http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
MÓN OBRER
Allò essencial de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy romandrà intacte amb el “Govern progressista”
Juan Carlos Arias
Madrid | @as_juancarlos

L’ocupació precària segueix disparada i continua mantenint taxes inacceptables. Les dures contra-reformes laborals de Zapatero i Rajoy han estat un enorme trampolí aquests últims anys. El nou Gobierno de coalició PSOE-Unidas Podemos no derogarà cap de les dues. La lluita per canviar la correlació de forces en favor dels treballadors és vital per a modificar aquesta situació d’arrel.

Ver online

Pedro Sánchez, amb els secretaris generals, d’UGT, Pepe Álvarez, i de CCOO, Unai Sord. EFE/ J.J. Guillén

La situació de l’ocupació a l’Estat espanyol continua patint d’una gran precarietat encara que hi hagi creixement econòmic durant els últims cinc anys i especialment el creixement del benefici empresarial postcrisi. La precarietat ha estat una realitat constant del mercat de treball espanyol, després de la senda empresa des dels primers governs socialistes de Felipe González, allà pels anys 80 i 90, quan es va començar a donar carta de naturalesa al desenvolupament de la temporalitat en els contractes, la legalització de les ETTs, etc., a través de les seves diferents reformes laborals totes elles desfavorables per als drets dels treballadors.

Les dues últimes contra-reformes laborals de Zapatero i Rajoy de 2010 i 2012, sobretot la d’aquest últim, van suposar un gran salt qualitatiu i quantitatiu en la precarietat laboral gràcies a l’enorme devaluació salarial, a l’abaratiment de l’acomiadament i, en definitiva, a la forta aposta per una doctrina laboral que eufemísticament es denomina “flexiseguretat” del treball. És a dir, la flexibilitat laboral portada al màxim extrem perquè l’empresari utilitzi la força de treball segons les seves exclusives necessitats. Tot això basat en l’existència d’un ventall ampli possibilitats contractuals, per hores o per dies, i tipus de jornada, en la mesura en què li anessin imprescindibles a l’ocupador.

Així mateix, es van implementar enormes possibilitats per a rebaixar els costos laborals mitjançant els despenjaments dels convenis reduint així salaris, modificant horaris i jornades, etc., és a dir, modificant condicions essencials de treball. I tot segons la voluntat pròpia i unilateral de l’empresari. I si això no fos suficient per a augmentar el benefici empresarial, es va possibilitar a més recórrer a l’acomiadament barat quan li vingués bé al patró.

Fins i tot es va arribar a l’extrem de legalitzar la possibilitat d’acomiadar a treballadors estant malalts, amb baixa mèdica justificada, com ha ratificat el Tribunal Constitucional. Tot això sota la justificació jurídica del legítim “dret” de l’empresa a obtenir beneficis a costa de la malaltia dels seus propis treballadors. Treballadors que una vegada que emmalalteixen i quan més poden necessitar el treball per a fer front, entre altres coses, a les despeses mèdiques, poden ser llençats al carrer legalment i sense mirament per l’empresari si la seva malaltia fa que no els resultin rendibles. Malalties, a més, que moltes vegades són causades per les pròpies condicions i dinàmiques insalubres del procés productiu capitalista que en molts casos s’ha degradat per la cerca del benefici empresarial a costa de reduir despesa en salut laboral dels treballadors.

La precarietat reflectida en l’EPA del tercer trimestre de 2019

Tal com assenyalen les dades de l’EPA del tercer trimestre de 2019, d’un total d’assalariats de 16,79 milions en l’Estat espanyol, hi ha ni més ni menys que 5,9 milions de treballadors que sofreixen una situació de precarietat laboral. El que vol dir que un 35,2% d’ells tenen algun tipus de contracte precari. D’aquest total prop de 3,4 milions que vindrien a representar un 20,1% tenen com a causa de la seva precarietat laboral sofrir un contracte de caràcter temporal.

D’altra banda, existeixen altres 1,5 milions d’assalariats que tenen un contracte a temps parcial, la qual cosa ve a representar un 8,5% del total dels assalariats. I en el súmmum de la precarietat tenim també a 1,1 milions de persones en situació d’absoluta precarietat, atès que combinen la doble situació. Tenen contractes temporals que a més ho són a temps parcial.

Per tant, podem establir que actualment més de 35 treballadors de cada 100, o cosa que és el mateix més de la tercera part del total dels treballadors en realitat, estan en situació de precarietat i no poden construir unes condicions de vida dignes que els permeti fer plans vitals de futur amb un mínim de garanties.

D’altra banda, amb contracte indefinit i a temps complet es troben, segons l’EPA del tercer trimestre solament 10,9 milions de persones, que ve a ser un 64,8%.

Però és que a més existeixen determinats col·lectius com les dones que sofreixen molt més greument les condicions de precarietat laboral. Així tenim que mentre la precarietat masculina derivada de la temporalitat contractual en el tercer trimestre de 2019 segons l’EPA aconseguia el 25,8%, la temporalitat femenina suposava un 27,7%, per tant, pràcticament un 2% més.

Però és en el tema de la parcialitat on les diferències entre homes i dones es fan realment significatives respecte a la precarietat. Així tenim que la taxa de parcialitat femenina va aconseguir al 23,8% ni més ni menys de la població ocupada, mentre que entre els homes va suposar un índex de 7,1%. El que implica una enorme diferència ni més ni menys que de 16,7 punts de diferència. Tot això per a una parcialitat de la jornada que sofreixen un total percentual de 15,1% del total dels assalariats.

El mateix es pot observar si desagreguem les dades de l’EPA del tercer trimestre de 2019 per comunitats autònomes, la qual cosa reflecteix enormes diferències territorials, segons la situació de pobresa d’unes comunitats autònomes sobre unes altres, que el Règim del 78 és incapaç de resoldre, per contra, s’accentuen les diferències entre comunitats autònomes. Sent la comunitat autònoma amb majors índexs de precarietat Extremadura amb ni més ni menys que un 35,6% de contractes temporals d’entre el total dels assalariats, situant-se en segon lloc Andalusia amb 35,1% o Canàries, Múrcia i Melilla totes elles amb percentatges de temporalitat superiors al 30%. Com podem veure algunes de les comunitats amb majors índexs de precarietat han tingut o tenen Governs del PSOE, sense que hagin estat capaços d’atallar aquest problema endèmic del mercat de treball. Això explica en gran part, entre altres mesures de retallades socials aplicades en sectors com a sanitat o educació durant la crisi, la forta reculada o pèrdua electoral del PSOE, com, per exemple, ha succeït a Andalusia en les últimes eleccions en les quals ha perdut aquesta comunitat autònoma a les mans d’un Govern de coalició del PP-Ciutadans-Vox.

Per contra, les que menys índexs de temporalitat tenen són Madrid i Ceuta, que se situen alguna cosa per sota del 20%, mentre Euskadi, Catalunya, Aragó i Navarra se situen en paràmetres per sota del 25% de temporalitat.

El Gobierno PSOE-Podemos al servei de l’IBEX 35

La negociació de Pedro Sánchez amb Unidas Podemos van deixar clar des del principi que una de les importants renúncies a les demandes socials pendents anava a ser la derogació de les reformes laborals de Zapatero i Rajoy. Ràpidament Unidas Podemos va deixar clar per la seva part que no anava a posar línies vermelles ni en aquest tema ni en molts altres, com la defensa del dret a decidir dels catalans, el desmantellament dels CIEs o l’establiment de límits clars i eficaços al preu dels lloguers, per posar només alguns exemples.

D’altra banda, van deixar també clar que qualsevol mesura de reforma social o recuperació de drets d’algun tipus estaria subjecta a la disciplina pressupostària i a la disciplina fiscal exercida des de Brussel·les. Tenint en compte que el Govern de Sánchez està obligat a reduir en gairebé 10.000 milions el dèficit durant 2020 i que les pujades fiscals aprovades, més aviat escasses i tímides que a penes afectaran els grans patrimonis, no aconsegueixen aquesta quantia. Tot això en un context de creixement econòmic en reculada, atès que finalment en 2019 el creixement del PIB ha estat de tan sols un 1,9%, mentre que s’espera per a 2020 un creixement encara menor, a l’entorn del 1,5%. Per tant, tampoc es podran finançar polítiques socials sobre la base del creixement econòmic sí que s’ha de respectar els objectius de dèficit existents per a l’Estat espanyol, sense un increment molt major de la fiscalitat sobre les grans fortunes i patrimonis.

La posició d’Unidas Podemos respecte a les reformes laborals es recolza, també, en l’actitud condescendent i absolutament còmplice amb l’atac als drets dels treballadors de les burocràcies sindicals de CC.OO. i UGT, que també van deixar de costat ràpidament les exigències de derogació de les reformes de Zapatero i Rajoy, limitant-se a assenyalar la necessitat de derogar únicament els aspectes més lesius contra els treballadors, ni tan sols derogar tots els aspectes lesius.

En conseqüència, sembla ser que es limitaran a modificar alguns aspectes de la reforma de Rajoy, com ara l’ultra-actividad dels convenis, encara que sense concretar exactament sota quines condicions; la supremacia dels convenis sectorials enfront dels d’empresa; i, finalment, i davant l’escàndol dels últims mesos, suposadament fer impossibles els acomiadaments quan el treballador es trobi malalt amb baixes mèdiques justificades.

No obstant això, res es durà a terme sobre la possibilitat de despenjament dels convenis, amb el que deixa en paper mullat la suposada i possible ultra-actividad; sobre l’abaratiment i facilitat dels acomiadaments; sobre la precarietat dels contractes per temporalitat o parcialitat (moltes vegades fraudulenta); o sobre l’abaratiment de l’acomiadament, donada l’amplitud de possibilitats dels acomiadaments procedents (per causes econòmiques, organitzatives o productives), entre altres mesures anti drets dels treballadors. És a dir, que l’essencial de les reformes de Zapatero i Rajoy romandrà intacte. En conseqüència, les condicions dels treballadors amb aquest Govern social-liberal progressista de PSOE-Podemos no tindran una sortida que suposi una defensa real dels drets laborals dels treballadors.

Per tant, cap confiança en aquest nou Gobierno que pel que fa als drets laborals i socials dels treballadors, ja des de l’inici s’ha situat clarament de part dels interessos de les grans companyies de l’IBEX 35 i en defensa del rigor pressupostari i la disciplina financera, la qual cosa farà impossible pràcticament cap mesura profunda que modifiqui les condicions de vida de la classe treballadora i les classes populars.

Solament la mobilització i la lluita independent i continuada al carrer de la classe treballadora i les classes populars, així com l’impuls i la unificació de les lluites i conflictes que, sens dubte, s’aniran produint, sobrepassant en tot cas els límits establerts per les burocràcies sindicals, pot aconseguir la modificació de la correlació de forces per a aconseguir derogar les reformes laborals de Zapatero i Rajoy i que la crisi, que encara pot sumir a l’economia en un creixement raquític sinó en una possible recessió, la paguin els capitalistes. La vaga general a Euskal Herria el pròxim 30 de gener, malgrat els seus límits, ha de ser pensada en aquesta perspectiva.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic