El dissabte passat vaig visitar l’exposició "Gràfica Anarquista. Fotografia i Revolució Social 1936-1939", en l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Una excel·lent mostra de fotos, fotomuntatges originals, documentals i altres publicacions dels fons de l’Oficina d’Informació i Propaganda de la CNT-FAI. En aquesta immersió gràfica en la revolució social del 36 em vaig topar amb una instantània que em va fer recordar.

Mostra l’entrada de la llibreria de la Casa CNT-FAI, situada a la part baixa de l’edifici de Foment Nacional del Treball, la patronal catalana. Aquest majestuós edifici havia estat confiscat, al costat de la casa annexa propietat de la família Cambó -una de les grans fortunes catalanes, padrins del catalanisme conservador i suport polític i financer del cop feixista-, en els primers dies de la guerra civil. Albergaria durant tota la guerra la seu del comitè regional d’aquestes organitzacions llibertàries.

Al meu cap va venir de cop la història d’un "nen" que vaig conèixer una mica tard, ja passava dels 80. Es deia Manuel Gotor i va treballar justament aquí, en aquesta mateixa llibreria, quan només tenia 12 anys. Els records de la conversa que vaig mantenir amb ell, un matí en el quart de la residència on va passar els últims anys de l’hivern de la seva vida, van aflorar a la meva memòria.

Vaig tenir notícia seva per la meva mare, treballadora de la mateixa residència de Saragossa. Ella em va parlar d’una iaia que devorava novel·les, l’una després de l’altra, a un ritme trepidant. S’emocionava amb elles, molt especialment quan queia a les seves mans un títol ambientat a la ciutat on va passar la primavera de la seva vida.

Li vaig recomanar que li passés dos títols: "La Nit Nua" de Juan Carlos Arce, que narra la història de Nin i la persecució al POUM; i "Memòries d’uns ulls pintats" de Lluis Llach, la novel·la més sensible de les que he llegit sobre la guerra, la revolució i la derrota a Barcelona.

Així ho va fer i segons em va dir la meva mare, i ell mateix després, ambdues li havien emocionat fins a la medul·la. Havia reviscut uns anys en què ell va estar en el centre d’un remolí on tot semblava possible. Em vaig decidir: Havia de conèixer-li! Quan vaig anar a veure-li, esperava content la meva visita encara que no em coneixia de res. Pugem a la seva habitació, plena de quadres -la seva altra gran afició era la pintura- i llibres d’història de tota mena. Allí em va comptar la seva.

Havia nascut a Mallén (Saragossa) a la fi de 1924. Molt aviat va migrar a Barcelona amb la seva família, com molts altres aragonesos, i es van instal·lar al barri de la catedral, enfront de la seu de Foment. Al poc temps es va produir el cop, la derrota del mateix per la classe treballadora en armes i l’inici d’una de les revolucions més profundes del segle XX.

Aquest nen, enmig de la Barcelona revolucionària, va aconseguir treball molt prop de casa seva. Just a la llibreria que em vaig topar a la visita a l’exposició. El local donava, i continua donant (encara que avui és un Starbucks), a la Via Laietana, que des de novembre de 1936 va passar a dir-se Via Durruti, en honor al dirigent anarquista caigut tres dies abans en la defensa de Madrid. Des d’allí mateix va sortir un 23 de novembre d’aquest any el fèretre del qual es convertiria en la icona de les i els milicians antifeixistes, en un enterrament que va desbordar els carrers del centre de la ciutat i es va convertir en l’acte de masses més multitudinari viscut fins avui.

El treball del nen Manuel era el d’aprenent o ajudant. A més d’encàrrecs i altres tasques, va aprendre ràpid a manejar la ciclostil. Passava hores tirant còpies d’informes, fulls volants i altres documents, que segurament hauran passat per les mans de molts investigadors en els anys posteriors. Els arxius de la CNT-FAI van ser salvats de l’entrada de les tropes feixistes. Al gener de 1939 l’organització va tenir el recapto d’empaquetar-los, ficar-los en alguns camions i enviats a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam, on encara es conserven.

Segurament van aprendre de l’experiència aliena. La patronal, a pesar que molts empresaris eren coneixedors de la preparació del cop i que la classe obrera de la ciutat no li ho posaria fàcil als colpistes, van deixar tots els seus documents allí. Quan l’edifici va ser confiscat, en l’àtic de la casa Cambó, es va instal·lar el Comitè d’Intel·ligència CNT-FAI, que va disposar de tot aquest material per a poder conèixer l’estat de les empreses, inputs... i també un bon nombre de noms i direccions dels pistolers del "sindicat lliure" amb els quals van ajustar comptes.

Manuel no tenia un discurs molt polític, però la sensibilitat brollava en les seves paraules: velocitat, modernitat, llibertat... embolicaven un relat senzill d’anècdotes i imatges, per a mi en blanc i negre, però que a poc a poc me les anava acolorint. Allò que va viure a la Barcelona dels 30 mai més va tornar a sentir-ho.

Entre altres malifetes del nen que va ser m’explicava com ell i un company de la seva mateixa “cinquena” es colaven en els pisos superiors de l’edifici per a robar algun pot de llet condensada i anar-se a succionar-lo al descampat que llavors hi havia enfronti.

Quan ho escoltava em preguntava si aquest petit tresor seria part del carregament que va portar el primer vaixell soviètic que va atracar a la ciutat. Va ser el 14 d’octubre de 1936, el vapor Ziryanin, i quan obrers del sindicat mercant de la CNT van obrir els calaixos de la càrrega es van sorprendre i van indignar a parts iguals. L’URSS no els havia enviat les armes que esperaven, sinó pots de llet condensada. Un pèrfid missatge de Stalin a la Generalitat, o es posava més ferm en això de “primer guanyar la guerra” i acabar amb la revolució, o no hi hauria ajuda militar.

El 30 de gener de 1938 la casa de Manuel i la seva barriada van quedar destruïdes per un dels bombardejos italians que més van commocionar la rereguarda barcelonina. Va ser el que va arrasar, entre altres llocs, la plaça Sant Felip Neri, deixant més de 30 nens i nenes morts sota els enderrocs. Eren refugiats de guerra, la majoria d’Alcalá de Henares i altres pobles de Madrid, que havien estat enviats a Barcelona justament per a posar-los a resguard del lloc que havia patit la capital i alrrededores un any abans. Avui l’espai que ocupava la seva barriada l’ocupa l’avinguda de la Catedral, per la qual discorren eixams de turistes a tota hora i cada dia.

Manuel i la seva família van deambular el que quedava de guerra per cases amigues, ell va acabar deixant el seu treball en la llibreria i quan la derrota va entrar per la Diagonal amb el carnisser de Badajoz al capdavant, el general Yagüe, la seva família va començar a preparar el retorn a Aragó.

Les moltes dècades que encara va viure ho va fer entre Aragó i Navarra. Però els records de la seva infantesa a Barcelona mai se li van esborrar. Sempre els va conservar nítids i amb un somriure aquós en els ulls quan els narrava. Una infància enmig d’una de les revolucions més grans del segle XX no ha de ser fàcil d’oblidar.

No el vaig tornar a veure més. Va morir fa un parell d’anys, no sense abans haver devorat diverses piles de llibres i haver omplert de llenços la seva habitació i la residència.
El meu record queda amb ell. Que la terra li sigui lleu al nen Manuel.