FOTO: elTRIANGLE

La companya Rosa Cami, autora d’aquest article, es activista en defensa de la sanitat pública i universal, de la Marea Blanca de Catalunya i prové del moviment d’indignats d’Acampada Sabadell.

Amb la pandèmia per COVID-19 hem pogut assistir a escenaris que no ens imaginàvem, on els nostres ancians són, junt amb els professionals de la sanitat, els grups més afectats. La tassa de letalitat de la nostra gent gran, del total d’encomanats pel coronavirus arriba al 86,3% (majors de 69 anys). Els nostres sanitaris agafen el virus en un 12%, conseqüència directa de la manca de proteccions (EPIs).

Els ancians en la nostra societat, industrialitzada mercantilista, d’estrès laboral i de poca o cap conciliació familiar, queden relegats a ser càrregues familiars, on la seva experiència de vida i els seus coneixements no són valorats. Si estan en bones condicions físiques i psíquiques, es poden fer un lloc en la feina de la cura de la casa, dels néts, si és al contrari i hi ha capacitat econòmica, se’ls desplaça a una residència per a gent gran, on la família confia que hi estaran prou cuidats perquè puguin viure i emmalaltir amb dignitat.

El govern xinès va alertar sobre l’alta transmissió del virus a la població més envellida, per aquest motiu va enviar centenars de cuidadors/es a Wuhan i a Hubei -no sense abans posar-los en quarantena-, per a reforçar el personal de les residències.

A Espanya no es van prendre mesures de reforç especial i hem vist un degoteig continuat de residències que es troben «contagiades» d’un dia cap un altre, amb diversos morts, incloent morts de cuidadores. A Catalunya, a data del dia 27 de març hem pogut constatar a la premsa que hi ha hagut 150 persones amb el covid19. Les residències de les poblacions de Capellades, Igualada, Olesa de Montserrat, Terrassa, Barcelona, etc, han estat castigades pel coronavirus, fins el punt que un 25% de les persones infectades pel virus estan visquen a residències de persones de la tercera edat.

A Catalunya hi ha 59.888 residències. De les quals hi ha, segons dades de l’IDESCAT, 10.298 d’iniciativa pública, 14.073 d’iniciativa social i 35.517 d’iniciativa mercantil. Les garanties sanitàries, alimentàries, d’esplai i de salut en general que pot donar un centre geriàtric públic no el donarà cap altre residència d’altra titularitat, per qüestions obvies.

Atenció sociosanitària

Sembla ser que en els darrers anys no s’ha pogut parlar sobre aquest tema, rellevant socialment, important de cara a crear benestar i dignitat en els nostres pobles. No s’ha pogut parlar perquè, segons diverses alineacions polítiques i sindicals, les residències formen part del Tercer Sector, i aquest «no s’ha de tocar».

A dia d’avui encara no es pronuncien, perquè el factor humà no és el suficient important al costat dels guanys empresarials. L’atenció sociosanitària dota a les persones discapacitades o amb malalties cròniques, amb malalties terminals, de rehabilitació, control de les seves patologies, pal·liació de dolor i en alguns casos, facilita la seva reinserció social. El tipus d’atenció que reben els ancians en les residències de la tercera edat és aquest, el sociosanitari.

Només per posar un exemple de mercantilisme

Aquest article ha sigut publicat per Marea Blanca Catalunya: http://www.mareablanca.cat/la-nostra-gent-gran-en-perill%EF%BB%BF/