Finalment, i per un molt estret marge, Pedro Sánchez ha estat investit president. Encara queda per conèixer-se oficialment el seu gabinet complet de ministres. No obstant això, dies abans de la investidura s’han anat filtrant alguns dels noms que ocuparan les carteres ministerials en el nou govern de coalició entre el PSOE i Unides Podemos.

A proposta de Ada Colau, un d’ells és Manuel Castells, reconegut catedràtic de sociologia, que dirigirà el nou Ministeri d’Universitats. Aquest s’escindiria de l’anterior Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats dirigit per Pedro Duque.

Castells té una extensa obra a la qual aborda, entre altres qüestions, l’impacte de les noves tecnologies i la societat de la informació. Però el que ens interessa en aquest article és la seva opinió i propostes en relació amb les universitats. Pensament que ha anat desenvolupant en diverses columnes d’opinió i que apareix molt en sintonia amb el projecte neoliberal i d’universitat-empresa que es ve desenvolupant, especialment, durant l’última dècada.

Així, l’any 2008 va agafar a Castell defensant el Pla Bolonya que es constataria anys més tard com la ruïna de la universitat pública. En el seu article “La universitat a debat” Castell discutia contra la idea que defensava el moviment estudiantil sobre el Pla Bolonya, negant que aquest suposés la privatització i mercantilització de la universitat. De fet, el futur ministre defensava llavors el finançament privat d’aquestes, procés que va acabar de convertir a aquestes institucions en veritables ostatges dels grans interessos empresarials.

En aquest mateix article, aconsellava “augmentar el preu de les matrícules perquè la part més important del pressupost de les universitats depengui de l’aportació dels seus estudiants i es vegin obligades a competir per a atreure estudiants oferint millor qualitat i servei”.

El que defensava Castells es va portar endavant als anys següents amb nefastes conseqüències. La pujada de taxes de fins al 40% en 2012 va expulsar a més de cent mil estudiants de la universitat i, des de llavors el número de matriculats anuals no ha deixat de descendir.

Malgrat això, al pròxim ministre la gratuïtat de l’ensenyament superior li sembla “regressiva” i aposta per un model de competència pel qual “les universitats que no donin bon servei hauran de donar-ho si no volen que els estudiants es vagin a les que funcionin millor”.

Per a Castells, això implica també canviar el model de governança universitària. Opina que l’elecció de rectors per part d’estudiants i personal és demagògica i a canvi proposa que aquests siguin triats per “patronats de personalitats independents nomenats pels qui aporten els recursos”. Aquests patronats ja existeixen actualment, són els Consells Socials, organismes copats per directius de grans empreses com el banc Santander que tenen l’última paraula sobre els pressupostos, els plans d’estudis i la recerca.”.

Aquest catedràtic pren com a referència el model universitari americà, un dels més elitistes i de gairebé impossible accés per a les classes populars als Estats Units pel seu elevat cost. Per a ell, la clau de l’èxit de les universitats americanes, en comparació amb les espanyoles, és l’absència de control de l’Estat. “El més important dels Estats Units és que no hi ha un Ministeri d’Universitats” escrivia fa quatre anys. Que paradoxal.

Castells adopta sense embuts la hipòtesi liberal que la participació estatal està darrere de la “ineficiència” i la corrupció. No obstant això, després de deu anys d’intensiva “participació privada”, els interessos de la casta universitària i les grans empreses han confluït, fent de la universitat la llar de tota mena de clientelismes i intercanvi de prebendes. Revertir aquesta situació passa per democratitzar radicalment les universitats, amb major poder de decisió per part d’estudiants, professors i PAS, i no de limitar-la més del que ja està com proposava el pròxim ministre.

La veritat és que el pensament de Castells difereix molt poc de la ideologia neoliberal per la qual la universitat ha d’adoptar les formes del mercat, els seus rectors convertir-se en una sort de CEOS a la recerca de finançament privat que escapen a tot control de la comunitat universitària, i l’estudiantat ser un client d’aquesta empresa que paga matrícules cada vegada més elevades, però sense veu ni vot.