|
El passat 24 de setembre les Corts es van dissoldre automàticament després que els partits polítics no aconseguissin acordar la investidura de cap candidat a la Presidència del Govern. Aquest diumenge conclou la breu carrera electoral que va arrencar llavors.
És la quarta vegada que els ciutadans amb dret a vot són cridats a les urnes en quatre anys (la segona en només un any, després de les del 28 d’abril). L’exemple més visible de la crisi del sistema de partits que travessa el Règim polític espanyol des que al 2015 el bipartidisme fos trastocat radicalment per la irrupció de Podemos i Ciutadans.
El govern en funcions de Pedro Sánchez va tenir bases molt frèvoles des de la moció de censura que va desallotjar a l’expresident Mariano Rajoy (PP) de la Moncloa amb els suports de sectors de l’independentisme català i Unidas Podemos. Després de les eleccions del 28A, el frustrat intent d’un govern de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos, malgrat totes les concessions del neorreformisme -renunciant a qualsevol indici de programa social, acceptant com a “qüestió d’Estat” la persecució al poble català, assumint que no es tocaria la reforma laboral, ni molt menys afectar els interessos dels bancs, etc.- va posar en evidència que el projecte encapçalat pel líder del PSOE no tenia res de diferent de les versions anteriors del social liberalisme encarnades per Rubalcaba, Zapatero i Felipe González.
La persistència de la lluita del poble català pel dret a decidir, amb la sentència als líders polítics i la posterior repressió als carrers de Catalunya com a últims episodis; l’enfortiment del PSOE en la mateixa mesura que avançava la crisi del neorreformisme i la divisió de Podemos; l’emergència de l’extrema dreta de Vox; són alguns dels factors principals que han modificat el panorama polític des del 2015 i que, juntament amb els núvols de tempesta de l’economia, estan lluny de propiciar un “retorn a la normalitat”.
Tots els actors del règim polític pressionen per un govern estable i d’ “ordre”, que pugui tancar la "crisi orgànica" del règim nascut de la Transició en un sentit conservador i, al mateix temps, respondre a la recessió econòmica que s’anuncia pel 2020 descarregant novament la crisi sobre el poble treballador. No obstant això, res indica que aquest objectiu pugui complir-se.
La persistència de la qüestió nacional catalana
La qüestió catalana i l’aixecament popular després de la sentència del ’procés’- ha marcat tota la campanya electoral cap al 10N. Només l’exhumació de Franco va aconseguir que l’agenda política variés per uns dies de Catalunya cap al Valle de los Caídos, per a retornar amb força immediatament al conflicte català.
L’ofensiva repressiva del règim espanyol contra Catalunya ha tingut la seva major expressió en la condemna del Tribunal Suprem -amb penes de presó que oscil·len dels 13 fins als 9 anys- a nou dels dotze líders sobiranistes presos per delicte de sedició per l’organització del referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 i les manifestacions dels dies previs.
Amb la sentència, el cop institucional a Catalunya iniciat amb l’aplicació de l’article 155 per part del Govern del PP, amb el suport del PSOE, Ciutadans i el suport de la Monarquia com a principal garant de la unitat territorial, va prendre una nova dimensió. Un punt d’inflexió en l’ofensiva judicial i policial contra el moviment independentista català, així com una vulneració aberrant de les llibertats democràtiques. El Règim monàrquic del 78 cerca així liquidar definitivament les aspiracions democràtiques de milions de persones i envia un missatge a tots aquells que s’atreveixin a mobilitzar-se als carrers per a expressar el seu descontentament.
El coneixement de la sentència va deslligar la ràbia entre la joventut i el poble de Catalunya, i va concitar la solidaritat de sectors minoritaris però significatius d’altres parts de l’Estat, especialment a Madrid. Pitjor també la dura repressió per part de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, que ja s’ha cobrat més de 30 nous presos polítics i centenars de ferits
Et pot interessar:DOSSIER
Al mateix temps, a Catalunya, el Govern i els partits del “procés” -ERC, PDECAt i JxCat-, que al 2017 van parar les mobilitzacions, reprimeixen als carrers i han fet pujar la xifra de presos polítics a 40. A més, en la seva legislatura, no sols no s’ha avançat a implementar el mandat de l’1 d’octubre, sinó que a més continuen governant per a les grans empreses. Exemple d’això és la Llei Aragonés, que pretén privatitzar els serveis públics essencials. El processisme i els seus partits estan qüestionats, la qual cosa obre l’oportunitat de construir un full de ruta des de la classe treballadora, la joventut i els sectors populars.
Per la seva part la CUP, principal formació de l’esquerra independentista, es presenta per primera vegada a unes eleccions al Congrés dels Diputats sota els eixos d’amnistia, dret a decidir i no ser part del suport al PSOE. La formació independentista espera treure representació en el Congrés (les enquestes li adjudiquen entre 2 i 3 seients a la cambra) i mantenir des d’allí una posició de “bloqueig” a qualsevol sortida per dalt a la crisi.
El PSOE al capdavant dels intents de “restauració”
El PSOE és el favorit per emportar-se la victòria a la jornada electoral. En els últims dos anys els socialistes espanyols van aconseguir una sostinguda recuperació recolzats en dos elements oposats, per dreta i per esquerra. D’una banda, l’emergència de Vox, que va animar un vot de la por el passat 28A. Per l’altre, el crèdit de confiança al PSOE va comptar amb un aval fonamental per l’esquerra. Unidas Podemos va ser el millor reparador de la imatge del PSOE que Pedro Sánchez pogués desitjar, bregant per un govern comú i de fet cogovernant ja en sis comunitats autònomes.
Amb la crisi catalana de fons, el president en funcions Pedro Sánchez va aprofitar la sentència del procés per a reafirmar-se com el partit d’Estat i pilar del règim, en un intent de buscar una sortida restauradora a la crisi política. Així ha assumit bona part del discurs de la dreta contra el poble català; l’aplicació de l’article 155 (d’intervenció a l’Autonomia), la intervenció d’educació i la televisió pública catalana (TV3) o, com va dir en el debat electoral, recuperar el delicte de referèndum il·legal.
A més de la dretització oberta en la qüestió catalana -cal no oblidar que el PSOE a l’oposició va donar suport al 155 del PP i durant la causa del Procés ha estat part de l’acusació amb la Fiscalia-, ha començat a albirar en parts del seu programa les mesures antiobreres que desplegarà en els pròxims anys.
La més “mediàtica” ha estat la implementació de la “motxilla austríaca”, el nom amb el qual es coneixen una sèrie de mesures d’encara major precarització laboral, com la possibilitat d’acomiadament per baixa mèdica justificada, o l’ús de part del propi sou del treballador per a pagar el seu acomiadament.
Les enquestes atorguen a Sánchez un 27% dels vots (1,5% menys que en les eleccions d’abril). Un triomf segur, però molt lluny d’una majoria que li permeti formar govern en solitari o negociar fàcilment la seva investidura.
Unidas Podemos o l’ “esquerra del Règim”
L’esquerra neorreformista arriba dividida i en crisi a aquestes noves eleccions. Després del fracàs de l’intent de Pablo Iglesias de formar un govern de coalició i la divisió amb el seu exnúmero dos a Podemos, Iñigo Errejón -que es presenta a aquestes eleccions amb una llista pròpia-, la coalició de Podemos i Esquerra Unida (Unidas Podemos) busca mantenir-se en un marc de reculada i cada vegada major desafecció amb el seu projecte polític.
La “política del canvi” va néixer impugnant la casta bipartidista per ser els administradors dels interessos de l’IBEX35. No obstant això, ha acabat buscant als social liberals com a socis de govern per a l’aplicació d’un programa que no nega el llegat de l’ofensiva neoliberal, ni posa en qüestió al Règim del 78.
Al mateix temps, la seva experiència en el poder comandant els anomenats “Ajuntaments del canvi” -la majoria dels quals van perdre en les últimes eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig passat- ha generat més frustració que il·lusió.
Aquesta deriva està en la base de la seva reculada. Però també la seva actitud política davant el conflicte català. En gran part si el PSOE ha pogut avançar en una línia cada vegada més reaccionària davant la qüestió catalana, es deu a la subordinació del neorreformisme al Partit Socialista.
El punt més àlgid d’aquest sotmetiment va ser l’acceptació de la infame sentència als líders polítics i socials del procés i el suport al pla repressiu del govern i a l’execució d’aquest per part de la Policia Nacional, Guàrdia Civil i Mossos, la qual cosa ha implicat un salt qualitatiu en la seva integració al Règim monàrquic
En aquest marc el neorreformisme es presenta el diumenge amb una expectativa de vot del 12,5% en el cas d’Unidas Podemos (1,8% menys que el 28A) i un feble resultat previsible per a la formació d’Iñigo Errejón, Más País, amb una “irrupció” de tot just el 3,5%.
La dreta i l’extrema dreta
Amb eix a Catalunya, la dreta cerca recuperar terreny en relació al 28A, mentre lídia amb la seva pròpia fragmentació. D’una banda, el discurs reaccionari i lliberticida contra Catalunya els unifica. Cap a les eleccions del 10N el “trifachito” -com va ser denominat popularment- ha fet una campanya aprofundint la seva política contra Catalunya, proposant mesures com la suspensió de l’autonomia catalana o la il·legalització dels partits independentistes.
Però aquesta unitat de propòsit -de la qual en els fets participa el propi PSOE, actualment al capdavant de l’ofensiva anticatalana des del Govern- no implica que hi hagi una relació virtuosa entre les dretes. Per contra, totes lluiten entre si per imposar-se.
El Partit Popular de Pablo Casado, encara lluny del PSOE, aspira a un 21,1% dels vots, perforant la base de Ciutadans que apareix com el possible gran perdedor del 10N. Després de les eleccions del 28A, Ciutadans es va quedar a 1,2% de vots del Partit Popular i Rivera es va llançar a disputar-li el lideratge de la dreta a Casado. La jugada no podia sortir-li pitjor a Rivera. Una mala lectura del perfil del seu electorat (i de part del seu partit) que li demanava una negociació amb Sánchez, i la presència d’una dreta molt més rabiosa com és Vox, pronostiquen una caiguda de fins a un 6% per a la formació taronja, deixant-los en un 9% de vots.
En aquest marc, l’extrema dreta d’Abascal i Vox promet ser un dels “vencedors” de la jornada en el camp de la dreta. Enarborant novament les polítiques més reaccionàries contra Catalunya, com la recent petició d’il·legalització dels partits independentistes, i polítiques obertament racistes, lgtbifóbiques i masclistes, ha tornat a recuperar terreny i els sondejos ja ho situen com a tercera força amb un 13% dels vots, superant el resultat obtingut a les eleccions anteriors.
Nova recessió econòmica en potència
Després de 21 trimestres consecutius de creixement, l’economia espanyola continua sent un punt brillant en la zona euro. El Banc d’Espanya espera un creixement del 2,2 per cent aquest any, enfront del 2,5 per cent del 2018, encara que continuarà sent més veloç que la mitjana de la zona euro.
No obstant això, en l’horitzó el que espera no és bonança. Els aires de recessió internacional i les crisis geopolítiques en l’horitzó -Brexit i la guerra comercial- estan fent sonar tambors de recessió en l’horitzó de l’economia mundial. La desacceleració és ja un fet a l’Estat espanyol i la paraula crisi torna a estar en voga de tots els analistes.
Aquest panorama és el que fa més urgent pel règim espanyol recuperar certa governabilitat i que explica, en última instància, que la repetició electoral hagi estat gairebé buscada pel mateix PSOE. Perquè el següent govern no serà ni de recuperació del que s’ha perdut en una dècada d’ajust, ni molt menys d’avançar en nous drets socials, sinó de nous atacs a les majories populars.
Les 370 mesures que va presentar Sánchez com a proposta d’un govern progressista al setembre recollien part d’aquest nou ajust neoliberal “progre”. La patronal agrupada en la CEOE ho va saludar amb entusiasme, així com la idea que per a fer-ho passar amb menys dificultats es repetirien eleccions.
Previsions i fragmentació política
L’Estat espanyol va gaudir durant dècades de l’estabilitat de l’alternança en el poder de l’anomenat “extrem centre”, el bipartidisme PP-PSOE. Aquest esquema va començar a esclatar per l’aire després de la irrupció del 15M i, especialment, amb la irrupció de Podemos i Ciutadans. L’emergència de Vox en els últims dos anys va venir a consolidar un nou pentapartidisme. Una fragmentació política que obliga necessàriament els pactes d’investidura per a la formació de govern.
És així que el dia després del 10N les possibilitats de pactes (de govern o d’investidura) seran novament el gran protagonista, encara que sense cap majoria consolidada.
Encara que les enquestes no llancen massa llum sobre el que passarà després del 10N en relació a les aliances electorals, es preveu que el diumenge a la nit el Congrés quedi distribuït de manera més o menys similar al 28A, amb les incògnites de fins a on serà la caiguda de Ciutadans, la pujada de Vox o la possible presència de la CUP.
Totes coincideixen, això sí, amb una major o menor forqueta d’escons, que Pedro Sánchez tornarà a guanyar les eleccions. Però això no li garanteix en absolut la possibilitat de formar govern.
Les calculadores de pactes tornaran a posar el focus en les sumes possibles. Les variants són moltes: un molt improbable “acord progressista” amb PSOE, Unidas Podemos i Mas País; una suma de PSOE i Ciutadans; el bloc de dretes amb PP, Cs i Vox; la suma de la moció de censura formada per PSOE, Unidas Podemos i forces nacionalistes i independentistes; un pacte d’investidura entre el PSOE i el PP, o per descomptat, fins i tot la convocatòria a unes terceres eleccions.
Però, en qualsevol cas,el que està clar és que no existeix cap alternativa política de caràcter estatal que plantegi una sortida que respecti les llibertats democràtiques, que defensi el dret a decidir dels pobles, i que bregui per una sortida política en favor de la majoria de la classe treballadora, les dones i la joventut i perquè la crisi la paguin els capitalistes.
En aquest marc, els qui som part d’Esquerra Diari, la CRT, aquest 10N cridem al vot crític a la CUP a Catalunya i a un vot nul en solidaritat amb el poble català a la resta de l’Estat.
|
