l’Argentina ha estat l’última incorporació a la creixent llista de països que han decretat la quarantena obligatòria per a tota la població, després de la Xina, Itàlia, l’Estat espanyol, Alemanya i d’altres. Una resposta a la pandèmia, com plantegen alguns especialistes, més pròpia de l’edat mitjana que d’una societat científica i medicament desenvolupada, i que porta amb si la centralització del poder, la restricció de llibertats i la militarització.

L’epidèmia ha mostrat l’escassa resiliència de les democràcies capitalistes, travessades per múltiples crisis en els últims anys. I alguns reivindiquen l’exemple brutal de la dictadura Xina, tot i que va començar silenciant les advertències dels metges, va abandonar a tota una ciutat a la seva sort i acumula desenes de milers d’infectats i milers de morts sense que l’epidèmia hagi desaparegut encara.

Sembla que la inversió en solucions mèdiques genuïnes ha passat a un segon pla. Hi ha escassetat de material elemental com màscares i no es realitzen els suficients test per a arribar a una noció real del número d’infectats i aplicar un aïllament racional, falten respiradors, la lluita de les farmacèutiques per les patents retarda el desenvolupament de la vacuna i els sistemes sanitaris –devastats pel desmantellament neoliberal– estan col·lapsant. No obstant això, la resposta prioritària dels governs està sent reforçar el paper de l’Estat, omplir els carrers de policia i exèrcit es pretén combatre un virus microscòpic amb porres i pistoles?

Ha passat una setmana des que Pedro Sánchez decretés l’estat d’alarma i es posés en confinament al conjunt de la població. L’anunci va estar precedit d’una campanya del terror davant el que fins a uns dies abans se suposava “només era una grip” i de culpabilitzar a la població, per les persones que havien abandonat Madrid, moltes vegades per a tornar a la seva localitat natal, com era el cas dels estudiants universitaris. D’aquesta manera es va propagar la idea que era necessària la intervenció policial i de l’Estat perquè ens “protegeixin”.

Però, de què ens estan protegint? Veig cotxes policials patrullant carrers buits que bé podrien ser utilitzats per a recollir malalts i alleujar la càrrega de les ambulàncies. Veig policies vigilant que caminem pel carrer prou separats, no obstant això, no hi ha cap problema a estar tancat amb persones contagiades que no reben atenció mèdica durant dies, en les nostres pròpies cases o llocs de treball.

La policia, amb les seves porres i les seves pistoles, no resoldrà el problema de la “distància de seguretat” en un transport públic sobresaturat i en decadència per anys de retallades que pateixen els sectors més precaritzats de la classe treballadora, aquells per als que el “queda’t a la teva casa” s’acaba quan comença la seva jornada laboral, la qual han de desenvolupar en infinitat de casos amb una total falta de mesures higièniques elementals.

Difícilment seet pots sentir protegit per una institució amb un llarg historial de repressió, abusos i tortures. Difícilment et pots sentir protegit per una policia plena d’ultradretans que han d’estar vivint un somni humit de poder i control social. Ja s’estan produint razzies policials, detencions arbitràries d’immigrants, multes astronòmiques, fustigació en els barris més deprimits… com ja estan denunciant col·lectius antiracistes com a SOS Racisme.

I és que no és possible sentir-se protegit quan al comandament es troba algú com Fernando Grande-Marlaska, un home que com a jutge va encobrir tortures policials, que va estar al capdavant de la repressió a Catalunya, que ha respost als migrants que fugen de crisis encara més terribles que aquesta amb tanques més altes, i porres i pistoles.

A pesar que de la nit al dia s’ha aconseguit confinar a més de 46 milions de persones a les seves cases, quan la immensa majoria està respectant la mesura, la presència policial i fins a militar als carrers no deixa de reforçar-se. Ja són 2.640 efectius militars desplegats en 55 ciutats de tot l’Estat i el cap de l’operatiu policial va declarar dimecres que s’ha acabat “fer pedagogia” i que és el moment de “fer complir l’estat d’alerta”; anticipant un increment de les multes i detencions que, de fet, ja s’ha produït des de llavors.

Pràcticament des del començament de la quarantena es fan públics cada dia les dades dels detinguts i sancionats. És més fàcil saber quants han incomplit la quarantena que l’abast real de l’epidèmia que la justifica, perquè s’està deixant de fer test fins i tot a persones que manifesten símptomes notoris de la malaltia. Se sobredimensiona la importància d’aquestes xifres que són totalment marginals i sempre segons el parer d’una policia que opera amb plens poders. Tot això per a continuar alimentant la idea que necessitem que ens protegeixin fins i tot de nosaltres mateixos i naturalitzar la idea d’una cada vegada major presència de policies i militars controlant la vida.

I això, per descomptat, a costa del pressupost públic que deixa de destinar-se per al sistema sanitari, on més es necessita, i passa a pagar les despeses de la intervenció d’aquestes forces policials.

«La doctrina del xoc és l’estratègia política d’utilitzar crisis a gran escala per a impulsar polítiques que aprofundeixin sistemàticament la desigualtat, enriqueixin a les elits i afebleixin a tots els altres. En moments de crisis, les persones tendeixen a centrar-se en les emergències diàries de sobreviure a aquesta crisi, sigui el que sigui, i tendeixen a confiar massa en els que estan en el poder. Aixequem els nostres ulls de la pilota una mica en moments de crisis», analitzava la periodista i escriptora canadenca Naomi Klein, sobre com el tractament polític i econòmic d’aquesta epidèmia es correspon amb les hipòtesis plantejades fa més d’una dècada en el seu llibre The Xoc Doctrine.

L’objectiu real d’aquestes accions que engendren temor i faciliten el control social, secundant-se en l’estat d’alarma, no és un altre que el de preparar el terreny per a mesures més dures i repressives contra la població treballadora quan aquesta comenci a rebel·lar-se de forma més generalitzada contra les conseqüències de la crisi que els capitalistes ja estan generant. Quan aquesta, per exemple, es negui a treballar, com ja ha succeït en diferents fàbriques i centres de treball, en les condicions en les que els empresaris sense escrúpols que prioritzen els seus beneficis a la nostra salut estan obligant. O quan comencin a sorgir les primeres protestes populars contra les conseqüències socials i econòmiques que deixarà aquesta pandèmia.

Quan el xoc inicial comenci a diluir-se, quan el poble treballador comenci a demanar responsabilitats pel resultat d’aquesta crisi, quan s’exigeixi demanar comptes a la monarquia per intentar netejar les seves corrupteles en plena catàstrofe, quan es comenci a apuntar als diners del rescat bancari per a obtenir els recursos que es necessiten avui, ja sabem quins interessos defensarà la policia. Els mateixos que en la crisi econòmica del 2008, els mateixos que al llarg de tota la seva història, els interessos dels magnats empresarials, dels banquers, de les grans fortunes.

I què passaria si la plantilla d’una fàbrica decideix no acceptar els acomiadaments, ocupar-la i posar-se a produir al servei de les necessitats socials, com per exemple fabricar respiradors o màscares? No fa falta dir de quin costat estarà la policia, sempre defensant la propietat privada dels capitalistes.

Els capitalistes i els seus governs ja estan anticipant-se a escenaris de conflictivitat social i reforcen l’aparell punitiu dels Estats per a defensar els seus interessos. De fet, aquest és l’únic pla que tenen realment davant aquesta pandèmia, protegir la seva posició mentre confinen indiscriminadament a les poblacions, acomiaden massivament, gestionen el col·lapse dels sistemes sanitaris decadents, deixen morir a milers sense atenció adequada, etc.

L’Estat policíac no resoldrà cap d’aquests problemes. Enfront d’aquest model de militarització de l’espai públic, que pretén atomitzar i reduir a la passivitat a la classe treballadora, més que mai fa falta desplegar l’autoorganització obrera i popular, les iniciatives de solidaritat de classe, la protesta contra les condicions laborals i la proposta de reorganitzar els sectors fonamentals de l’economia sota control obrer en funció de les necessitats del conjunt de la societat per a enfrontar aquesta pandèmia i la crisi econòmica que està per arribar.