|
El portaveu de Més Madrid, Íñigo Errejón, a la seva arribada aquest dimarts a la reunió de la Junta de Portaveus de l’Assemblea de Madrid. EFE/Víctor Lerena
La convocatòria a noves eleccions generals és una finestra d’oportunitat. Així perceben dins l’espai errejonista el nou moment polític. Especulen amb poder capitalitzar part del descontentament que el fracàs de les negociacions entre el PSOE i Unides Podem ha generat entre els votants progressistes. El relat: neix una alternativa progre, verda, feminista, transversal i responsable. L’objectiu: convertir-se en un ariet “conciliador” i facilitar un govern progressista del PSOE.
El relat d’Errejón es construeix sobre la idea de reconstruir el bloc progressista, que la “irresponsabilitat” del PSOE i Podemos hauria impedit: “Els atacs recíprocs dels uns i els altres; Sánchez culpant als que havien de ser els seus aliats i UP completament a la defensiva amb la condició de justificar certa passivitat i falta de flexibilitat en les negociacions per a la investidura, no fan sinó accelerar aquest descens als inferns narratius”, explica Albert Portillo en un article en La Trivial, think tank de l’errejonismo.
En el mig del caos, arriba l’ordre… i aquest ordre es diu Errejón: “Arribats a aquest punt, i sent conscients que tal escenari genera un momentum per a enunciar una equivalència entre bloc progressista, apoliticisme partidista i el desordre més caòtic possible, és important pensar si existeix alguna possibilitat de superar la primacia dels interessos particulars en la conformació d’un bloc social progressista que pugui dur a terme, de forma creïble, un projecte alternatiu de nació”.
La irrupció de la candidatura de Mas Madrid (encara està per veure’s en quantes circumscripcions electorals es presentaran) ha sacsejat el vesper entre les forces progressistes. En el cas de Compromís, ja s’han decantat per un acord amb el partit d’Errejón, com a part d’un nou grup confederal. En el mateix sentit podria inclinar-se En Marea des de Galícia.
Els que també s’han dividit són els d’Equo. Mentre Inés Sabanés va actuar com a portaveu de la nova candidatura errejonista, el número u de la formació, Juantxo López Uralde, ha dit que creu en “el projecte d’Iglesias” i ha cridat a crear un espai verd dins d’Unidas Podemos.
La candidatura d’Errejón va ser saludada amb cautela des del PSOE. Carmen Calvo ha negat que la candidatura hagi estat “orquestrada” pels socialistes -com sostenen alguns “opinòlegs” de l’esquerra- i ha dit que espera que “sumin” perquè “Unidas Podemos no ho ha fet”.
La direcció de Ferrás diu estar tranquil·la, però íntimament la moguda errejoniana no ha caigut molt en gràcia. Si a Errejón se li ocorre presentar-se per totes les circumscripcions, la dispersió del vot pot portar-li no pocs maldecaps a Pedro Sánchez. Al cap i a la fi, disputar-li l’espai a Unidas Podemos és només una part de l’estratègia errejonista. L’altra part és recuperar terreny en el camp socialista.
L’entrada d’Errejón en l’escenari electoral també s’ha sentit a l’interior de Podemos, on el sector que lidera Teresa Rodríguez d’Anticapitalistas aprofita el moment per a pressionar per un grup propi andalús en el Congrés. La seva proposta és presentar sota la marca l’Adelante Andalucía una única papereta de forces polítiques a l’esquerra del PSOE, per a no dividir el vot en aquesta comunitat. En teoria, una llista de la panesquerra andalusa amb Podemos, IU i fins als errejonistas andalusos, sigui el que sigui això. No és un escenari que li agradi a Iglesias i no sembla que des de Madrid hi hagi molta capacitat de maniobra. Però dubtem que "el líder" es deixi torçar el braç en aquesta batalla.
Des d’Unidas Podemos acusen els errejonistas (i en el cas andalús, també a Rodríguez) de sortir a “dividir” en comptes de sumar-se a la unitat de l’esquerra. Però qui fa uns anys va llançar Podemos al costat de Pablo Iglesias, en realitat no té un projecte estratègic molt diferent. Tots dos parteixen d’una sèrie de preceptes comuns: la completa autonomia de la ideologia i de la política de qualsevol determinació de classe; la sobrevaloració del discurs com a capaç de generar relacions de forces sense cap basi en les relacions socials; l’exaltació del líder (o els líders) com a portadors del discurs i forjadors de la identitat col·lectiva; un excessiu optimisme en les possibilitats de democratitzar les institucions de l’Estat capitalista, directament proporcional al seu pessimisme en relació al potencial transformador de la lluita de classes; i, en definitiva, el rebuig a tota perspectiva emancipatòria que vagi més enllà de la democràcia liberal, encara que tinguin el desvergonyiment de parlar de “radicalització” de la democràcia… de la mà dels social liberals del PSOE.
Encara que òbviament existeixen diferències, i no menors. Globalment, en l’orientació de Pablo Iglesias preval el pragmatisme polític tributari de la vella política eurocomunista, mentre que en el cas d’Errejón la colonització del pos-marxisme i el populisme és més profund i això es manifesta en la seva política.
Errejón pretén “portar fins al final” la idea de la “centralitat política”, la “transversalitat” i la hipòtesi populista que cal superar la vella dicotomia de “esquerra” i “dreta”. Parlant clar, està disposat a negociar amb el PSOE “sense condicions”, la qual cosa significa una nova pressió sobre Podemos perquè accedeixi a donar-li suport als social-liberals sense rebre res a canvi.
Hi ha nous actors en el joc, però el resultat és imprevist. Sumaran les forces progressistes o perdran vots i la dreta aconseguirà fer números? Encara està per veure’s. Errejón inclina el mapa polític cap al centre i Unidas Podemos s’enfronta ara a una campanya electoral on el seu principal argument -pressionar per a formar un govern de coalició amb el PSOE- sembla cada vegada més feble.
El nou capítol de la llarga crisi del neo-reformisme reafirma la necessitat de replantejar la hipòtesi: quan s’aveïna una nova recessió econòmica i nous atacs a les masses, més que mai fa falta una esquerra que parli realment de com resoldre “els problemes de la gent”. O, dit d’una altra forma, una esquerra que aixequi una política independent dels partits del Règim i els capitalistes, i es proposi lluitar pels interessos de la classe treballadora, les dones i la joventut.
|
