Jo també he decidit sumar-me a les accions convocades per a donar suport als companys i companyes del nord que durant tot el dia han organitzat piquets, buidat els centres de treball i educatius i omplert els carrers. Per què? Perquè el que està en joc és el nostre futur, i no sols parlo de les pensions, sinó de la nostra vida.

Hem crescut sent criats pels nostres avis i àvies i ara veiem com, després de tota una vida treballant, els queden pensions de misèria. Nascut en el 2000, sóc part d’una generació marcada per la crisi del 2008, la mateixa que va motivar precisament les retallades en les pensions per a pagar el deute i satisfer els interessos de la banca.

Els i les estudiants ens veiem obligats a pagar unes taxes universitàries tremendament abusives que fan que la universitat sigui cada vegada menys accessible per a la classe treballadora i tan sols assolible per a uns pocs. No obstant això, sabem que el gran problema no està en la universitat, sinó en el sistema al qual serveix. Un sistema que sotmet a la majoria de la joventut a la precarietat laboral; imposa preus impagables a l’habitatge o destrueix el planeta en el qual vivim.

Ara, quan em diuen que el nou govern serà qui ho arregli tot, senzillament no m’ho crec. Si amb la crisi del 2008 vaig aprendre que la pèrdua de benefici dels capitalistes la paga la classe treballadora, també vaig aprendre que els governs van actuar com els seus còmplices. El càntic de “PSOE i PP la mateixa merda és” no era màrqueting, significava i significa la seva complicitat a l’hora de dur a terme les reformes laborals, aprofundir en la precarietat, gestionar els CIEs…

A més a més, he estat testimoni de com els qui suposadament venien a canviar les coses s’han convertit en els nous socis d’aquells als quals volien tirar. Per a mostra d’això, el seu posicionament davant la vaga. Unides Podem no l’ha secundat pel seu caràcter “polític i social”. És a dir, que mentre la classe treballadora, les dones i la joventut ens manifestem pels nostres drets, ells decideixen mirar a un altre costat i ser part del govern que manté el sistema de precarietat contra el qual lluitem.

Formo part d’aquesta joventut que avui ha sortit als carrers perquè no té cap esperança en què aquest govern solucioni res. Perquè si alguna cosa ens han ensenyat els nostres avis és que la coses es canvien aquí, a través de la lluita de la classe treballadora i la unitat obrer-estudiantil.

He crescut escoltant les històries que la meva mare m’explicava sobre el meu avi: les manifestacions, les vagues i la repressió sofertes per oposar-se a un sistema que beneficia a una minoria de rics mentre fot a la resta condemnant-nos a la misèria.

Així que ara, quan veig el futur (i present) de precarietat i reculada de drets que ens espera, només em queda una cosa per fer: seguir l’exemple dels nostres avis i àvies. Precisament per això, la joventut ha d’unir-se a vagues com les d’avui. Perquè la unitat d’obrer-estudiantil no és una paraula altisonant i abstracta, es tracta del vincle entre els qui viuen explotats per aquest sistema econòmic i aquells als qui la vida de precarietat tan sols comença, perquè tots dos comprenem que dins dels límits del capitalisme no hi ha futur per a cap.