http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRA LA REFORMA PREVISIONAL
França: cap a una vaga general política contra Macron?
Juan Chingo

Un any després del començament del moviment dels armilles grogues, s’està obrint una nova etapa. Tot fa preveure que la vaga general des d’avui a França, convocada contra la reforma previsional de Macron, serà inèdita en dècades.

Ver online

Tot fa preveure que la vaga general d’avui a França serà inèdita després de dècades. Amb els nous aires subversius insuflats pels Gilets Jaunes (armilles grogues), la lluita de classes a França, articulada a través de la vaga general amb tendència reconduible (prorrogable) en part dels principals bastions del moviment obrer com els ferroviaris i la RATP (transport metropolità de París), pot donar un nou salt. Un any després del començament del moviment dels armilles grogues, s’està obrint una nova etapa, la reunificació d’una part important del món del treball en un terreny de classe. Fins a on anirà aquesta nova etapa? Això es decidirà en la lluita viva de les classes en els pròxims dies.

Un llarg procés de preparació imposat per la base

La vaga massiva de la RATP el passat 13 de setembre va imposar el calendari: els treballadors van decidir una vaga reconducible a partir del 5 de desembre obligant als sindicats, inclosos els més reformistes com la UNAS, a sumar-se. Aquest procés es va consolidar amb un salt després de les accions sorprenents a l’SNCF (empresa nacional de ferrocarrils), tant l’aturada nacional espontania després d’un accident, com la vaga salvatge en els centres de manteniment que van paralitzar algunes importants línies com el centre Chatillon. Aquests elements de “giletjaunisation” del moviment obrer van obligar al principal sindicat del sector ferroviari, la CGT Cheminots, a unir-se a la crida de la vaga reconducible. Per part seva, hi ha la continuïtat, després de nou mesos, de la lluita dels serveis d’urgències hospitalàries, que van aconseguir nuclear al conjunt del personal hospitalari en les manifestacions del 14 i 30 de novembre, un fet històric que mostra la situació catastròfica en què es troba l’hospital públic, acompanyat per un enorme suport de la població. També hi ha processos de politització i de lluita (que van de la mà d’una forta agitació) en el personal l’ensenyament públic després de l’enorme xoc provocat pel suïcidi de la directora d’escola Christine Renon, així com pel fet que els docents seran un dels sectors que més perdran amb la (contra) reforma de les jubilacions.

Aquests processos de politització i lluita van més enllà del món del treball, com es va veure amb la gran commoció generada en el si de les universitats amb la immolació d’un jove estudiant a Lió, que va treure a la llum l’enorme problema de la precarietat estudiantil. A això s’hi suma la marxa popular contra la islamofòbia, malgrat totes les calúmnies i propaganda en contra que va sofrir per la majoria de la classe política i els mitjans dominants, així com la massiva marxa contra la violència cap a les dones, dissabte passat, que pot anunciar una renovació del moviment feminista.

Tots aquests processos es donen a un any del sorgiment de la revolta dels Gilets Jaunes que ha obert un abans i un després en la lluita de classes a França.

Allò més nou és el que subratlla Raymond Soubie, antic conseller social de Nicolas Sarkozy a Le Monde: “La protesta, a l’SNCF i a la RATP, és, en gran part, impulsada per la base. Els sindicats donen la sensació de córrer darrere dels seus afiliats i de no tenir el domini ple i total del moviment”. El 5 de desembre i els dies següents, aquest mateix fenomen prosseguirà. D’això mateix depèn, i molt, l’abast que tingui la vaga.

Les tendències a la politització

Perduda la batalla sobre “les virtuts” de la reforma, el Govern ha fet ús i abús d’un mètode clàssic, denunciar el caràcter corporatiu del conflicte, basant-se en que els sectors motors de la pròxima vaga –és a dir, l’SNCF i la RATP– gaudeixen de règims especials que tenen en compte el caràcter insalubre del seu treball i per tant una jubilació més primerenca. El “cheminot bashing” (atac als treballadors ferroviaris) s’ha transformat en un leitmotiv del macronisme descrivint de manera grotesca als ferroviaris com a treballadors "privilegiats", aquells que només defensen els seus beneficis especials. Però a diferència de la reforma del ferrocarril en el primer semestre de 2018, on aquesta propaganda va aïllar als ferroviaris, aquesta vegada ha estat menys efectiva, perquè la contrareforma de les pensions concerneix a tots els treballadors. I és que, darrere d’una falsa promesa d’igualtat de totes les jubilacions, el Govern està ometent elements centrals de la seva reforma, com el sistema "basat en punts", que és una font de preocupació per a tots. Molts treballadors interpreten aquesta ambigüitat com una prova que s’aveïna quelcom nefast. I tenen raó!

Però juntament amb això, el govern s’enfronta a una indignació social generalitzada que s’ha acumulat durant molts anys. La revolta dels Gilets Jaunes va ser el primer volcà adormit que va entrar en erupció i el seu impacte ha despertat forces en el conjunt de les classes laborioses.

A les discussions entre activistes per a la preparació de la vaga, com en el diàleg dels Gilets Jaunes, quelcom que sorgeix cada vegada més com a tema de discussió és el model de societat a la qual volem anar. Molts treballadors diuen clarament que no volen una societat on no hi hagi salut ni educació, que no volen aquesta destinació ni per als estudiants ni per als seus fills. Cada vegada més la contrarevolució social neoliberal xoca amb les aspiracions profundes dels explotats i oprimits, i el carrer és l’únic canal per a expressar-ho alt i fort. És a això últim al que tem el Govern. Com diu Cécile Cornudet en el diari patronal Les Echos: “En estigmatitzar els règims especials com ha fet des de fa alguns dies, usant epítets com ‘ploramiques’ i ‘corporatius’, [el Govern] no corre el risc d’enfervorir als sindicats que els defensen? Sí, però això és el que cerca. Valen més sindicats mobilitzats per les jubilacions que una multitud indignada, sense objectiu, sense marc, gairebé groga [en relació als armilles grogues]. El poble ja no votarà, no creu en cap discurs, ja sigui polític o sindical, no troba cap canal per a expressar el seu malestar. O més aviat sí, un només: el carrer”.

Les tendències a la generalització

Així com ens hem acostat al 5 de desembre innombrables sectors sindicals s’han anat sumant a la data imposada pels vaguistes de la RATP el setembre passat. La Fédération de Industries Chimiques – CGT han fet una crida a la vaga i a reconduir el moviment en assemblea general. Els sindicats Force Ouvriere (FO) i SUD tenen la mateixa posició. Això inclou per descomptat a les refineries, i també a moltes empreses. Recordem que en 2010 els treballadors de refineries van ser el motor de la lluita contra la reforma de les jubilacions de Sarkozy, i que va acabar en una derrota davant la incapacitat de superar la tornada a l’ordre de les direccions sindicals quan el conflicte donava signes de radicalització. Totes les federacions de camioners han cridat a la vafa excepte la CFDT. En educació, són les organitzacions sindicals minoritàries les que fan una crida a una vaga reconductible: SUD-éducation, CGT-FERC i FO. Pel seu costat, la FSU (Federació Sindical Unitària) continua ferma en una jornada única només per avui, encara quan entre els treballadors d’ensenyament mitjà, el seu principal sindicat (el SNES), no exclou totalment prorrogar (reconduir) la vaga. Per part seva, la Fédération Minis et Énergie de la CGT crida a la vaga i a assemblees generals per a decidir la continuïtat del moviment i les accions a portar endavant el mateix dia. En el transport aeri, els onze sindicats d’Air France criden a la vaga i alguns ja preveuen reconduir, com el personal de terra alineat a la CGT i FO. Pel que fa als ports, la CGT Ports et Docks crida a una vaga de 24 h, tot i que no ha plantejat res sobre la seva continuïtat. El Col·lectiu interurgencies, que encapçala la lluita dels serveis d’urgència dels hospitals, ha cridat també a participar. La vaga també afectarà els recol·lectors d’escombraries en moltes de les principals ciutats com París, Montpeller i Marsella, havent-hi en la primera tendències a la reconducció durant els dies següents. Com veiem un enorme front s’està preparant, tot i que l’enumeració està lluny de ser exhaustiva.

Encara que és sorprenent aquest nivell de conflictes, especialment comparat amb els dos primers anys de Macron on els sindicats van tenir dificultats a causa de la seva política desmobilitzadora, la novetat de la situació actual està en un altre costat. És que aparentment, per primera vegada en dècades, els que estan cridats a parar es multipliquen a les empreses privades. Segons afirma David Gistau, secretari confederal de la CGT a L’Expres: “Hem rebut més de 1.000 adhesions a la vaga del sector privat, en àmbits totalment diferents (…) Entre aquells que ja havien anunciat la mobilització hi ha el sector agroalimentari, en Carambar, Perrier, Haribo per exemple. El sector de la metal·lúrgia també hi és present, com el transport privat amb els xofers de camions i el sector del comerç amb Carrefour, Géant o Casino”.

Però allò més nou i significatiu és que no hi ha els representants sindicals “…els que han hagut de convèncer als treballadors. Són ells els qui van venir a sol·licitar l’organització sindical. El mateix es constata en la CGT que ha rebut nombroses adhesions d’assalariats d’empreses on no estava implantada, demanant-li precisions sobre la manera de fer vaga en el sector privat. Enfront de l’entusiasme, van posar a disposició un kit explicant les modalitats d’aquesta acció que va ser difós en 2 milions d’exemplars”.

I la mateixa CGT prossegueix: “… si bé el fenomen és estrany per la seva amplitud, també ho és per la diversitat dels perfils dels treballadors que vénen de petites i mitjanes empreses (PME), fins i tot de molt petites empreses (TPE). En efecte, en aquestes empreses fer vaga és molt dificultós. Més pressió, cap sindicat present, un llaç més directe amb els seus jeràrquics (...) cessar la seva activitat pot resultar-los perjudicial”.

Evidentment la revolta dels Gilets Jaunes, que va marcar l’espectacular despertar de les capes més pauperitzades dels treballadors, ha despertat consciències i penetrat enormement en aquests “deserts de sindicalització”, que han estat deixats de costat durant dècades per les burocràcies sindicals. Un símptoma d’allò més profund i de la potencialitat de la situació.

Un enfrontament de contorns oberts

La vaga general iniciada avui no només serà una gran jornada de lluita sinó que també serà un moment de presa de consciència i confiança, un moment per a mesurar els passos que es donen col·lectivament i constatar la força de la classe obrera. Encara està per veure’s què passarà després del 5, especialment a partir del dilluns 9 de desembre, que apareix com la jornada decisiva que determinarà si el moviment s’arrela per a una vaga llarga de caràcter polític.

Com hem dit, les direccions sindicals han arribat fins aquí empeses per la base, i perquè el Govern, malgrat totes les seves vacil·lacions, no els ha deixat altra alternativa. La gran concessió que les direccions sindicals esperaven, l’anomenada clàusula “Gran Pere” (és a dir l’aplicació de la reforma només als nous ingressos en el mercat de treball) finalment va faltar a la cita. No obstant això, en l’última trobada amb el primer ministre Édouard Philippe, Philippe Martinez, secretari general de la CGT, deia que existeix “una sortida per a l’Executiu” “si posa bona voluntat”. El mateix dia, Laurent Escure, secretari general de la UNSA, una de les federacions més reformistes però que crida a la vaga a diferència de la CFDT, deia al canal de televisió BMFTV que el Govern ràpidament ha de posar una oferta tangible sobre la taula perquè “Mancant resposta, el moviment podria continuar”. És “un error deixar que s’enquisti la crisi social” va amenaçar el sindicalista. Perquè “quan un moviment social s’inicia, se sap com comença però no se sap com acaba”. Segons ell, “és responsabilitat del Govern, ja sigui abans del 5, ja sigui després del 5, desactivar el camp minat d’aquesta situació”. Perquè la vaga corre el risc de durar “diversos dies, això és segur”.

Aquesta actitud de les direccions sindicals il·lustra molt bé una de les possibles sortides de la vaga general, o més aviat l’actitud de les burocràcies sindicals per a evitar un salt de la lluita de classes. En els anys 1930, discutint amb una corrent anglèsa sobre el “problema de la vaga general”, el revolucionari rus León Trotsky assenyalava una "categoria" de vaga general en la que “…la direcció de la vaga acorda prèviament, és a dir, sense lluitar, amb l’enemic de classe quin serà el rumb i el resultat de la vaga. En determinades ocasions, els parlamentaris i sindicalistes perceben la necessitat de proveir una vàlvula de fuita per l’ira acumulada de les masses, o bé es veuen obligats a acompanyar una mobilització que els ha sobrepassat. En aquests casos acudeixen d’amagatotis al Govern i reben permís per encapçalar la vaga general, amb l’obligació de posar-li fi el més aviat possible i no causar-li mal a la propietat estatal. A vegades, però de cap manera sempre, negocien algunes petites concessions. Això va fer el Consell General dels sindicats britànics (TUC) en 1926. Això va fer Jouhaux en 1934. Això faran en el futur. El desenmascarament d’aquestes maniobres menyspreables a l’esquena del proletariat en lluita és un component necesari per a la preparació de la vaga general” (“El ILP i la Quarta Internacional”). Enfront d’aquesta perspectiva és fonamental que la pressió i el control de la base es multipliquin per a evitar aquesta traïció en la mesura que sigui possible, i si és impossible, almenys que el preu a pagar per les direccions burocràtiques del moviment obrer sigui el més costós possible.

Els revolucionaris i la vaga general

Però si el principal perill a enfrontar és el control burocràtic del moviment, les tendències al control de la vaga per la base, la seva politització i la seva generalització obren la possibilitat d’una altra perspectiva. El fantasma d’una vaga com la de 1995 amb la radicalitat dels Gilets Jaunes, és un espectre que espanta al poder. Que aquesta s’expressi com una “multitud indignada, sense objectiu, sense marc, gairebé groga” (Cornudet) seria un signe del caràcter explosiu de la situació.

Analitzant la “tumultuosa onada de vagues que recorre Espanya” en 1931, a l’inici de la revolució espanyola (1931-1939), el revolucionari rus afirmava que: “Per a començar cal que quedi ben clar que aquesta explosió elemental i violenta de les vagues és l’expressió inevitable del propi caràcter de la revolució, i, en cert sentit, la seva base. L’ immensa majoria del proletariat espanyol no tenia ni la més remota idea d’allò que és l’organització. Durant la dictadura va néixer una nova generació d’obrers que no tenien ni la més mínima experiència política independent. Però la revolució desperta -precisament aquesta és la seva força- a les masses treballadores més endarrerides, més menyspreades, més oprimides. El seu despertar pren la forma de la vaga. Per mitjà de la vaga, les diferents capes de les masses treballadores es donen a conèixer, es relacionen entre si, experimenten les seves pròpies forces i les del seu enemic. Una capa desperta que contamina immediatament a una altra. La conseqüència d’això és que la vaga es fa absolutament inevitable. Els comunistes no han d’alarmar-se, perquè en això consisteix la pròpia força creadora de la revolució. Únicament per mitjà d’aquestes vagues, amb tots els seus errors, els seus "excessos", les seves "exageracions" és com el proletariat es posa dempeus, s’uneix en un tot, i comença a sentir-se i a concebre’s a si mateix com una classe, com una força històrica viva. Excessos, errors, sacrificis, així és la naturalesa de la revolució” (“El paper de les vagues en una revolució”).

Enfront d’aquesta possibilitat, que implicaria un veritable salt en la lluita de classes, el pitjor seria mantenir l’immobilisme que es va mostrar en el passat, o una política d’oposició entre els comunistes revolucionaris i el moviment real, redoblant a l’enèsima la política testimonial com va ser, lamentablement, el cas de Lutte Ouvrière enfront del moviment dels Gilets Jaunes. Amb una enorme validesa, fins i tot per a corrents que es reclamen revolucionàries com les acabades de nomenar, Trotsky alertava als comunistes de la seva època d’aquests errors i els aconsellava: “Si el partit comunista hagués dit als obrers: ‘Sóc massa feble encara per a poder dirigir-los, esperin una mica, no s’afanyin, no donin el senyal de combat posant-se en vaga, deixin-me temps per a créixer!’, s’hauria cobert de vergonya per sempre, les masses en despertar haurien passat per sobre del seu cap, i, en lloc de créixer, s’hauria afeblit encara més. Preveure correctament un perill històric, no significa que pugui evitar-se únicament a base de raonaments. No es poden rebutjar els perills més que tenint la força necessària. Per a aconseguir aquesta força, el partit ha de llançar-se amb totes les seves forces cap a aquest "moviment elemental" o semielemental a punt d’evolucionar; no per a contenir-lo, sinó per a aprendre a dirigir-lo, per a adquirir autoritat i força en el mateix si de la lluita”.

Enfront de la potencialitat oberta per la vaga d’avui, els revolucionaris han d’apostar a la possibilitat de superar el control de les burocràcies sindicals, que a diferència de 1995 estan fortament afeblides, organitzant assemblees del conjunt dels vaguistes, sindicalitzats o no, la formació de comitès de vagues votats per aquests, i la coordinació i centralització de les mateixes a nivell regional i si és possible nacional en assemblees generals interprofessionals reals als quals se subordinin els sindicats i que tinguin dret a la paraula tots els corrents que es juguen al triomf de la vaga. És per això que és molt encoratjador el resultat de la tercera trobada de treballadors de la SNCF i la RATP reunit en la Borsa de Saint Denis el passat 27/11 que criden a una coordinació interprofessional per a demà de tots els sectors en vaga. Parafrasejant a Trotsky enfront del cas espanyol, els revolucionaris “…no han d’oblidar ni un instant que els perills inherents al procés revolucionari no poden evitar-se amb una prudent vigilància, sinó únicament amb audàcia, audàcia i més audàcia”. A això ens comprometem els que escrivim i fem Révolution Permanent.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic