La passada mitjanit, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, anunciava el que moltes han qualificat de bomba. Es tracta del major estímul econòmic global a nivell europeu des de la crisi de 2008. Per a donar una idea de la seva magnitud, la xifra equival a gairebé tres quartes parts del producte interior brut d’Espanya.

En una reunió d’urgència del seu consell de direcció, el banc aprovava un pla de compra de 750.000 milions d’euros en actius públics i privats. Amb aquesta pluja de milions es vol assegurar als governs finançament per als seus plans d’estímul, com l’espanyol de més 100.00 milions d’euro de diners públics. A més també pretén baixar les primes de risc. Aquestes, especialment les dels països del Sud (Estat espanyol, Itàlia o Grècia) porten dies pujant sense parar, i això va fer que molts ja veiessin el fantasma de 2011, quan es van disparar sense control i va caldre fer diversos rescats financers a aquests països. Amb aquestes mesures es vol evitar aquesta situació límit.

La idea és clara, cal fer tot el possible per a salvar l’euro. El propi comunicat emès pel BCE anunciant la decisió ho deixa clar: “El consell de govern assegura que farà tot el necessari dins del seu mandat i que està totalment preparat per a augmentar la grandària dels seus programes de compra d’actius i ajustar la seva composició, tant com sigui necessari i durant el temps que sigui necessari”. Igual que en els temps de la crisi de l’euro, el BCE surt al rescat.

Com afirma un economista en el diari El País: “El sentit econòmic d’aquestes operacions consisteix en intentar continuar alimentant l’accés al crèdit per part de famílies i empreses de cara a afavorir consum i inversió. És a dir, crèdit barat i tipus artificialment baixos per a continuar dopant a l’economia europea”.

Milions per a la classe treballadora o per a la Patronal i la Banca?

Per molt que aquest organisme digui que: “S’assegurarà que tots els sectors de l’economia puguin beneficiar-se de condicions financeres favorables que els permetin absorbir aquest xoc. Això s’aplicarà igualment a les famílies, empreses, bancs i Governs”?, l’experiència ens diu que la realitat serà molt diferent.

Com sempre, sota el capitalisme el gran beneficiari d’aquesta mesura seràn els aparells de cada país i sobretot el sistema financer, és a dir patronal i banca, que, encara que en mans privades, sempre recorren a “Papa Estat” quan es troben en dificultats.

D’una banda el gran capital financer, obté un prestador d’última instància que el converteix en unbprivilegiat. D’altra banda, els Estats aconsegueixen, capacitat de finançar-se de forma realment barata. El binomi capital financer-aparells estatals, és el gran afavorit per les seves pròpies decisions polítiques. Res nou sota el sol.

Això és una cosa intrínseca del capitalisme. L’única forma que té de continuar existint és a través d’un constant procés d’acumulació de capital. Per això, quan es produeix una baixada de producció i del consum evident, com l’actual per aquesta pandèmia, necessita seguir amb la seva taxa de guany. Per a això recorre a les ajudes i diners públics, a costa d’endeutar més als estats, com en 2008, i que aquests després facin retallades socials brutals per a pagar aquest deute. I també, com ja s’està veient amb l’onada d’acomiadaments o ERTOs que està havent-hi, a “estrènyer” cada vegada més a la classe treballadora, reduint les nostres condicions laborals i salarials.

Amb aquestes mesures veiem clarament com aquest sistema, és un sistema fet per rics i per a rics. Per això avui més que mai és necessari aixecar amb més força que mai la hipòtesi estratègica de lluita per una sortida revolucionària a aquesta nova crisi capitalista