Foto: Arxiu EFE

Aquest desembre es celebrava la COOP 25 a Madrid, després de ser traslladada des de Xile per la revolta que encara ara manté la joventut i altres sectors. Hem vist que empreses com Endesa o el Banc Santander, han finançat la COOP, beneficiant-se d’un 90% de deducció fiscal. Quin tipus de solucions pot aportar a la crisi climàtica una cimera finançada per multinacionals contaminants i per països que es beneficien d’aquestes pràctiques?

La història del fracàs reiterat de les cimeres climàtiques ens demostra que aquests espais no poden aportar cap solució efectiva a l’actual emergència climàtica. Hem de ser conscients que la crisi ecològica i climàtica a la que ens enfrontem és una crisi capitalista. És a dir, són les contradiccions intrínseques entre capital i natura les que ens condueixen a un col·lapse socioecològic planetari sense precedents en la història humana. I aquesta contradicció neix de la impossibilitat d’incrementar indefinidament el consum d’energia i matèria en un planeta finit i amb una capacitat limitada per amortir les externalitats negatives generades pel sistema urbano-agroindustrial capitalista.

Els governs, les multinacionals, el Fons Mundial Internacional i el Banc Mundial són conscients, encara que no ho sembli, d’aquesta realitat i sobretot de l’esgotament dels combustibles fòssils. Per aquest motiu comencen a moure fitxa, amb l’objectiu d’avançar en el canvi de la matriu energètica en la qual se sustenta el seu sistema de poder. No per aturar l’increment de temperatures, sinó per evitar l’esclat d’una bombolla de carboni lligada a l’enorme volum d’actius fòssils com els oleoductes o els vehicles de combustió que esdevindran obsolets. Per això veiem com les grans multinacionals energètiques com Endesa, Gas Natural o Repsol comencen a avançar en la implementació de les energies renovables. Tenen un objectiu que és controlar i modular la necessària transició energètica a energies renovables per garantir beneficis milionaris i alhora, la seva hegemonia en el control d’un bé natural i estratègic com és l’energia.

Com es comença a materialitzar aquesta estratègia? Doncs per exemple amb l’anunci per part d’Endesa d’una inversió de mil milions d’euros en producció d’energia renovable fins al 2030. I alhora, pel decret aprovat pel Parlament de Catalunya amb el suport de tots els grups, excepte la CUP, per afavorir la construcció de grans infraestructures energètiques com són els parcs eòlics. Dos moviments que van en detriment d’un model energètic renovable autosuficient, descentralitzat i cooperatiu. I reprenent la pregunta que em fèieu, podríem dir que per això serveixen les Cimeres climàtiques com la de Madrid, no per posar solució al que és l’arrel de l’emergència ecològica i climàtica que vivim sinó, per establir els fonaments d’un nou paradigma i estat de les coses capitalista a nivell energètic i ambiental.

Les universitats catalanes també han participat a la COOP25. És curiós veure com les empreses privades estan cada vegada més dins de les universitats públiques i fins i tot tenen càtedres pròpies com Repsol a la UB. Quina opinió tens d’aquesta mena de càtedres? Quin és el seu objectiu?

La meva opinió sobre aquestes càtedres de Repsol a la Universitat de Barcelona és que són un exemple més de l’ofensiva de les empreses privades per entrar a les universitats públiques. I és molt preocupant la normalització i acceptació d’aquestes pràctiques de finançament privat per part de l’opinió pública i del món acadèmic. En aquest sentit, crec que l’objectiu és doble. En primer lloc, obtenir per mitjà del prestigi universitari i acadèmic, un reconeixement i legitimació de la seva activitat i de les seves pràctiques i en segon lloc, influir en quin és el paper de les institucions universitàries i de recerca i el seu discurs públic davant de l’actual crisi ecològica i climàtica. Tot plegat és una estratègia de greenwashing, de rentat “ecològic”, de les pràctiques de les empreses més contaminants on també hi participen institucions públiques i governs locals. Convé recordar que per exemple, Repsol va rebre un premi d’una organització no governamental britànica per la seva lluita contra el canvi climàtic. La mateixa ONG que va situar al govern d’Ada Colau al capdavant d’un rànquing de ciutats en la lluita contra el canvi climàtic.

Des de fa temps estem escoltant molt la proposta d’un Green New Deal a diferents països, també a Catalunya. Veient algunes de les seves propostes, seria oportú preguntar-se en aquest debat si algunes regulacions institucionals són la solució a la crisi climàtica?

És cert que algunes regulacions ambientals poden ajudar a mitigar el canvi climàtic i reduir el seu impacte especialment, a escala local i regional, però no són la solució.

De fet, les actuals i variades propostes sorgides del Green New Deal no són una esmena a la totalitat al capitalisme responsable d’aquesta situació sinó, una reforma verda. Creure que podem solucionar l’arrel del conflicte ambiental que vivim amb més capitalisme és com intentar trobar la quadratura del cercle. Si el que volem és revertir l’actual context ecològic i climàtic és necessari implementar un paquet de mesures polítiques que ens permetin derrocar el sistema de poder desigual i ecocida que n’és responsable.

I això vol dir sobre manera abordar la qüestió dels límits físics del planeta que el Green New Deal eludeix. L’actual consum d’energia i material de la humanitat és superior a la biocapacitat del planeta. Això vol dir que en un futur pròxim, el decreixement de l’esfera material de l’economia no serà una opció sinó, una realitat.

La qüestió és que l’actual consum i riquesa es reparteix desigualment. I per tant, en aquest futur de decreixement forçat pels límits del planeta, serà clau qui controlarà aquest procés: el gran capital per garantir els seus privilegis o les classes populars per garantir el repartiment i el benestar de tota la humanitat. Aquí està el futur camp de batalla de l’ecologisme.

Per exemple, en el cas concret de Barcelona, al gener ha entrat en vigor la Zona de Baixes Emissions, i hi ha molt de debat sobre si és una mesura eficaç per a reduir emissions o si beneficia a les empreses automobilístiques.

La Zona de Baixes Emissions de Barcelona és un exemple pràctic de com funcionen algunes polítiques del Green New Deal. A primera vista, és una mesura pensada per actuar contra l’elevada contaminació atmosfèrica que patim a Barcelona i que provoca unes mil dues-centes morts prematures cada any. Però en realitat, és una mesura que actua parcialment i superficialment obviant que la contaminació atmosfèrica és una derivada ambiental d’un conflicte de fons que és del model de mobilitat centrat en el vehicle privat.

Això vol dir que a la pràctica, la proposta de Zona de Baixes Emissions de Barcelona no pretén canviar el model de mobilitat privada predominant sinó, ser un primer pas cap a la transformació del parc automobilístic de benzina i dièsel actual a un parc automobilístic elèctric i renovable. Per tant, la mesura restringint la circulació dels vehicles més vells promou desacomplexadament la renovació del parc automobilístic. Tot i això, cal ser conscients que les emissions de gasos d’efecte hivernacle d’aquests vehicles elèctrics no són zero. Diversos estudis han determinat que un vehicle elèctric durant el seu cicle de vida, pot emetre aproximadament el 60% de les emissions dels vehicles de combustió.

Finalment, també hem de tenir en compte que no hi ha cap proposta real i efectiva que afavoreixi el transport públic. Contràriament, el canvi i increment de tarifes del transport públic, la deficient xarxa de Rodalies o l’ampliació de la xarxa viària amb més carrils com la C-58 o la Ronda Litoral, fomenten l’ús del vehicle privat. M’atreviria a dir que la mesura no permetrà reduir significativament els nivells de contaminació atmosfèrica però sí incrementar les vendes de vehicles com les darreres dades de matriculació comencen a demostrar.

I a Barcelona, que rep milers de creuers a l’any, quin impacte climàtic té aquest tipus de turisme?

L’impacte climàtic i ambiental dels creuers i del transport marítim en general, és ingent. I Barcelona ha esdevingut un oasi de desregularització ambiental per la indústria creuerista. Només cal mirar les dades per veure com és de lucratiu aquest negoci a la ciutat. Per exemple, l’any 1998 la ciutat va rebre uns 500.000 creueristes mentre que l’any 2018 aquest van arribar als tres milions. És a dir, el nombre de creueristes a Barcelona s’ha multiplicat per sis en només vint anys. Allò més preocupant és que l’entrada de Barcelona en Comú al Govern de l’ajuntament no ha estat un punt d’inflexió en l’increment de creueristes. Contràriament, en els darrers cinc anys les xifres han seguit creixent. I això en part és gràcies a l’acord que Sixte Cambra, l’exdirector del Port de Barcelona, i Ada Colau van signar per la construcció de 3 noves macro-terminals de creuers que permetrà arribar als 5 milions de creueristes a l’any. Però no només és a Barcelona. Si ampliem el focus veurem com cada any arriben als Països Catalans uns 6 milions de creueristes i que a tota la Mediterrània aquesta xifra ascendeix fins als 25 milions.

L’impacte desastrós d’aquest sector sobre el canvi climàtic i la qualitat de l’aire de la ciutat és evident malgrat que des de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona s’esforcin en negar-ho. De fet, un darrer estudi ja va situar Barcelona com la ciutat europea amb més contaminació derivada dels creuers. Per quin motiu és un sector tan contaminant? Bàsicament per l’exagerat consum energètic d’aquest tipus de vaixells, quelcom que significa també elevades emissions de gasos d’efecte hivernacle i alhora, per l’ús d’un tipus de combustible altament contaminant i molt més barat que el convencional. Si a això li afegim la precarització laboral de les treballadores amb sous de misèria per sota dels 600 € i els beneficis fiscals i ajudes donades de les administracions públiques, podrem entendre una mica més els milers de milions de beneficis que reporten anualment les navilieres.

Sabent tot això, si l’arrel del problema és el sistema capitalista, quines mesures poden aplicar-se ara, amb una perspectiva anticapitalista?

Abans de respondre a aquesta pregunta, crec que és necessari que des de les esquerres anticapitalistes fem autocrítica en clau ecologista. És força evident que tenim un profund desconeixement del moment històric en clau ecològica i climàtica en el que estem i el seu impacte sobre les classes populars. Crec que aquest és el motiu pel qual encara no hem articulat una proposta ecologista, feminista i anticapitalista clara que doni resposta a les reivindicacions del moviment climàtic. I en conseqüència, no tenim capacitat de comunicar ni proposar i estem perdent la batalla del relat ecologista davant de l’ofensiva mediàtica del capitalisme com hem vist a la Cimera del Clima de Madrid.

Alhora, qualsevol mesura ecologista i anticapitalista que proposem xoca i xocarà amb unes institucions públiques segrestades pels interessos de les grans multinacionals. Això vol dir que serà necessari sobrepassar aquests límits institucionals imposats i desobeir. I això només serà possible si disposem d’una mobilització popular forta als carrers capaç d’intereseccionar les reivindicacions socials, feministes i ecologistes. Per això crec que hem de seguir construint cada dia més comunitat en els nostres barris i pobles, més teixit social autoorganitzat i crític, més xarxes de suport mutu, més horts urbans i més cooperatives d’habitatges, de consumidores o energètiques.

En tot cas i tornant a la pregunta, crec que aquesta proposta política anticapitalista per fer front a la crisi ecològica i climàtica hauria d’organitzar-se en quatre grans eixos. El primer és la reducció de la petjada ecològica d’acord amb la capacitat ecològica del planeta sobre el fonament de la justícia social i la planificació democràtica de la producció per tal de garantir l’equilibri ecològic real i una vida digna per a tothom. El segon eix és la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle a partir d’una transició energètica renovable popular, centrada en l’autoproducció, l’autosuficiència i la descentralització de la producció. Però també bastir un model de mobilitat centrat en el transport públic, accessible, col·lectiu i no contaminant. El tercer element és recuperar de la titularitat i gestió pública i popular de tots els béns naturals i de les infraestructures estratègiques que actualment responen als interessos privats. I finalment, el quart eix és seguir aprenent de l’ecofeminisme, posar la vida i les cures en el centre de la nostra praxi política, reconèixer els límits de la natura i construir noves relacions de coevolució amb la natura que garanteixin una vida digna per a les classes populars.