El procés revolucionari va suposar per a milions de dones un qüestionament profund de la vida diària

El 25 d’abril de 1974, lligada directament als processos revolucionaris en les colònies portugueses d’Angola, Moçambic i Guinea Bissau, esclata la revolució en la metròpoli portuguesa. El moviment obrer i popular organitza Comissions de Treballadors (CT), d’habitants [veïns] (CM) i de soldats (CS). El món es va veure commocionat per una revolució obrera en la vella Europa. La resposta no es va fer esperar per part de les elits polítiques i econòmiques d’Alemanya occidental, Regne Unit i els EUA, que van intervenir directament en el procés (amb la complicitat de la burocràcia soviètica) portant endavant una contrarevolució democràtica.

Et pot interessar: La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX

El procés revolucionari va suposar per a milions de dones un qüestionament profund de la vida diària. La bota dictatorial de Caetano i Salazar relegava a la dona a les “labors de la casa”, a la subordinació del marit i la precarietat laboral. A Portugal hi havia un 68% de mestresses de casa en 1970 i com relata Phil Mailer [1] a Portugal: la revolució impossible? “Un marit podia obrir legalment les cartes de la seva dona. Ella no podia sortir del país sense el seu permís escrit. Totes les decisions econòmiques quedaven per decret a les seves mans”. Així ocorria amb la prohibició de l’avortament i del divorci, la prohibició per a sortir del país sense autorització del marit, sense dret de vot o l’accés limitat a càrrecs públics. [2]

La classe treballadora va ser la protagonista indiscutible del procés revolucionari. El creixement econòmic havia afavorit l’augment i diversificació d’aquesta classe social, i en aquest context es va produir també un procés de feminització del mercat de treball. Per exemple, molt especialment es va donar en el sector de components electrònics: Applied Magnetics, Plessey Automàtica, Standard Elèctrica (Cascais), el Control Data (Palmela), la Signetics (Setúbal) i General Electric (Arruda de los Vinos) [3]

Així arribem a 1973, quan es produeixen importants vagues i lluites en un sector molt combatiu de dones joves amb pèssimes condicions de treball i baixos salaris. Durant la revolució, l’enfortiment social de la classe obrera va ser acompanyat a més de noves experiències d’organització, enfront dels propietaris i a les institucions de la dictadura, com les comissions de treballadors i treballadores, o les comissions de veïnes i veïns. Organismes que van representar, de manera embrionària, alternatives de poder als poders establerts.

En aquests mesos d’insubmissió, milers de mestresses de casa sortien a manifestar-se contra la carestia de la vida plantant-se a les portes dels supermercats contra l’augment dels preus dels aliments, mentre multitud d’organitzacions de dones discutien les conseqüències del capitalisme i el patriarcat, temes com l’avortament, les relacions sexuals, el paper de la família i la reivindicació de legalització del divorci.

Les dones van ser també avantguarda en la formació de les comissions de veïns i veïnes en els barris i en l’ocupació de cases buides. Eren les primeres que sofrien la pobresa en les barriades obreres, lluitant contra la carestia de la vida i manifestant-se contra els comerciants pels alts preus (formant comissions de control de preus) i contra els amos que augmentaven els lloguers. Les masses obreres i populars van entendre que davant la indiferència de les autoritats havien de prendre a les seves mans els mecanismes de la vida social i cultural dels barris, formant comissions de cultura, clíniques populars, “comissions de millorament”, guarderies populars o cursos d’alfabetització.

Les treballadores agrícoles també van tenir molt de protagonisme, amb vagues i ocupacions de terres, com quan en *Junceira 600 dones van ocupar 600 hectàrees.

“Al principi el capatàs es burlava de nosaltres dient `vosaltres les dones no teniu força’ (…) Quan el capatàs va veure que no cedíem ens va donar un termini de mitjà hora per a deixar-nos anar. I nosaltres, per part nostra, li vam donar 40 minuts perquè marxés” [4]. Participant de les cooperatives agràries, els comitès formats per les i els treballadors es van pronunciar per la defensa de la reforma agrària.

Les dones van començar al seu torn una lluita contra l’assetjament sexual dels patrons, exigint dins de les empreses guarderies per als seus fills i filles i sales de lactància materna. En la indústria, les treballadores -moltes d’elles vivien en precàries barraques- exigien una vida digna i eren avantguarda en l’ocupació i gestió de les seves empreses. La revolució va obrir les portes per a qüestionar absolutament tot, i el paper de les dones treballadores va tenir una enorme importància en aquests canvis. El proletariat portuguès també tenia rostre de dona.

Dos exemples de lluita molt reconeguts permeten aquest rol clau de les treballadores en la formació de comissions, amb mètodes democràtics de base com l’expulsió dels directius, l’ocupació d’establiments, el control de la producció i la gestió directa. Una de les lluites més emblemàtiques –i una de les primeres amb mètodes tan radicals- va ser la de les obreres de Sogantal en Montijo. Una multinacional francesa dels Lammont, que ocupava a 48 dones.

El 20 de maig les obreres presenten un quadern reivindicatiu exigint un mes de vacances pagades, un dècim tercer mes de paga anual i un augment salarial general. La seva primera acció per a pressionar a la patronal és la reducció del ritme de treball i el 30 de maig l’empresa comunica la decisió de posar fi a les activitats, la qual cosa comunica el 8 de juny al Ministeri de Treball. Les treballadores proposen llavors al Ministeri la nacionalització de l’empresa i la seva reconversió, que l’Estat trobi un empresari interessat o que els salaris siguin pagats per l’Estat mentre la fàbrica estigui tancada. Finalment, el 13 de juliol la patronal decideix abandonar la fàbrica i aquesta queda en mans de les obreres que decideixen romandre en l’empresa.

Com a primera mesura per a aguantar vendran en fàbriques i escoles les reserves disponibles per al pagament de salaris. Una enorme solidaritat embolicarà la lluita d’aquesta fàbrica, per part de les comunitats de veïns i veïnes, de cantants com José Afonso, partits - com LCI, MES, MRPP, o el PS- i sindicats. Sota la protecció de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR), en la nit del 23 al 24 d’agost, el propietari entrarà per força. La reacció de les obreres no es farà esperar i amb el suport de la població es concentraran novament en la planta, encara que no aconseguiran frenar el desallotjament.

Dos elements a destaquen en aquesta experiència. En primer lloc, que l’assemblea general era l’òrgan sobirà per a resoldre el conjunt de problemes i les treballadores van editar el seu propi butlletí informatiu. L’assemblea triava una comissió de treballadores, rotatives i que podien ser revocades en qualsevol moment. Amb l’ocupació efectiva de l’empresa van decidir fer-se càrrec de l’organització. El gerent i un capatàs van marxar, però una dona que exercia funcions d’administració va acceptar romandre a la fàbrica ocupant una posició d’igualtat i rebent el mateix salari. Així la plantilla va començar a ocupar-se d’assumptes que abans eren àmbit exclusiu del gerent i el director de la fàbrica, controlant els comptes, per exemple.

El segon element interessant és que van buscar la solidaritat amb altres lluites. Tant les obreres de Sogantal i Charminha –també sota autogestió en Pontinha- es van posar en contacte. Serà d’aquesta relació que les obreres de la segona empresa treuen conclusions sobre que havien de destituir la seva comissió i substituir-la per una altra. Era una petita empresa de capital suís-alemany amb baixos salaris i poc després del 25 d’abril comencen a exigeixen augments salarials, fi del règim opressiu a la fàbrica i el sanejament de l’administrador. Per a garantir-ho es tria una comissió de treballadores de set membres. El 24 de maig l’administrador fuig del país i quatre dies després les obreres aproven pel 95% en assemblea general la formació d’una cooperativa. Aquesta cooperativa, amb quotes iguals per a cadascuna, compraria tota la matèria primera i organitzaria la venda dels productes de la fàbrica. Els diners servirà per a pagar els salaris, i els beneficis eventuals es dividirien per igual entre els treballadors al final de l’any, després de deduir una part per a activitats culturals i per a una guarderia.

La revolució a Portugal va mostrar que era (és) possible veure processos de transformació radical en un país capitalista modern “occidental”, sent clavi aquí també el paper de les dones treballadores com a part d’una rebel·lió general de la classe obrera contra el capitalisme i els seus règims, sent claus per a la formació d’organismes d’autoorganització.

NOTAS AL PEU

[1] Mailer, F. Portugal: ¿la revolución imposible? P. 258.

[2] Varela, R. História do Povo na revoluçao portuguesa 1974-75, p. 371.

[3] Pérez, M. Contra a explotaçao capitalista- Comissoes de trabalhadores e luta. Operaria na revolucáo portuguesa (1974-1975). Dissertació de Maestria. Direcció: Universidad Nova de Lisboa, 2008. P. 26.

[4] Bensaid, D. Rossi, C. Udry, C-A. Lecciones de abril. Análisis político de la experiencia portuguesa. P. 133