El Partit Comunista d’Espanya (PCE) ha entrat, ni més ni menys, al govern monàrquic i imperialista liderat pel PSOE. Ho fa amb Alberto Garzón com a ministre de Consum i Yolanda Díaz com a ministra de Treball. Més encara, quan aquesta mateixa setmana, Garzón ha deixat clar que ni tan sols pot enfrontar-se a les grans empreses de les cases d’apostes. I per part seva, la ministra de Treball Yolanda Díaz ha garantit que l’acomiadament per malaltia continuarà sent lliure.

La submissió a la monarquia i la reivindicació a ultrança de la Constitució del 78 que hem vist per part d’Unidas Podemos és ja el “pa de cada dia”. No hem de perdre de vista que el nou govern està liderat pel PSOE, el partit que més ha governat en la democràcia del 78, un dels “pares fundadors”, al costat del PCE de Carrillo que avui Garzón reivindica, del règim del 78 i defensor com cap dels interessos imperialistes i capitalistes de l’IBEX 35.

Justament, el marxisme revolucionari i els partits comunistes es van forjar en la lluita incansable contra l’ala dreta de la socialdemocràcia, és a dir els Bernstein i els Kautsky. Van lluitar contra la idea utòpica que es podia lluitar contra l’Estat dels capitalistes ingressant en els mateixos ministeris burgesos, i d’aquesta forma anar ampliant els “espais democràtics” d’aquest Estat avançant pacíficament cap al socialisme. Grans revolucionaris com Rosa Luxemburg o Lenin van lluitar contra aquesta lògica.

Rosa Luxemburg advertia que “amb l’entrada d’un socialista en el govern, la dominació de classe continua existint, el govern burgès no es transforma en un govern socialista, però en canvi un socialista es transforma en un ministre burgès”. O Lenin en 1919 recordava que “qualsevol sigui la forma amb què s’encobreixi una república, per democràtica que sigui, si és una república burgesa (…) llavors aquest Estat és una màquina perquè uns reprimeixin a uns altres. I hem de posar aquesta màquina en mans de la classe que haurà d’enderrocar el poder del capital.”

La pràctica del PCE, ja des de la seva altra experiència governamental amb el Front Popular de 1936, va renunciar a aquests principis elementals de l’anàlisi marxista de l’Estat capitalista i de l’estratègia revolucionària. Algú pot imaginar-se a Lenin o Rosa Luxemburg entrar com a ministres del govern del PSOE? Impossible.

Per al PCE i les seves joventuts (UJCE) és possible “fer passos cap al socialisme” pactant amb la monarquia i l’ala “progressista” del capitalisme espanyol. Segons afirmen en un recent informe polític, “el principal valor” del govern de coalició és fer més difícil “a les forces del capital” consolidar un nou règim “més antisocial i autoritari que el del 78”. I per a això, el “gran estratagema” és aliar-se amb el partit “progre” de la gran patronal, els mateixos que han aplicat tots els contraatacs neoliberals contra classe obrera, privatitzacions i la forçosa reconversió industrial, l’entrada en l’OTAN, les reformes laborals, generalització de les ETT i la precarietat laboral i l’escandalós cas dels GAL.

Per al PCE pactant amb el social-liberalisme, acceptant el seu programa neoliberal, el seu règim polític i integrant-se en les seves institucions es pararà la deriva “antisocial i autoritària” del règim i s’aconseguiria frenar a les dretes. Això sí obrint les portes a una regressió en clau social-liberal com les que ja van ensenyar González o Zapatero el PSOE són experts.

Experiències recents de governs amb consellers “comunistes”

La veritat és que en aquests 42 anys de democràcia del 78, IU i el PCE han assajat diversos intents per a accedir a qualsevol tipus de govern o acord institucional. Les experiències en multitud d’ajuntaments i comunitats autònomes, tant en l’etapa inicial de la democràcia com molt especialment a partir de 1999, haurien de ser prova suficient que més aviat la “tàctica” ministeralista i de gestió de càrrecs en els governs capitalistes sempre va a favor del manteniment del règim polític i no de la seva ruptura, i de l’essencial de les polítiques neoliberals amb rostre “progre”.

El nivell d’oportunisme polític ha estat tal, que no sols són s’ha format *cogobierno o donat el suport a investir governs del PSOE en multitud d’ajuntaments i comunitats autònomes, fins i tot també en petites alcaldies han arribat a pactes amb el PP.

Alguns casos significatius d’aquests antecedents són difícils d’oblidar. Com el del “*Tripartit” català al costat del PSC i ERC, acabat d’entrar el segle XXI. Allí vam veure al “camarada” Joan Saura —de la coalició Esquerra Unida i Alternativa- Iniciativa *per Catalunya *Verds, impulsada entre altres pel PSUC-*Viu i el Partit Comunista de Catalunya— al capdavant de la *Conbselleria d’Interior ordenant el desallotjament al març de 2009 dels estudiants anti-Bolonya que estaven tancats en el Rectorat de la UB. O, més recentment, les experiències de govern de coalició d’IU amb el PSOE en la Junta d’Andalusia, sostenint i avalant així al partit de l’escàndol dels Ets i de l’ajust al funcionariat públic. Una corrupció que va afectar fins i tot directament a IU a Madrid, sense necessitat de governar, amb el cas Bankia i la malversació de fons públics amb quatre consellers d’IU implicats.

I rebaixant expectatives... Es pot des del govern amb el PSOE avançar en mesures socials?

La *UJCE, en un comunicat públic, diuen que farà costat al nou Govern en totes mesures “mínimament” progressives que reverteixin els últims 10 anys d’atacs neoliberals. Gràcies als “camarades” ministres podran aplicar el programa pactat amb el PSOE, a canvi de “oblidar-se” dels altres 32 anys d’atacs antiobrers dels governs del PP, però també del “progressista” PSOE.

Com ells mateixos reconeixen en el mateix informe polític “sense ser il·lusos i creure que es derogarà l’art. 135 de la Constitució, i sabent que el programa negociat per al govern de coalició no serà el nostre programa electoral, treballarem per derogar tot el possible les últimes reformes laborals que restringien l’acció sindical i limitaven seriosament els drets laborals, així com per a derogar articles de la Llei Mordassa i del Codi Penal que implantaven un sistema autoritari que limita la capacitat de lluita de la classe treballadora”.

Però fins i tot aquests objectius limitats es rebaixen dia a dia. I no ho fa Pablo Iglesias o Pedro Sánchez, la seva pròpia “camarada” ministra de Treball, ja avanço que derogar per complet la reforma laboral del PP -la de Zapatero està fora de discussió que romandrà- seria “irresponsable”.

Fins a on arribarà el nivell de concessió, sense lluita de classes mitjançant, en un context tendent a la volta de la recessió econòmica? Tot el que la patronal i el PSOE estiguin d’acord. És possible que el govern tracti de fer algun gest com la ridícula pujada de 50 euros del SMI.

Els “camarades” ministres i les seves agendes quedaran subordinades a les tesis neoliberals de *Nadia *Calviño i companyia acceptades en el fet ara pel PCE, ja que com reconeixen les decisions del conjunt del govern “ens afectarà la nostra tasca de govern les decisions que s’adoptin en aquests departaments” com són Exteriors, Justícia...o Economia.

Així doncs fins a les polítiques que fins fa poc encara eren part de la tradició d’IU i el PCE han quedat abandonades. Per exemple, res es diu ja dels 550 soldats espanyols que són part de la mateixa missió de l’OTAN a l’Iraq, a pesar que el parlament d’aquest país va exigir recentment la seva retirada. Una cosa tan elemental fa només uns anys, com seria l’exigència de la sortida de les tropes espanyoles de l’Iraq -que fins a Zapatero va haver de concedir davant el massiu moviment contra la guerra de 2003- i en tots els països on es té presència, s’ha convertit en una renúncia més de la llarga llista de la nova i la vella esquerra reformista. El tancament de la base de Rota – contra la qual des de 1985 l’esquerra andalusa es mobilitza anualment – o el No a l’OTAN són part també d’aquesta llista.

En definitiva, el govern “progressista” garantirà l’aplicació de l’article 135 de la Constitució que subordina la despesa social a garantir el pagament d’un deute que no hem generat els treballadors i complir els ordes de la UE; la permanència de bona part del llegat de les reformes laborals i de pensions, la llei mordassa, el Pla Bolonya i totes les retallades socials i educatius; la no separació de l’Església i l’Estat; el manteniment inqüestionable de la monarquia; la negació del dret a l’autodeterminació; els cadenats que impedeixen qualsevol obertura de processos constituents per a decidir-lo tot... i un llarg etcètera que converteixen a l’actual programa neoliberal del govern de coalició en un text que compleix a la perfecció de les expectatives de l’IBEX 35.

Els “camarades” ministres s’acontentaran amb intentar “desmuntar, encara que només sigui en part, algunes de les reformes neoliberals aprovades entre 2010 i 2015”, encara que el programa de govern li ho impedeix, i la patronal, el PSOE, la Judicatura, el Rei, la UE i el conjunt d’institucions, seran aquí per a recordar-l’hi. I com es preparen per a enfrontar a aquestes institucions? De cap manera.

Pressionar o lluitar contra el govern?

La *UJCE ens parla que tenen “un sol camí”: construir “poder popular” amb “l’objectiu prioritari és tombar el Règim del 78, amb la Monarquia al capdavant, a través d’un Procés Constituent que s’impulsi en l’organització i mobilització de les classes populars”. Ara bé, no diuen res referent a com suposadament es construeix aquest “poder popular” sent part d’un govern que sens dubte aspira justament a restaurar el règim en crisi.

Certament no sembla que sigui apostant per la mobilització, perquè la retòrica de “un peu en les institucions, mil als carrers”, en la pràctica concreta es mostra ben diferent, com s’ha vist en la vaga general a Euskal Herria d’aquest 30E. La *UJCE va formar part de la política d’Unides Podem que, ara en el govern, no va donar suport a la vaga —només cal mirar les seves xarxes socials per a observar l’absolut buit i boicot que van fer a la convocatòria—.
I s’està veient de la mateixa manera amb l’organització del 8M aquest 2020, on no estan apostant enguany per una convocatòria de vaga general feminista i combativa, tal com estan denunciant les companyes de Pa i Roses.

IU i el PCE estan doncs preparant tot el contrari a aquest “poder popular”, més aviat reforcen *lacorrelación forces a favor de la burocràcia sindical, la patronal i el règim polític. Alguna cosa que tampoc és nou, les *UJCE haurien d’explicar per què no diuen ni una paraula que les burocràcies sindicals de CCOO (de les quals formen part) i UGT que porten anys sense convocar una vaga general des de 2012, malgrat els efectes demolidors de les últimes reformes laborals.

La vaga del 30E hauria de ser un exemple a estendre’s. Però aquesta mobilització no es desenvoluparà des del govern, sinó contra ell, amb una política independent i combativa, com la lluita de la classe treballadora de França. Podríem tenir a qualsevol president contra les cordes, com tenen a *Macron, però en canvi organitzacions com les *UJCE prefereixen continuar sostenint a Pedro Sánchez És que encara no coneixen què és el PSOE?

A més, la mobilització no és un simple “mitjà de pressió”, és el procés en el qual sorgeixen espais on poden confluir les diferents demandes socials i construir realment alternatives.
Com veiem a França amb les “armilles grogues” o amb la vaga general contra la reforma de les pensions, la societat sencera es polititza i comença un qüestionament de conjunt a les lògiques capitalistes.

La vaga ha de servir per a posar en moviment als sectors més combatius i estratègics de la classe obrera per a lluitar i imposar totes les demandes i preparar la lluita contra el govern de coalició, l’objectiu de la qual és recompondre la crisi del règim el 78 en clau “social liberal” enfront del bloc de la dreta i l’extrema dreta que pretén fer-lo en clau “conservadora liberal”. La lluita als carrers, la mobilització en contra de les mesures neoliberals i del seu govern “progressista” és el millor antídot per a disputar-li els carrers a les dretes.

El “estimable” servei del PCE i les seves joventuts a aquesta democràcia per a rics comandada per Felip VI va camí de ser irreprotxable. A hores d’ara, les dretes no haurien d’espantar-se perquè tenen tal o tal altre ministeri, en multitud de països els PC ha anat integrant als Estats capitalistes. Que més hagués volgut Santiago Carrillo tenir ministres o càrrecs en l’Estat, Garzón s’ha convertit en el millor deixeble del *carrillismo *eurocomunista.

Ni la Transició va ser un producte inevitable, ni a la restauració reaccionària del Règim del 78 només cal oposar-li la seva supervivència senil o una regeneració democràtica superficial com la que proposa Unides Podemos. La correlació de forces per a aconseguir una sortida en favor de la classe treballadora i els sectors populars, que resolgui íntegrament també totes les demandes democràtiques, està per construir-se. Els que tenim com a objectiu polític el comunisme defensem una perspectiva anticapitalista de classe i revolucionària, tenim per davant el repte de posar en peus una esquerra que li ho proposi.