http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
Una gran farsa judicial a la recerca d’una sentència exemplar
Verónica Landa
Barcelona | @lierolaliero

A hores de conèixer la sentència del Judici del procés, s’espera una decisió judicial exemplaritzant que es convertirà en la pedra angular d’una doctrina jurídica lliberticida sobre el tracte a la dissidència social i política.

Ver online

Si les manifestacions del 20 de setembre del 2017 i la crida a la calma per part dels Jordis s’acaba considerant delicte de rebel·lió o de sedició -com diversos mitjans han filtrat que hauria acordat el Tribunal- preparem-nos per a una gran ofensiva contra tota forma de dissidència social o política.

Els pensionistes, el moviment feminista o el massiu moviment pel clima -que ja va ser reprimit a Madrid el passat 7 d’octubre- podrien ser els següents. Ja ni en parlem si algun sector del moviment obrer surt a defensar els seus llocs de treball amb els mètodes de lluita tradicionals dels miners, estibadors o les plantilles de drassanes, mitjançant la vaga general o tall de carrereteres.

Encara que, sens dubte, les primeres a veure’s afectades per les condemnes que es dictin als 11 acusats seran les més de 1000 persones processades per fets relacionats amb la celebració del referèndum de l’1-O i les mobilitzacions de la tardor del 2017. La sentència influirà directament en la “Causa General” contra l’independentisme: les causes obertes en instàncies inferiors, com l’Audiència Nacional o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Vulneració del dret de defensa i aplicació del “dret penal de l’enemic”

Una sentència d’aquest tipus per sedició o rebel·lió no té antecedents en la justícia espanyola, excepte el cop d’estat del 23F. És per aquest motiu que sigui difícil d’explicar si s’aplica al que s’ha viscut a Catalunya entre el 2012 i el 2017. Just per a estalviar-s’ho, el Suprem va anunciar que no es faria lectura pública d’aquesta.

La sentència arriba després de quatre mesos de judici i gairebé dos anys de presó preventiva per a 9 dels acusats. Durant les 52 sessions del judici, hem assistit a la judicialització del major conflicte polític que ha desafiat al Règim del 78 des de la seva creació. L’objectiu estava clar des del discurs de Felip VI el 3 d’octubre: tractar d’acabar per la via penal amb el moviment democràtic català.

L’element més nou van ser les retransmissions de les sessions en directe. Normalment, la premsa pot gravar i prendre fotografies abans que comenci la sessió si els acusats estan d’acord. El principal motiu perquè no siguin retransmeses és que poden alterar el desenvolupament del judici, distreure’l del seu objectiu... Però el judici del procés va ser el primer a ser televisat. Per què?

Lluny de la idea que això era un element garantista, les retransmissions han estat un instrument polític més per a blanquejar el procés judicial. Un judici que ha estat tan criticat per considerar que incomplia garanties judicials i per tractar-se d’un judici polític, era transmès sessió a sessió, en un intent de demostrar la transparència del judici. Llargues hores de judici que no van arribar als mitjans més importants de l’Estat, on només sortia una selecció de fragments, moltes vegades amb comentaris inclosos de periodistes.

Els advocats i diversos observadors internacionals han denunciat repetides vulneracions del dret de defensa. Vegem només les principals.

Han passat centenars de testimoniatges per l’estrada. Però molts testimonis presentats per la defensa van ser rebutjats en les qüestions prèvies. El Tribunal també es va negar al fet que s’exhibissin les imatges de la repressió de l’1-O i altres vídeos en la fase testifical que posaven en dubte a diversos dels testimonis de les acusacions.

Diverses de les defenses van subratllar que el fet que la causa estigui dividida en diferents tribunals -a més del Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Jutjat d’Instrucció número 13 de Barcelona- crea una situació d’indefensió per als acusats. No hi ha el que en dret es coneix “igualtat d’armes”, ja que part de la instrucció o proves de l’acusació es van conèixer directament en el moment de ser presentades.

Per als equips de lletrats de Jordi Cuixart, Oriol Junqueras o Raül Romeva, tal com van assenyalar en els seus informes de defensa i conclusions, s’estava aplicant als acusats principis del “dret penal de l’enemic”. Aquesta doctrina pròpia de règims autoritaris planteja que hi ha dos drets penals. D’una banda, el dels ciutadans honrats que gaudeixen de garanties i drets constitucionals. Per un altre, el dels altres ciutadans que són considerats focus de perill als quals cal aplicar altres regles per a neutralitzar-los. No es pena a l’autor pel fet delictiu comès, sinó pel fet que se’l considera perillós.

Per a Marina Roig, lletrada de l’equip de Cuixart, aquest “dret penal de l’enemic” ha contaminat tota la causa. Ho fonamentava no sols en la desproporció dels tipus penals i les mesures cautelars, sinó en què les idees del seu defensat eren la principal motivació per a la seva detenció i processament.

El Constitucional ajuda a què la sentència no sigui qüestionada

Mereix un especial esment la polèmica que s’ha fet pública recentment i que implica la cúpula del poder judicial. Concretament, a Manuel Marchena, president de la Sala encarregada del judici del procés, i a Cándido Conde-Pumpido, jutge del Tribunal Constitucional i exfiscal General de l’Estat amb Zapatero.

Al setembre es filtrava als mitjans que Conde-Pumpido tenia a les seves mans la resolució d’un recurs d’empara presentada pels cinc condemnats per les mobilitzacions que van envoltar el Parlament català al 2011. En un primer moment, al 2015, els acusats van ser absolts en primera instància. Poc després, la Fiscalia va recórrer al Tribunal Suprem i és aquí on se centra la polèmica.

En el Suprem es va condemnar a vuit dels manifestants a tres anys de presó per delicte contra les institucions de l’Estat. El ponent d’aquesta sentència era Manuel Marchena. Al costat d’ell, estaven Juan Ramón Verdugo i Luciano Varela, uns altres dels magistrats del judici del procés. L’interessant d’aquesta sentència és que Marchena va introduir una nova doctrina, la de la “violència ambiental”, per així revocar l’absolució i condemnar als manifestants. Què és la doctrina de la “violència ambiental”? Una interpretació restrictiva del dret de manifestació que parla d’un clima coactiu, intimidatori i d’ “entorn tumultuari”. Una descripció que recorda molt a la que van fer molts guàrdies civils i policies nacionals que van declarar com a testimonis en el judici als líders independentistes.

La condemna del Suprem va ser recorreguda davant el Constitucional i davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, al·legant que el Suprem havia vulnerat el dret a la llibertat de manifestació i de protesta.

La polèmica salta ara, tres anys després que el recurs arribés al Constitucional, perquè s’ha fet públic que Conde-Pumpido té preparat l’esborrany de la seva resolució i és favorable al recurs d’empara dels acusats. La seva sentència, contradiria a Marchena i la “violència ambiental”, i podria tenir conseqüències en la sentència del procés. Segons han publicat diversos mitjans seria per això que el mateix Conde-Pumpido estaria retardant la seva sortida. La casta judicial sap com fer-ho per cuidar-se entre ells.

La “Causa General” contra l’independentisme no conclou amb la sentència

La repressió estatal al moviment democràtic català té la seva estampa icònica en les violentes càrregues de l’ 1-O. Però allò només va ser una part dels primers capítols. A dos anys del referèndum ha anat in crescendo. A més del judici polític a la direcció del procés, hi ha centenars d’activistes processats, amb multes, a l’espera de judici i fins i tot exiliats, per participar en el referèndum de l’1-O i les mobilitzacions posteriors per a defensar el seu resultat.

L’últim episodi ha estat l’Operació Judes i les detencions del passat 23 de setembre, que han sumat 7 persones més a la llista de presos i preses polítiques catalanes. Una altra peça de la “Causa General” en la qual es fa explícit, si atenim a les denúncies dels seus lletrats, que es repeteix -i de forma potser més brutal- vulneracions del dret de defensa i la possible aplicació del “dret penal de l’enemic”.

La detenció de 9 membres dels CDR, a casa seva , a primera hora del matí, duent a terme registres on no hi eren els seus representants legals -excepte en dos casos- i l’acusació de terrorisme, tinença d’explosius i rebel·lió -encara que aquesta última va ser finalment retirada-, ha tret a la llum les formes amb què es procedeix en aquesta mena d’operacions. No són tampoc una novetat, si parlem d’altres com el cas Pandora o l’Aranya, podríem trobar denúncies similars de les seves defenses.

Els familiars de dos dels detinguts han denunciat les dificultats per a tenir un advocat designat per ells mateixos. Excepte dos d’ ells, tots els altres van ser enviats el dijous a presó provisional, acusats de delictes de terrorisme i tinença il·lícita d’explosius, tal com demanava la Fiscalia.

Els advocats dels detinguts van denunciar que no podien accedir ni tan sols a parts del sumari claus per a argumentar la seva defensa o les al·legacions contra la presó preventiva, vulnerant una sentència del Constitucional de juny d’aquest any que diu el contrari. No va tenir el mateix problema la premsa sensacionalista i telonera del règim -sobretot contra Catalunya- per a accedir a les acusacions i crear una nova campanya de criminalització contra l’independentisme. Una campanya travessada per la necessitat de vincular terrorisme amb independentisme, quelcom que fan o ajuden a assentar en l’imaginari de milers d’espanyols des del 2017 i l’acusació contra els Jordis per les manifestacions contra la Conselleria d’Economia.

Cadenes de televisió privades com Antena 3 o La Sexta van fer-se ressò de les filtracions. No és nou que des de programes com Al Rojo Vivo o Espejo Público es doni veu als discursos més reaccionaris en contra del moviment democràtic català, per la qual cosa tampoc sorprèn el seu paper en aquest nou intent de criminalitzar-ho. A la dreta mediàtica (El Mundo, La Razón, ABC) se li han sumat mitjans com el Público per a fer-se eco de les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius. Cap d’aquests mitjans està parlant de com van haver de declarar els detinguts, ni de les irregularitats que els advocats han denunciat -començant per les filtracions de les quals es fan ressò-, de com es van dur a terme els registres dels habitatges o la incomunicació dels detinguts.

El fantasma del terrorisme per a tancar files davant aquest curs autoritari

L’organització de drets humans Amnistia Internacional, assenyalava en el seu informe ‘La situació dels drets humans en el món 2017/2018’ la reculada de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol, amb un punt d’inflexió en el referèndum català del 2017. Apuntava a la retallada de drets com la llibertat d’expressió i reunió després que el Tribunal Constitucional declarés il·legal el referèndum, o com han augmentat els delictes per enaltiment del terrorisme. En la línia del primer, assenyalava com alguns jutges van prohibir reunions públiques en suport al referèndum a Vitòria o Madrid.
L’augment de causes judicials per enaltiment del terrorisme ha obert un debat sobre la banalització i desnaturalització del concepte de terrorisme, posat al servei per a reprimir l’organització i els sectors que li són incòmodes a aquest règim. Dels titellaires al cas de la tuitera Casandra Vera, passant per Valtonyc, Hasél o La Insurrecció, que han deixat en paper mullat la llibertat d’opinió o creació.

Seguint amb l’informe d’Amnistia Internacional, s’assenyala com es va processar per enaltiment del terrorisme i humiliació a les víctimes, comentaris i opinions que s’expressen a través de les xarxes socials i que “ no constituïen incitació a cometre un delicte de terrorisme i que s’inscrivien entre les formes d’expressió permissibles conformement al dret internacional dels drets humans".

El poder judicial ha continuat aplicant la legislació antiterrorista, com en el cas dels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies a la presó, i on fa pocs dies el Suprem va emetre una revisió de la condemna d’escàndol que -si bé reconeix que no va ser ni terrorisme ni tan sols discriminació- deixa penes elevadíssimes de fins a 9 anys i mig.

En referència al moviment democràtic català i als CDR no és nou l’intent de criminalitzar i acusar-lo de terrorisme. El cas de Tamara i Adrià Carrasco és tot un precedent en aquest sentit. Tots dos van ser acusats de rebel·lió i terrorisme, i es va desplegar un dispositiu similar al de l’Operació Judes per a detenir-los. Mesos després, l’acusació per terrorisme i rebel·lió va caure, i l’Audiència Nacional va traslladar el cas a Catalunya perquè se’ls investigués per possibles desordres públics. L’ Adrià, va aconseguir escapar-se abans de ser detingut i està exiliat a Bèlgica des de llavors. Tamara va ser detinguda i conduïda a l’Audiència Nacional, on va passar 48 hores incomunicada. Va sortir amb càrrecs i amb una mesura cautelar que li impedia sortir de la seva ciutat. En caure l’acusació de l’Audiència Nacional, la mesura no es va aixecar fins al maig del 2019, un any després de la seva detenció.

Una doctrina en acord amb el tancament per dalt de la “crisi orgànica”

Tot aquest curs autoritari i repressiu ve de més enrere que el 2017. Com un punt d’inflexió fonamental podem assenyalar l’aprovació de la Llei de Seguretat Ciutadana – o Llei Mordassa- aprovada per Mariano Rajoy al 2015. Va ser la resposta donada per a endurir la repressió a la protesta social que havia començat a agafar força des del 2011 com a resposta a l’efecte de la crisi econòmica, social i política oberta amb el 15M.

La doctrina que estableix la “Causa General” contra l’independentisme està aprofundint aquest curs i sobretot relegitimant-lo. La Llei Mordassa va causar un rebuig majoritari i es va veure com el que era, un intent lliberticida i autoritari de blindar al règim davant el creixent descontentament i qüestionament social.

El que és nou en la repressió contra l’independentisme és que desperta a l’Estat espanyol una unanimitat de tots els agents del Règim. No hi ha discordances, excepte matisos exabruptes, entre els principals partits – des de Vox al PSOE-, les seves institucions judicials, policials i els grans mitjans de comunicació. La Llei Mordassa la va redactar i la va aprovar el PP, la “Causa General” contra l’independentisme la va dictar La Sarsuela.
Tan fort és aquest nou consens reaccionari que, fins a l’esquerra reformista com Unides Podemos, acaba acceptant-ho en els fets per a aconseguir que li “acceptin en la família”. Prova d’això és que tant Iglesias com Errejón ja han manifestat que respectaran la sentència, encara que no la comparteixin i , fins i tot, que acceptarien un altre 155 si entren en el govern amb el PSOE.

Aquesta nova doctrina jurídica lliberticida és el “fermall d’or” a la legislació del mateix signe vigent en el Codi Penal, la Llei Antiterrorista o la Llei Mordassa. És la nova música dels intents de tancar per dalt i de manera reaccionària la crisi orgànica que encara suporta el Règim del 78. Combatre contra aquesta escalada a Catalunya i en tot l’Estat és per tant una tasca ineludible per a tota l’esquerra i per a tots aquells que es diguin simplement defensors dels drets democràtics que es volen trepitjar per a constituir el nou “consens”

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic