Després del cap de setmana de "crisi" en el gabinet, davant els anuncis de Sánchez, es va realitzar la primera sessió plenària en estat d’alarma.

Contrastava la imatge d’un parlament gairebé buit, “que no suposa en absolut un incompliment del seu deure reglamentari d’assistència” sinó “el compliment de les recomanacions de les autoritats sanitàries” amb la realitat de milers de treballadors i treballadores que encara han d’assistir als seus llocs de treball amuntegats en el transport públic i sense condicions de seguretat.

Sembla que “les recomanacions sanitàries” per a certs sectors de la classe treballadora estan per sota dels guanys dels capitalistes. I no em refereixo als treballadors i treballadores que són part dels serveis essencials com la sanitat, l’alimentació, la neteja, les telecomunicacions i els transports, els quals són avui la primera “línia de defensa” i el que en una guerra serien les línies d’aprovisionament de l’avantguarda (la sanitat) i la rereguarda (la gent confinada en les seves llars).

Aquests treballadors i treballadores que són aplaudits per la gent des dels seus balcons i que Unidas Podemos, en la intervenció d’ Echenique, qui va estar present a l’hemicicle per la formació morada es va apropiar com a arma de defensa del govern per a respondre les crítiques de la dreta del PP i VOX.

Des d’Unidas Podem s’ha sortit a donar suport del seu grup parlamentari a les “mesures valentes” preses per Sánchez i la seva “estratègia econòmica”. “En temps de guerra, economia de guerra” va finalitzar el portaveu per a dir que se sent “orgullós del seu govern”. Limitant-se a proposar mesures addicionals, com implementar un ingrés mínim, o una ajuda a les famílies pel lloguer. En termes generals, segons ells "anem pel bon camí", però cal continuar pressionant per més mesures socials.

Però més enllà de l’arenga, encara s’està molt lluny de prendre les mesures “de guerra” i econòmiques en conseqüència necessàries per a garantir la salut a la majoria de la població i enfrontar els efectes posteriors de dislocació de l’economia més que previsibles en el curt termini.

Des de Podemos i Izquierda Unida s’esforcen a presentar el pla del Govern com les mesures socials més importants en l’últim temps, quelcom que seria un triomf fruit de què Podemos és part del govern.

Però la realitat és que ni tan sols hi ha un pla seriós perquè no col·lapsi la “primera línia de defensa”, la sanitat pública.

Fins i tot, al mateix Iñigo Errejon va assenyalar que el govern liberal de Macron "va depassar per esquerra" al govern progressista de Coalició. “Fa falta molt més. No pot ser que el govern de Macron sigui més progressista que el de Sánchez.” tuitava Errejón. Fent al·lusió a la bateria de mesura presa pel seu homòleg francès.

És que si descomptem als 117.000 milions que són injecció de diners públics, els 100 mil milions que són injecció econòmica a les empreses, amb molta probabilitat a pèrdua, tan sols 17.000 milions, ni el 2% del PIB, és el que es destinarà per a la classe treballadora i "grups vulnerables".

El govern de Sánchez amb la col·laboració d’Unidas Podemos està portant endavant un salvament a la banca i a les grans empreses per part de l’Estat que empetiteix a aquell realitzat en la crisi iniciada al 2008. Han aprovat ERTEs express per als empresaris al costat de paquets d’ajudes i els han desentès del problema carregant els costos a les arques públiques. Més enllà de les diferències amb l’última crisi econòmica, que n’hi ha, les conseqüències de la crisi actual es pretenen descarregar sobre la classe treballadora i els sectors populars novament.

Les línies d’un pla de guerra

Si el “dic de contenció” contra aquesta pandèmia és “el sistema de salut públic i l’Estat de benestar” com assenyala Sánchez, tant el PP com el PSOE s’han dedicat a perforar-lo sistemàticament fa més d’una dècada. A això respon fins al final les mesures de confinament massiu.

L’estat d’alarma habilita a l’Estat utilitzar els recursos de la sanitat privada. Però no queda clar quant s’ha fet en aquest sentit més enllà de declarar-ho. Els professionals de la sanitat denuncien la falta d’inputs bàsics en la seva baralla diària.

Els sindicats de metges de Madrid com AMYTS, com molts altres, denuncien que «Els reforços no arriben. No hi ha metges per substituir-los, ja escassegen també infermeres i altres professionals. Els centres de salut saturats i amb pocs professionals, el SUMMA112 desbordat. No hi ha suficients serveis de neteja»

No es pot esperar a una situació com la d’Itàlia, en la qual s’ha de triar entre qui viu i qui mor. Si hi ha una guerra contra el virus com sostenen, i “el més dur està per arribar” com va dir Sánchez “quan al nostre sistema sanitari arribi el major nombre de persones contagiades….quan es manifestin les conseqüències econòmiques de l’emergència” no es pot esperar asseguts al fet que això ocorri o limitar-se a aplaudir o sentir-se orgullós que siguem els mateixos de sempre els qui paguem aquesta crisi.

És necessària i urgent la posada efectiva sense compensació de tots els recursos de la sanitat privada al servei de reforçar el sistema de salut públic. No es pot permetre que la sanitat privada faci negocis d’aquesta crisi.

Que s’obtinguin tots els recursos necessaris per a abordar la crisi sanitària, mitjançant l’expropiació sense compensació i la posada sota control obrer i de comitès científics de tota la farmaindustria (laboratoris i empreses farmacèutiques), per a combatre la pandèmia

Són necessaris de manera urgent tests massius de detecció per a tots els que tenen símptomes.

Així com llits de teràpia intensiva amb assistència respiratòria i el necessari per a atendre aquells casos que presentin símptomes greus.

Per a tot això és necessari l’organització de tot el personal mèdic i d’infermeria que faci falta en la pitjor de les previsions, per la qual cosa és necessari la contractació urgent de més personal.

Que tot el sistema sanitari passi a estar controlat per comitès de treballadors, científics i usuaris. Igual que en la resta de les empreses i sectors que es vegin obligats a mantenir la seva activitat.

Més en general significa revertir el desmantellament neoliberal dels sistemes de salut sobre la base d’impostos progressius i extraordinaris als grans capitalistes.

Prohibició dels acomiadaments, garantir el 100% del salari a tots els qui es trobin en quarantena, així com els serveis i necessitats essencials. Així com garantir les condicions de treball dels sectors essencials de l’economia que han de continuar treballant.

S’imposa l’estatització dels sectors essencials de l’economia i la banca, al servei de superar aquesta crisi sanitària, econòmica i social a favor de les majories i per a la reorganització de l’economia de manera democràtica per a portar endavant la reconstrucció de la societat sobre bases diferents a les que la van portar al col·lapse.