http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CATALUNYA
Cap a on va la segona tardor catalana? Per un full de ruta de ruptura amb el ’processisme’ i el Règim del 78
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

La manifestació d’aquest dissabte és utilitzada per el “procesisme” com un intent de clausura i volta a la normalitat. La CUP i l’esquerra independentista tenen l’oportunitat i responsabilitat de portar endavant un altre full de ruta amb eix en la independència de classe, la mobilització obrera i popular i la lluita per un procés constituent.

Ver online

Aquest dilluns es compliran dues setmanes de l’inici del qual ja es coneix com la “segona tardor catalana”. Catorze dies de mobilitzacions que han reobert agudament la crisi catalana. No sols per la massivitat de les protestes -una cosa poc nova des de 2012-, o la important vaga general del 18-O, sinó sobretot perquè des dels carrers hi ha desenes de milers que han fet palès el qüestionament de la direcció burgesa i petit burgesa, encarnada en els partits del Govern -ERC i JxCat- i les entitats sobiranistes -ANC i Ómnium-.

Una crisi del “processisme” que ha deslligat la irrupció d’una avantguarda juvenil que compta amb el suport d’amplis sectors de masses. Són els “nanos” i les “noies” que estan plantant cara a la violència policial, que volen posar fi a una repressió que viuen en primera persona -en aquests dies al menys 28 d’ells han entrat a la presó provisional- i conquistar un futur diferent al de la precarietat laboral i vital al qual se’ls condemna.

Una nova generació que té més a veure amb la xilena, equatoriana o els milions que es mobilitzen contra el canvi climàtic, que amb la casta política catalana que va fer "jugades mestres" durant cinc anys, va desviar l’enorme energia mobilitzadora de l’1 i 3 d’octubre i porta dos anys buscant el camí de retorn a la gestió neoliberal de l’autonomia.

El “processisme” tracta de fer-nos tornar a la seva “normalitat”

El risc que aquestes dues setmanes acabin clausurades per una combinació de repressió, desgast i falta d’una orientació clara, és molt real. De fet, l’operació està en curs. En política no s’opera en el buit, i sense que hagi emergit una alternativa al “processisme” senil, aquest avança en la imposició d’un retorn a la “normalitat” i la pau social que li exigeixen a l’uníson la patronal -independentistes i no independentistes- i el Règim del 78 -des de la dreta fins al govern del PSOE, passant per Podemos i els Comuns-.

Encara així, el fenomen és profund i serà persistent en el temps. La desafecció d’una majoria de les i els catalans amb el règim ha vingut per a quedar-se, i el que expressa aquesta nova generació també. Tindrem per davant altres jornades similars o encara més profundes, atiades tant per la repressió de l’Estat i el Govern -que prometen donar nous i pitjors urpades-, noves intervencions contra l’autogovern o un possible empitjorament de l’economia que tindrà en els qui avui estan al capdavant de la resistència als carrers i en la classe treballadora, els principals pagans.

En la massiva manifestació d’aquest dissabte els convocants van posar al capdavant al Govern i els seus partits, fent-li passar per un passadís com si fossin els grans protagonistes. Són els mateixos que han reprimit les mobilitzacions d’aquests dies i que van tornar a fer el mateix unes hores més tard per a dissoldre a cop de porra i foam la concentració a la Via Laietana. Van denunciar la “violència” en general des de l’escenari, donant empenta a la campanya de condemna a la joventut que es defensa, i sense fer la més mínima denúncia als diferents cossos policials, inclosos els Mossos, que han deixat més de 600 ferits.

El “processisme” va voler convertir la mobilització en una cerimònia de clausura d’aquestes dues setmanes i de tornada a la seva “normalitat”. Però en la manifestació també hi havia càntics en contra d’això -com el de “Buch Dimissió”-, del bloc de l’esquerra independentista i el sindicalisme alternatiu i, sobretot, milers de joves, que quan els oradors els van manar a casa, van decidir que s’anaven a la Prefectura Superior de Policia.

Cap a on anem? Com construir una alternativa al ’processisme’?

Enmig de tot aquest malestar i descontent flota també una pregunta: Cap a on anem? Les xarxes cremen contra Torra, ERC o JxCat, però com podem realment transformar l’energia d’aquestes dues setmanes en una alternativa real al “processisme? Segurament la primera expressió que tingui aquest fenomen la veurem en les eleccions del 10N en un possible bon resultat de la CUP. Les seves denúncies al Govern i el suport a les mobilitzacions que han amenaçat amb un “desbordi”, fan que sigui la referència política principal dels qui han fet una experiència amb ERC i JxCat.

És just per això que la responsabilitat de la CUP i l’esquerra independentista a oferir una alternativa clara és majúscula. No es tracta només de “acompanyar”, sinó de proposar-se construir un nou “full de ruta” al costat de tots aquests sectors descontents amb el “processisme”, per a aconseguir els objectius immediats del moviment – l’amnistia i la fi de la repressió- i avançar a posar en peus la “nova institucionalitat” de la qual parlaven en la Declaració de Sants, i que hauria de concretar-se en la lluita per un procés constituent lliure, sobirà i impost des de la mobilització.

La CUP i l’esquerra independentista ha arribat a aquest nou capítol del moviment democràtic català encara sense treure totes les conclusions que es desprenen del seu propi balanç del 2017. Algunes qüestions fonamentals s’han plasmat en una ubicació diferent a llavors, sobretot una major separació del Govern i el “processisme” en crisi. Però la seva política ha oscil·lat entre aquests elements i velles inèrcies on la primacia de l’institucional i les pressions a la unitat del soberanisme s’han fet presents.

Des de l’esquerra independentista s’ha fet una lectura del 2017 que assenyalava la falta de desenvolupament d’una “institucionalitat des de baix”, en clau de “contrapoders”. Tanmateix, això no s’ha traduït en 2019 a recolzar-se en les forces socials que han entrat en escena per a avançar en el desenvolupament de l’autoorganització. Oi que era el moment perquè la CUP convoqués a una gran trobada oberta als activistes de la joventut que estaven al capdavant, al moviment estudiantil, als sindicats, delegats i comitès que van fer possible la vaga del 18, a l’activisme dels CDR i la resta de l’esquerra anticapitalista per a definir el pla de lluita i els objectius?

Creiem que sí. Encara que potser és tard per a l’actual onada de mobilitzacions, mesures així ajudarien a preparar-se per al següent embat del moviment. Que totes aquestes forces treballem en comú per a promoure l’autoorganització i definir un “full de ruta” clarament independent del Govern i els seus partits, ens pot trobar millor preparats.

En el moviment obrer l’esquerra independentista és feble, però podria tractar d’animar un reagrupament de sectors -independentment del sindicat al qual pertanyin- juntament amb l’esquerra sindical -exigint-li a la CGT que abandoni la seva posició de negar-se a convocar assemblees i mobilitzacions en els centres de treball-. Per exemple, cridant a una “trobada” de delegats, seccions i grups de treballadors, per a discutir com imposar-los als grans sindicats una nova jornada de vaga general, però molt més organitzada per baix, constituint coordinadores de delegats, i no sols garantida per l’adhesió individual de centenars de milers de treballadors com va passar el 18.

En el moviment estudiantil de moment la principal organització de l’esquerra independentista, el SEPC, s’ha negat a desenvolupar la mobilització en aquesta clau. En comptes de promoure assemblees, elecció de delegats classe per classe, organismes de coordinació... per a definir democràticament un pla de lluita, continua llançant convocatòries per dalt -com la vaga indefinida que convoquen a partir del 29 d’octubre- que després pretenen sostenir amb una combinació d’accions realitzades per unes desenes -com els bloquejos d’entrades- i negociació amb les autoritats acadèmiques perquè decretin “aturades deganals”. Aquesta és una raó clau per a entendre que, encara que al carrer són milers les i els estudiants universitaris, en les anomenades assemblees de facultat continuen sent només unes desenes.

Un “full de ruta” així, basat en el desenvolupament de la lluita de classes -sense menysprear per això el paper de suport i altaveu que puguin tenir les posicions institucionals-, si la portem fins al final, xoca de ple amb qualsevol intent de reedició de la “unitat sobiranista” amb les mateixes forces que en 2017 -i en 2019 també- es van presentar com a enemigues absolutes del desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització obrera i popular. Ni ERC, ni el PDeCAT o JxCat, ni tampoc Puigdemont i el seu Consell de la República, seran aliats en aquesta tasca.

Això hauria de fer que la separació del Govern i els seus partits, no sigui entesa per la ubicació conjuntural dels mateixos en aquest moment, sinó com a conseqüència d’adoptar una política de veritable independència de classe. La Declaració de la Llotja signada d’aquest passat divendres, al costat d’ERC i JxCat, expressa que això és encara una tasca pendent En què ajudava signar una declaració amb semblants socis a la tasca de desenvolupar les forces socials i l’alternativa política necessàries per a deixar enrere el control que des de 2012 ha mantingut el Govern, els seus partits i entitats?

En primer lloc, perquè ajuden al “processisme” a blanquejar la seva imatge, just en el moment de major qüestionament. També perquè reanimen les il·lusions passades que el camí passa per reconstruir la “unitat sobiranista”, el gran bloc de conciliació de classes que va deixar a l’esquerra independentista lligada de peus i mans en 2017. I finalment perquè avala un contingut que es dirigeix no a resoldre la qüestió catalana per mitjà de la mobilització, sinó de sortides per dalt que combinen el diàleg amb l’Estat i la intervenció res menys que la Comunitat Internacional, és a dir els governs capitalistes d’altres Estats.

La Declaració de “Sants” plantejava objectius que poden donar-li una sortida al moviment per a superar el “processisme”, un moment constituent. Però només amb enunciar els grans objectius no basta, és necessari i urgent proposar també com volem aconseguir-los. Si la via és la que apunta la

Declaració de “La Llotja” és una direcció de retorn a la “mà estesa” de 2017 pot quedar en el mateix que se li critica al “processisme”, gestos simbòlics que acaben sent diplomàtics amb l’statu quo, al no prendre iniciatives per a fer-lo fallida.

En la setmana que comença és molt possible que les tendències al desinfli s’aprofundeixin. Encara així, com dèiem abans, el fenomen és profund i l’oportunitat continuarà oberta. L’esquerra independentista hauria d’utilitzar aquesta “vall” per a rearmar amb un pla de lluita al moviment que permeti portar fins al final el qüestionament a la seva adreça de part de desenes de milers, després d’un full de ruta basat en la independència de classe, la mobilització obrera i popular i la lluita per un procés constituent.

Que la classe treballadora i els sectors populars ocupin el centro en la lluita per les demandes democràtiques, és una condició necessària per a sortir del bloqueig al qual han conduït al moviment els partits de la burgesia i petit burgesía catalanista. A més, és fonamental per a combatre la divisió amb la resta dels sectors obrers i populars de l’Estat que el Règim del 78 imposa amb la seva campanya constant espanyolista de part del PSOE i tot el bloc monàrquic, i a la qual Podemos i IU li fan el joc. Superar aquesta divisió serà clau per a oposar-se a les sortides reaccionàries a la crisi orgànica i reprendre una lluita comuna per processos constituents en tot l’Estat.

Proposar-se construir una esquerra anticapitalista i de classe a Catalunya, hem de fer-ho alhora que fem passos a posar en peus un pol en aquesta clau en tot l’Estat, dirigit a l’esquerra que, com a Anticapitalista, no comparteix la política de Garzón i Iglesias, però es neguen encara a trencar amb Unides Podem i a tots aquells sectors que s’estan separant de la vella idea que no hi ha més alternativa que ser el soci menor del PSOE

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic