Aquesta reforma suposa un atac en tota regla a les condicions de vida del conjunt dels treballadors. Les mesures inclouen la retallada d’un dia de sou als empleats públics, així com la reducció de 30 a 15 dies de vacances per any. Tot això en el marc d’una política d’acomiadaments massius en el sector públic que el govern porta practicant des de fa diversos mesos i que pretén deixar al carrer al 10 per cent del total de treballadors de les empreses de l’Estat.

Així mateix, estableix mesures que van directament dirigides a deteriorar encara més les condicions dels treballadors precaritzats, com la disminució del 20 per cent de la remuneració dels contractes ocasionals.

També inclou un canvi en el càlcul de les pensions, que implica una major dificultat per a aconseguir la jubilació i una disminució d’aquesta per als futurs pensionistes.

Es tracta sens dubte d’una de les reformes més ambicioses en clau neoliberal de les últimes dècades. Alhora, el Govern anunciava una sèrie de mesures que van ser denominades com a "paquetazo", que incloïa una reforma fiscal i l’eliminació del subsidi al combustible.

La resposta al paquetazo va ser immediata: diversos sectors de la població van sortir a protestar en contra d’aquestes mesures. L’entrada en escena del moviment indígena amb nous sectors juvenils, i l’aixecament del poble de Quito va obligar Lenin Moreno a fer un pas enrere i finalment deixés sense efecte l’eliminació del subsidi al combustible.

No obstant això, les altres mesures, entre elles la reforma laboral, no van ser derogades. És degut a això que diverses organitzacions sindicals, inclòs l’històric FUT, han passat a l’ofensiva i pretenen mobilitzar-se.

El Govern, per part seva, percebent que ha sofert una dura derrota als carrers, sembla disposat a contraatacar. D’aquesta manera ha emprès una deriva repressiva i autoritària. Després que cessessin les mobilitzacions, Lenin Moreno va desfermar una forta persecució contra diversos líders del correisme.

Aquesta setmana, tal com informen els grans mitjans de la burgesia equatoriana, l’objectiu semblen ser els activistes d’esquerra i del moviment estudiantil. Des del Comerç s’informava que la policia i el Govern pretenen amb aquestes persecucions evitar novament episodis de violència com els que es van veure a Quito. S’intenta justificar així el relat governamental que en realitat no es tractava d’una protesta social legítima sinó d’un intent de cop d’Estat perpetrat per organitzacions criminals i extremistes. No obstant això, el que no diu aquest mitjà és que la policia es va infiltrar en diverses ocasions entre els manifestants i van ser ells els que van protagonitzar gran part de la violència que s’atribueix als activistes que van estar mobilitzant-se a Quito.

També l’executiu i els seus portaveus han arremès contra els líders sindicals que han convocat les mobilitzacions del 30. María Romo, ministra de govern i una de les responsables directes de la repressió, declararava: “És un anunci gravíssim perquè el país està començant a recuperar-se i el FUT no pot anunciar una paralització com a conseqüència de res”. Al mateix temps va anunciar que es reunirà amb el gabinet de Seguretat Estratègica a Guayaquil per a avaluar les accions que es prendran. En el llenguatge del govern de Moreno això significa que es prepara per a una altra jornada de repressió, aquesta vegada contra el moviment obrer equatorià.

Des de les principals organitzacions indígenes encara no s’han pronunciat si donaran suport o no les mobilitzacions dels treballadors. Tampoc han condemnat les mesures repressives d’aquestes últimes setmanes del Govern contra el correisme i altres organitzacions. Es tracta sens dubte d’un mal precedent. Fins i tot tenint en compte que tard o d’hora les oligarquies exigiran a Lenin Moreno o al següent govern de torn que apliqui els mateixos mètodes repressius i de persecució política contra el moviment indígena.

És necessari que els diferents sectors populars aconsegueixin soldar la seva unitat contra el règim neocolonial equatorià mitjançant la mobilització. És l’única manera de realment frenar els plans neoliberals del govern i enfrontar la seva escalada repressiva i autoritària. L’entrada en escena del moviment obrer organitzat pot suposar un salt en la lluita per acabar de tirar a les escombraries les mesures antipopulars i neoliberals que va anunciar Moreno el passat 1 d’octubre.

El poble equatorià, al llarg de la seva història recent, ha demostrat que és capaç d’infligir dures derrotes als governs. No obstant això en aquesta ocasió Lenin Moreno i el seu executiu, encara que afeblits, sobreviuen. Intenten recompondre’s mitjançant la persecució política i recolzant-se en el poder judicial. El règim de conjunt ha entrat en una profunda crisi i des de les oligarquies intenten donar-li a aquesta una sortida en clau reaccionària. Però el poble equatorià encara no ha dit la seva última paraula.