nacionalisme, la supremacia blanca, la violència contra les dones i persones trans i l’explotació (Judith Butler). Per a uns altres, per contra, serà la fi d’Estats totalitaris com el Xinès i fins i tot podrà donar lloc a noves formes de comunisme (Slavoj Zizek), tornarà a posar a la igualtat com a punt de partida d’una nova reorganització social (Franco Berardi) o donarà lloc a un nou ordre econòmic mundial on la centralitat de l’Estat sigui indiscutible, acabant amb el pensament econòmic dominant basat en la primacia excloent del mercat (Claudio Scaletta).

No tots pensen que el que resulti serà necessàriament bo o dolent. Per a Sr. Harvey aquesta pandèmia tindrà conseqüències desastroses per a l’economia mundial, però també deixarà algunes coses positives com una reducció substancial del consumisme amb una conseqüent reducció de la degradació ambiental, i fins i tot podria millorar els sistemes de seguretat social en el llarg termini modificant les piràmides d’edat. Són pocs els que sostenen que el virus no produirà per si mateix grans canvis a nivell polític i/o econòmic (Alain Badiou, Byung-*Chul Han).

Hi ha molts aspectes de la vida social que podran veure’s modificats (pel que fa al tractament de les nostres dades personals, les seqüeles del distanciament social, l’expansió de les relacions socials virtuals, etc.). No obstant això, aquí em concentraré en els canvis que podrien produir-se en l’ordre econòmic mundial, és a dir, en la forma de generació, distribució i apropiació de la riquesa social. Es produirà realment un nou consens keynesià a partir de les mesures que estan prenent els governs? Es tornarà a l’edat d’or del capitalisme? S’obriran nous horitzons socialistes o poscapitalistas? La meva impressió és que aquesta pandèmia per si mateixa no necessàriament canviarà de manera radical la manera d’acumulació vigent, caracteritzada per un capitalisme mundialitzat i financeritzat que aprofundeix la desigualtat social. Dic “no necessàriament” perquè no descarto que es produeixin canvis més o menys profunds, però això no serà sol ni principalment per l’acció del Covid-19.

Estat, economia i societat

Penso que el virus no crearà una cosa nova per si mateix, sinó que pot potenciar o atenuar tendències de la vida econòmica i política que ja estaven presents. Per cas, la crisi financera deslligada a partir de la caiguda dels preus de les accions, títols de deute, commodities i altres actius financers no troba les seves arrels en el Coronavirus sinó en les grans bombolles de capital fictici creades per la creixent financerització de l’economia. Els qui creien que això havia canviat amb la crisi de 2008 no podien estar més equivocats. En aquest moment les respostes dels Estats no va ser generar canvis en el funcionament de la manera d’acumulació sinó mantenir-lo a flotació sostenint la fantasia que els diners pot generar diners per si mateix. Era necessari restablir la confiança dels accionistes i consumidors, per això es va enfortir el “keynesianisme financer” (P. Krugman) injectant liquiditat, reduint els tipus d’interès i impulsant novament així els preus dels actius. Fins que explotés la nova bombolla…

Per descomptat que la magnitud de la crisi econòmica actual no pot ser explicada sense tenir en compte les mesures que s’han pres per tractar de mitigar la pandèmia. Sense dubtes els tancaments de fronteres i les restriccions a la circulació de les persones durant aquesta pandèmia han estat un cop dur per a l’economia global, tant per la virtual desaparició d’activitats senceres com el turisme o els restaurants com per la interrupció de la producció i circulació de mercaderies, generant fallides significatives en les denominades Cadenes Globals de Valor. Les deu milions de sol·licituds d’assegurança de desocupació sols als Estats Units en les últimes dues setmanes de març donen compte de la magnitud del problema.

Les economies nacionals s’han tornat tan interdependents que és poc el que un Estat aïllat pugui fer per a modificar significativament la situació. No obstant això, el que ha predominat fins ara és més aviat la lògica de competència entre Estats abans que de cooperació. Fins i tot en quelcom que s’ha convertit en l’objectiu principal en aquests moments, com l’obtenció d’una vacuna contra el Covid-19, han prevalgut els desenvolupaments individuals en cada país. Segurament veurem com finalment, qui arribi primer, mostrarà la seva “bona voluntat” compartint –una vegada assegurada la provisió per a la seva població– la seva vacuna amb la resta del món. I, si no busca cobrar per això, quedarà com un “servei” d’aquesta nació a la humanitat. La qual cosa per descomptat és fals ja que, més enllà de la inversió real que hagi fet el país per a produir aquesta vacuna en particular, aquest es basa en el desenvolupament del coneixement científic que va realitzar la humanitat al llarg de centenars d’anys (el que Marx denominava el general intellect).

En l’actualitat no està només en joc una reducció dels guanys sinó la condició de possibilitat d’existència d’aquestes. En la mesura en què les restriccions amb finalitats sanitaris es prolonguin, no sols es posa en risc els guanys del moment sinó també les futures, tant per la magnitud de la destrucció de capital com per la creixent porció creixent de la classe treballadora que no compta amb els mitjans de subsistència necessaris per a reproduir-se com a tal. Aquesta situació no és en absolut un horitzó llunyà en països subdesenvolupats i dependents com els nostres.

I això ens porta al problema de si estem enfront d’un nou paradigma en la relació entre Estat, societat i economia, en el qual el mateix recuperarà el rol que va perdre després de 40 anys de neoliberalisme. Els Estats nacionals –que mai van desaparèixer, només que es van subsumir més i més a la lògica del capital després de les derrotes que va sofrir la classe obrera a nivell mundial en les dècades de 1970 i 1980–, ara estarien privilegiant polítiques nacionals autònomes enfront dels dictats del capital a nivell mundial. Però la noves i immenses intervencions dels Estats per a rescatar o almenys intentar pal·liar les desastroses conseqüències de la pandèmia sobre l’economia (a més del seu major i decisiva intervenció en altres àrees com la salut i l’assistència social) no suposa necessàriament que aquest ha “tornat per quedar-se”. Com sosté Badiou, els intents dels Estats nacionals per fer front a l’epidèmia es fan respectant tot el que poden els mecanismes del capital. Encara que això no ha de confondre’s que li fet que estiguin actuant sota les ordres directes les grans empreses.

S’ha comparat l’actual situació amb una guerra (“una guerra contra un enemic invisible”), de fet se la nomena com la pitjor catàstrofe mundial des de la segona guerra mundial. Els Estats, com afirma Harvey, responen a dues lògiques diferents que se superposen: la del capital i la territorial. Bé, en situacions excepcionals com una guerra, sol prevaler la lògica territorial, és a dir, salvaguardar a la seva població i el seu territori, la qual cosa no vol dir que es vagi contra la lògica del capital sinó que s’intenta preservar a aquest fins i tot anant contra els seus interessos més immediats. Badiou diu que en una situació de guerra l’Estat ha d’imposar, no sols a les masses populars sinó també a la burgesia, restriccions importants per a salvar al capitalisme. Podríem dir, amb O’Donnell, que l’Estat és un aspecte essencial de la relació social capitalista, aquell que té per objecte ordenar i garantir la reproducció en el temps d’aquesta relació. Això suposa que moltes vegades hagi d’anar contra els interessos immediats de la burgesia per a garantir la seva reproducció com a classe social, la qual cosa inclou la necessitat de salvaguardar també la reproducció de les classes explotades com a tals. Aquesta necessitat pot conduir a mesures que fins fa poc semblaven improbables i fins i tot podrien ser considerades gairebé com a revolucionàries, com les nacionalitzacions d’empreses (o del sistema de salut!).

Cap a un nou horitzó social?

Però, què passa quan s’acaba l’estat d’“excepcionalitat” imposat per la pandèmia? Per descomptat, ja sabem que la història no es repeteix exactament igual dues vegades, per la qual cosa mai es podrà “tornar al punt de partida”. Però això no vol dir que necessàriament les relacions socials de producció i distribució, i específicament les relacions entre Estat, Societat i Economia es vegin alterades de manera significativa. Sol dir-se que les situacions de guerra o de catàstrofe (natural o econòmica) solen produir esdeveniments nous, revolucionaris. En el segle XX vam tenir la primera guerra mundial, que va parir a la Revolució Russa, i el crack borsari de 1929, que va donar lloc als Estats de Benestar, per a esmentar només dos exemples.

No obstant això, considero que aquestes situacions excepcionals només poden crear millors condicions per a la difusió i propagació de certes idees, però no crear esdeveniments vitals per si mateixes. Per cas, la Revolució Russa no va ser una conseqüència directa de la guerra sinó l’aprofitament d’aquesta situació per part del partit Bolxevic, i la seva capacitat d’organització i direcció de les masses obreres i pageses. Sense Bolxevics, sense un Lenin, sense un Trotsky, no hi hauria hagut revolució socialista. A més, aquestes condicions no es van donar en tots els països afectats per la guerra sinó en la “baula més feble” de l’economia capitalista (la Rússia tsarista). Per cas, la revolució espartaquista de 1918 a Alemanya va ser sufocada i va acabar derrotada.

Les polítiques de l’Estat de Benestar aplicades per F.Sr. Roosevelt als Estats Units en la dècada de 1930 i després replicades en bona part dels països occidentals no es van donar perquè els governants es “van adonar” que Keynes tenia raó i que el “més racional” en termes macroeconòmics era apuntar a la plena ocupació, sinó perquè era necessari salvar al capitalisme. I això no sols perquè s’havien evaporat els guanys i s’havia destruït una bona part del capital existent sinó perquè, amb els seus problemes i dificultats, en aquest moment apareixia una alternativa potencialment superadora per a les masses treballadores, que veien com l’impacte de la crisi era menor en economies planificades com la Rússia soviètica. És a dir, el que va motivar a la creació dels Estats de Benestar i a millorar les condicions de vida de la classe treballadora als països occidentals no va ser una “racionalitat abstracta” sinó l’ascens de les reivindicacions obreres a occident i l’amenaça que es propaguessin les idees socialistes i comunistes.

Què vull dir amb això? Que no existeix quelcom que ens asseguri que a partir d’un esdeveniment excepcional com aquesta pandèmia la gent es donarà compte” i ara les coses “es faran bé, de manera més racional i equitativa”. Res garanteix que el producte de la crisi actual sigui una societat més justa i igualitària. És cert que venia creixent la idea que no podíem continuar produint i consumint com ho fèiem ja que això tenia conseqüències negatives per al medi ambient. Però la catàstrofe mediambiental, encara amb els greus signes d’alarma que estàvem veient, encara es presentava com una amenaça una mica llunyana en el temps. En canvi la pandèmia del Covid-19 ens va mostrar en qüestió de dies les “falles” del sistema en el qual vivim, que aconsegueixen la seva màxima expressió en els sistemes de salut però també en la precarietat de les condicions laborals en nombrosos segments de l’economia.
La construcció d’una altra societat, d’una altra mena de relacions socials, no provindrà una nova racionalitat igualitària sorgida automàticament a partir de la pandèmia. Les classes dominants només cediran en la mesura en què es vegin obligades a fer-ho. Si ho fan ara, és perquè el seu propi Estat els hi demanda a fi de salvaguardar la seva posició privilegiada en un context excepcional –i així i tot, es resisteixen a fer-ho, com ho veiem amb els acomiadaments massius en les grans empreses–. En la mesura en què no es constitueixi un subjecte capaç de transcendir l’actual forma d’organització social, la pandèmia ens deixarà com a llegat una major centralització del capital, probablement accelerarà l’ascens d’un nou hegemón a nivell mundial (la Xina), enfortirà a algunes fraccions capitalistes en detriment d’unes altres i generarà un major contingent de treballadors precaritzats i desocupats. Només la constitució d’un subjecte social que tingui un altre horitzó social podrà canviar radicalment al món. No hi haurà millores substancials sense lluita de classes.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic