|
Per ell “treball, vida i pensions dignes”. Amb aquest lema està convocada la vaga el pròxim dia 30 de gener. Portem anys de reculades socials i polítics imposats per aquesta “democràcia per a rics” i implementats pels diferents governs de torn del PSOE i del PP, fent recaure sobre l’esquena de la classe treballadora i els sectors populars la crisi capitalista. El recentment conformat govern de coalició del PSOE i Unides Podemos, amb el suport de la majoria de l’esquerra parlamentària menys la CUP i el seu vot negatiu a investir al PSOE, s’enfronta a aquesta convocatòria de vaga. En l’esquerra està plantejat el debat: Hi ha motius suficients per a secundar-la fins i tot havent-hi un govern “progressista”? I, si la resposta és afirmativa, de quina manera?
Des d’una posició anticapitalista no hi ha cap mena de dubtes que fins i tot a les i els votants del PSOE o Unides Podem els sobrarien els motius per a donar suport a la vaga i mobilitzar-se per a imposar mitjançant la lluita el conjunt de reivindicacions després d’anys de reculades implementades pel PSOE o el PP. Òbviament els social liberals del PSOE estan en contra, i els partits com IU-PCE i Podemos, complint com a “bons” socis de govern, també s’han posat del costat de la patronal basca. Però des del punt de vista de les reivindicacions i el programa de la vaga sobren els exemples.
1. Les pensions
En primer lloc, el tema de les pensions. Primer Zapatero va atacar les pensions i les va reformar en 2011, retardant l’edat de jubilació als 67 anys i ampliant el període de càlcul de la base reguladora de 15 a 25 anys. En 2013, Rajoy va eliminar la revaloració de les prestacions en funció de l’IPC, calculant-lo en funció dels ingressos i despeses del sistema i a l’esperança de vida. Seguint aquesta línia, el nou ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, mantindrà les retallades prèvies i encara que de moment ha dit que no pujarà l’edat de jubilació sí que ha dit que és necessari pujar l’edat de jubilació real als 64 anys.
És a dir, el govern “progressista” no eliminarà els atacs neoliberals a les pensions de 2011 i 2013 dels governs del PP i PSOE. Els i les jubilades, després de dècades treballant, deurien no sols cobrar una pensió mínima de 1.500 euros amb una revaloració automàtica en funció del cost de la vida, sinó que també hauria d’eliminar-se tot el negoci de les pensions privades expropiant-se baix control obrer totes les empreses que es lucrin amb la vida de les persones.
2. Les reformes laborals
Un segon exemple i motiu per a donar suport a la vaga és que el nou Govern no derogarà cap de les reformes laborals del PP i del PSOE, tan sols modificarà aspectes parcials que no molestin a la patronal. El nivell de precarietat laboral, els enormes baixos salaris, el descens del nivell d’ocupació i la inaplicació de les pujades del SMI i de centenars de convenis col·lectius a favor de les patronals que continuen folrant-se a costa dels i les treballadors és ja un escàndol.
Mentrestant, la patronal demana “calma” hi ha milers de treballadors i treballadores que no arriben a final de mes. Mentre el nou govern demana “temps”, les empreses s’anticipen acomiadant, realitzant ERE´s i ajustant els salaris davant possibles pujades del SMI. És a dir, “el menjat pel servit”.
3. La violència masclista i la precarietat
En tercer lloc, el moviment feminista d’Euskal Herria ha donat raons suficients per a convocar a la vaga: contra la “violència, la desigualtat, la precarietat, els models de sexualitat hegemònics, la divisió sexual del treball, el consumisme, la família patriarcal, el racisme i totes les opressions. El moviment feminista ha de deixar de secundar i convocar la vaga perquè està de ministra Irene Montero? Afortunadament, el moviment feminista d’Euskal Herria, no pensa així i han convocat a la vaga. Com diuen les companyes de l’agrupació de dones de Pa i Roses és necessari mobilitzar-nos de manera independent del règim, del govern i els seus partits, per a exigir totes les mesures necessàries, perquè no volem que el moviment de dones sigui instrumentalitzat pels “neoliberals progres” i la nova ministra Irene Montero.
Els partits del Govern de coalició no sols estan en contra de la vaga a Euskal Herria. També estan treballant per a desconvocar vagues i paralitzar pròximes mobilitzacions com el 8 de març. A més, les burocràcies sindicals de CCOO i UGT es neguen donar suport a aquestes legítimes demandes, amb indignants declaracions del secretari general de CC.OO., Unai Sord, contra la vaga ja que “no s’entén” una vaga sense veure què fa el nou Govern. Els plans de les centrals sindicals són afavorir la pau social a les patronals, quan porten anys a l’ofensiva arrabassant drets als treballadors. Aquest hauria de ser un altre dels motius per a sortir a la vaga: contra el rol de la casta sindical que se subordina als ordres de l’IBEX 35, que exigeix “pau i ordre” per a la legislatura del PSOE i Unides Podemos.
Hauria de ser una enorme oportunitat perquè l’esquerra sindical demostri que pot ser “alternativa”. En aquest sentit, hi ha una part significativa que ja ha donat el seu suport juntament amb altres organitzacions polítiques que estan convocant concentracions per a aquest dia. I és un encert que el sindicat CGT a Navarra vagi a secundar la vaga en aquest territori; però un error que el mateix sindicat no secundi i impulsi la vaga al País Basc.
Pressionar o lluitar contra el govern?
L’experiència diu, després de 42 anys de constitució monàrquica i havent governat més de la meitat el PSOE, no es pot donar ni un mínim de confiança en aquest partit, pare polític del règim monàrquic. La lògica del “mal menor” (enfront del bloc de les dretes) ha portat a Podemos i IU a acceptar el programa neoliberal de govern del PSOE, això sí, en clau “progressista”. Aplicant el 135 limitant la despesa en drets socials per a garantir el pagament d’un deute que no hem generat els treballadors i complir els ordes de la Unió Europea. La no eliminació completa de les reformes laborals i de pensions, la llei mordassa, el Pla Bolonya i totes les retallades socials i educatius, la no separació de l’església i l’Estat, totes les reivindicacions del moviment pensionistes igual que les demandes feministes i que la ministra d’igualtat de Podemos no complirà. És a dir, l’actual programa neoliberal compleix a la perfecció de les expectatives de l’IBEX 35.
Segons aquesta lògica “malmenorista”, “gràcies” al triumvirat progressista seria més fàcil que determinades demandes centrals poguessin ser complertes. És a dir, que tan sols amb pressionar al govern, sense cap clara de confrontació directa ni en clau rupturista, podrien veure’s complertes des de les demandes més mínimes, com les plantejades per a la vaga del pròxim 30 de gener, o fins a les demandes més estructurals com el dret a l’autodeterminació. Per a partits com Bildu (així com per a una part important de l’esquerra política i sindical) la vaga no hauria de ser clarament contra el govern per a imposar les demandes sinó només per a pressionar.
Des d’aquest punt de vista diferim amb l’estratègia de suport a govern capitalistes en clau “progressista” i utilitzar la mobilització, com en aquest cas amb la vaga, només per a “pressionar” al govern i d’aquesta manera “negociar alguna cosa” i veure si cau alguna engruna del plat. La vaga ha de servir per a posar en moviment als sectors més combatius i estratègics de la classe obrera per a lluitar i imposar totes les demandes i preparar la lluita contra el Govern de coalició, l’objectiu de la qual és recompondre la crisi del règim el 78 en clau “social liberal” enfront del bloc de la dreta i l’extrema dreta que pretén fer-lo en clau “conservadora liberal”.
La lluita als carrers, la mobilització en contra de les mesures neoliberals i del seu govern “progressista” és el millor antídot per a disputar-li els carrers a les dretes. Ja només per aquest motiu deu l’esquerra política sindical donar suport a la vaga que pot permetre disputar-li els carrers a una extrema dreta aferrissada.
És necessari enfortir una esquerra anticapitalista i combativa contra el govern social liberal del PSOE, Podemos i IU-PCE
Cal aprofitar des d’els petits conflictes fins a les més grans vagues i mobilitzacions obreres per a anar conformant una nova relació de forces contra la casta sindical, la patronal, el seu govern “progressista” i el seu règim polític. No podem recolzar-nos gens ni mica en un govern que complirà els dictàmens de les grans multinacionals.
Totes aquelles mesures que se li puguin imposar al Govern han de ser aprofitades, és clar, però amb l’objectiu d’enfortir la lluita de la classe treballadora contra aquest govern social liberal i aquesta democràcia per a rics. I per a avançar en aquest camí és necessari enfortir una esquerra independent del Règim, del Govern i els partits que el conformen, que es proposi desenvolupar la lluita de classes i enfortir la unitat entre la classe treballadora i els moviments socials. Una esquerra revolucionària que defensi un programa d’independència de classe la perspectiva de la qual sigui el govern dels treballadors, i no conformar-se amb alguns ministeris o conselleries de governs “progres”, que faci efectives de manera immediata totes les demandes socials i polítiques més sentides i totes les demandes democràtiques del poble basc i català.
|
