http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
MADRID ESQUERRA DEBAT
Sánchez Mato: “Es pot gestionar el capitalisme d’una altra manera”
Diego Lotito
Madrid | @diegolotito

El candidat a l’Ajuntament de Madrid per ‘Madrid en Pie’, cristià de base i exdirectiu d’una “mitjana-gran empresa”, defensa una política reformista que beneficiï “als de baix”, però també als empresaris que actuen “normal”.

Ver online

En una llarga entrevista en Otra Vuelta de Tuerka, Pablo Iglesias li preguntava al candidat de Madrid en Pie (Izquierda Unida, Anticapitalistas, La Bancada) Carlos Sánchez Mato, com li ha servit la seva experiència en l’empresa privada per a encarar les seves tasques com a càrrec públic, encarregat de manejar un pressupost molt gran. “Una experiència que no és habitual en bona part de la classe política que hem conegut al nostre país…”, deia elogiosament Pablo Iglesias.

La resposta de Sánchez Mato, comentant la seva experiència com a directiu d’una empresa, sintetitzava la concepció del dirigent d’Izquierda Unida a Madrid sobre com es pot gestionar bé el capitalisme.

“Doncs sí, sobretot perquè hi ha molta gent que presumeix o defensa aquest pas puntual per la política, sobretot en la dreta, i després no han vist una empresa en la seva vida, no? O ratllen als que tenim la posició política que tenim i que aspirem al socialisme com a enemics de les empreses o una cosa així… Doncs no és el meu cas, no és el meu cas. Evidentment jo aspiro a superar el capitalisme, i això no té a veure res amb la capacitat de gestionar el capitalisme d’una altra manera”, explicava el candidat de la coalició formada per la seva formació, Izquierda Unida, al costat d’Anticapitalistas i La Bancada per a competir en les eleccions municipals.

Sánchez Mato assegura també tenir “l’enorme avantatge” d’haver treballat en l’empresa privada i de “no haver caigut en determinats vicis” que segons ell existeix en l’empresa privada. En les seves paraules: “Al final les empreses, com les administracions públiques, com la política, estan plenes d’éssers humans i les mateixes enveges, els mateixos prejudicis, i les coses boniques te les trobes en tots els llocs. Jo he tingut la possibilitat de ser directiu i de no tenir enfrontaments mai amb els treballadors i les treballadores, a vegades diferències, per descomptat, però jo la meva consciència de classe no l’he perdut pel fet de ser, en moments determinats, directiu d’una mitjana-gran empresa. I crec que això és una certa vacuna a l’hora d’abordar la teva vida i també la política”.

Per al candidat “no és comparable” el grup empresarial en el qual més temps ha estat treballant -el grup Herlobe, dedicat al sector del moble amb seu a Castella-la Manxa- “que no superava els 100 milions d’euros de facturació”, amb “pressupostos de 5.000 milions d’euros” com el de l’Ajuntament de Madrid. Però en la seva opinió “forma part de l’aprenentatge imprescindible per a qualsevol” i “molt positiu a l’hora de conèixer aquesta realitat”.

La conclusió, no veure als empresaris “simplement com a enemic”. Per a Sánchez Mato, “un empresari està realitzant una determinada funció en el nostre sistema, i aquesta funció, a mi m’agradaria, entre altres coses, que fora diferent, però, sent la que és, es pot gestionar d’una manera o d’una altra.”

La relació de Sánchez Mato amb les empreses sembla gairebé una obsessió. En una altra entrevista, aquesta vegada a càrrec de Juan Carlos Monedero, el candidat tornava sobre aquesta qüestió i la seva bona valoració sobre el paper de les petites i mitjanes empreses. Qüestionava la proposta de Carmena de crear una “regidoria d’empreses”, perquè beneficiaria a les grans corporacions. No obstant això, quan Moneder li plantejava que una “regidoria de petites i mitjanes empreses no estaria malament a Madrid”, Sánchez Mato aclaria que no té res contra les empreses que “que actuen de manera normal”. “No és necessari, jo des del govern conec que les empreses, les que actuen de manera normal, les que fan actes i no volen que se’ls regali res… aquestes empreses estan ben tractades i lògicament tractades…”.

Explicitant el seu suport al candidat de Madrid En Pie, Monedero acabava la seva entrevista amb una eloqüent salutació: “Carlos Sánchez Mato, responsable del millor d’aquests quatre anys de l’alcaldia de Madrid”.

La “normalitat” dels capitalistes que agrada a Sánchez Mato

Sánchez Mato es declara marxista i socialista. Però, o bé no va fer si més no un curs bàsic del Manifest Comunista, o, sí que el va fer, però Marx i Engels no van aconseguir convèncer-li que la història de la humanitat és (i continua sent) la història de la lluita de classes.

El candidat de Madrid en Pie fa una defensa de les petites i mitjanes empreses “que actuen de manera normal”, en oposició als grans grups econòmics concentrats. Però, quina és la “normalitat” de les empreses a les quals promet un “bon tracte” si arriba a l’alcaldia de Madrid?

Primer de tot, és just diferenciar a les petites empreses comercials, agràries, artesanals, dels grans monopolis empresarials i financers. Álvarez, Ortega, Botí, els representants de la “marca Espanya”, són evidentment grans monopolis que exploten a milions de treballadors, capitans d’imperialisme espanyol per a saquejar la saba vital de pobles a tot el món, mentre escanyen i liquiden permanentment als petits propietaris. No obstant això, de què parlem quan parlem de les petites i mitjanes empreses?

Les petites i mitjanes empreses no són un segment homogeni. Per això el terme “Pime” és problemàtic. El criteri que s’ha imposat és el de la grandària de l’empresa segons el nombre de treballadors emprats, que va de 0 a 249 assalariats.

Aquest criteri deixa de costat moltes coses (l’organització del treball, la productivitat, la composició orgànica del capital, etc.), però el central és que el terme Pime suprimeix la diferència específica entre la “petita-burgesia” i la “classe capitalista”. Perquè, al cap i a la fi, no és el mateix un petit burgès (en un sentit ampli, les “classes mitjanes”), que un burgès petit… i molt menys mitjà! Per posar un exemple, no és el mateix un autònom sense empleats, o fins i tot el comerç d’una família en la qual treballen entre tots per a sostenir-lo, o una cooperativa de treballadors, que una “Pime” amb 250 empleats que factura milions d’euros per mes… o “menys de 100 milions a l’any”, com assegura Sánchez Mato que facturava el grup del qual va ser directiu més de 15 anys. El qual, dit sigui de pas, segons alguns criteris ni tan sols entraria en la definició de mitjana empresa, un dels requisits de la qual seria tenir vendes anuals inferiors a 40 milions d’euros.

Les Pimes (amb o sense treballadors a càrrec) sumen, segons dades del Govern de maig de 2018, un total de 2.876.302 empreses (el 99,8% del total d’empreses que hi ha en l’Estat espanyol). Les que tenen entre 1 i 249 empleats, exploten res menys que a 8,5 milions de treballadors i treballadores. I com!

Si hi ha una característica fonamental de les Pimes és, per la pròpia lògica de la competència capitalista, la sobreexplotació (i la precarització) del treball. Davant la pressió del gran capital, per la seva pròpia naturalesa el petit capital la descàrrega sobre els seus treballadors. Com? Reduint personal, flexibilitzant les tasques, augmentant els ritmes de treball, estenent la jornada laboral i, sobretot, pagant els pitjors salaris, quan els treballadors no estan directament “en negre” o currant gratis mitjançant el lucratiu negoci de les pràctiques. Tot el que sigui necessari per a assegurar “nivells acceptables de productivitat” per a sobreviure en el mercat.

Això explica per què els representants de les Pime no es van oposar a la Reforma laboral del PP, el pitjor atac als drets dels treballadors en les últimes dècades. Al contrari, van abraçar amb gust els seus detalls més obscens, com la via lliure per a fer acomiadaments col·lectius (Ets), o poder acomiadar per faltes d’assistència al treball amb només 20 dies per any, o la reducció de la quantia en els acomiadaments improcedents. La llista segueix, però de conjunt va ser una ganga, com es diu.

En només un aspecte les Pime es van oposar a la Reforma laboral: l’eliminació del Fons de Garantia Salarial, pel qual quan una empresa amb menys de 25 treballadors acomiadava a un empleat, l’Estat es feia càrrec del 40% de la indemnització. El mecanisme es va acabar l’1 de gener de 2014. Què van fer molts dels patrons “petits i mitjans” en assabentar-se de la imminent reforma? Tirar gent al carrer abans del 31 de desembre.

El més probable és que si un li preguntés a qualsevol “petit o mitjà empresari” com haurien de regular-se els acomiadaments, aquest respondria: acomiadament lliure. Acomiadar i contractar treballadors com li vingui en gana, sense pagar indemnitzacions. Un dels somnis de tot capitalista.

Al seu torn, l’organització sindical en les petites empreses és una realitat marginal, que només varia una mica en les mitjanes. A això no només col·labora la natural propensió anti-sindical dels empresaris, sinó també que en empreses de menys de 50 treballadors no és obligatori legalment que hi hagi Comitès d’empresa.

En una entrevista publicada al Economista al maig de 2011 a Francesc de Paula Pons, secretari general de la patronal espanyola de la fusta -una patronal formada essencialment per Pimes, entre elles l’empresa de la qual va ser directiu Sánchez Mato-, en el qual deia “Jo no sóc partidari de la sindicalització de les pimes”. I aquesta no és l’excepció, és la norma.

Cal dir que CCOO i UGT, amb els secretaris generals de la qual Sánchez Mato es va treure una vistosa foto el passat 1r de Maig, no han lluitat ni poc ni molt per sindicalitzar a les Pimes, un immens territori en el qual la gran majoria dels treballadors sobreviuen a la mercè de la prepotència patronal. Però el que és segur és que l’altre gran somni de l’empresari, potser el major, és poder explotar als seus treballadors sense cap sindicat pel mig.

Aquesta és la veritable cara de l’empresari “normal” que reivindica Sánchez Mato. Això sí, amb “consciència de classe”.

Madrid en Pie o els límits del municipalisme

La reivindicació d’un empresariat “normal”, així com el discurs a favor de “gestionar el capitalisme d’una altra manera”, que Sánchez Mato s’ha dedicat a emfatitzar en l’última setmana de campanya, no és fortuïta. Certament té una mica d’operació política per a ampliar la seva base electoral cap a la dreta, mostrant-se com una candidatura moderada, posant en el centre la “gestió”, en el marc del suport explícit que li va brindar Podem en els últims dies. Però el fonamental no és tàctic, és part d’una estratègia política: la col·laboració de classes.

El projecte polític que representa Sánchez Mato considera que els capitalistes, o almenys una bona part d’ells, poden ser aliats de la resta dels “ciutadans” per a construir un projecte de municipalista al servei de “la gent”. Una estratègia en la qual la política es troba completament autonomitzada de tota base social i, especialment, de tot ancoratge de classe. Per això Sánchez Mato no s’enrojola quan sosté que ell és socialista, però al mateix temps considera possible, i fins i tot desitjable, poder gestionar el capitalisme d’una altra manera. O, dit d’una altra manera, humanitzar-ho. La contracara d’aquesta estratègia és l’escepticisme en la potencialitat transformadora de la classe treballadora i de la lluita de classes per a enfrontar als capitalistes.

La candidatura de Madrid En Pie ha rebut el suport de nombrosos activistes de Madrid que busquen una alternativa electoral enfront de la desfeta de Manuela Carmena, que amb la seva “regidoria per a les empreses”, la seva operació Chamartín i les seves magdalenes, ha demostrat ser una candidatura social-liberal a to amb els seus aliats del PSOE.

Carmena i Errejón criden a “parar a la dreta” fent polítiques de dreta, que beneficien als grans especuladors immobiliaris de la ciutat, a la banca que acumula pisos buits i a les corporacions. Per això, la candidatura de Madrid en Pie concita l’atenció de molts sectors d’esquerra, desil·lusionats amb el balanç d’aquests quatre anys de “ajuntament del canvi” que no va canviar res.

No obstant això, Madrid en Pie no ha fet públic un balanç autocrític d’aquests quatre anys en el govern de l’Ajuntament, que molts dels seus membres van ser part. Entre els qüestionaments apareix com a qüestió gairebé exclusiva que Manuela Carmena ha abandonat el “projecte original”, com si es tractés d’una qüestió de personalismes i decisions individuals.

El fracàs d’Ahora Madrid no resideix en el conservadorisme de l’alcaldessa, que n’hi ha, sinó fonamentalment en la idea que és possible governar grans ciutats com Madrid amb una estratègia municipalista. Com si l’estat capitalista (en aquest cas a escala municipal) manqués de contingut i fos possible “democratitzar-ho” pacíficament en favor de les majories sense enfrontar el poder dels capitalistes.

Com va escriure Marx, el pensament liberal d’esquerra “en comptes de prendre a la societat existent (i el mateix podem dir de qualsevol societat en el futur) com a base de l’Estat existent (o del futur, per a una societat futura), considera més aviat a l’Estat com un ser independent, amb els seus propis ‘fonaments espirituals, morals i liberals’” [1]. Si un Estat “decent” (o Ajuntament, el mateix dóna per al cas), era una utopia irrealitzable en l’època de Marx sobre la base d’una societat d’explotació capitalista, tant més ho és en l’època del capitalisme imperialista. Més encara en ciutats metròpolis com Madrid, amb diversos milions d’habitants i dirigides de principi a fi les empreses capitalistes.

Transformar l’Estat i el poder implica transformar les relacions socials sobre les quals se sustenta aquest mateix Estat. Ja sigui a nivell estatal com municipal, l’única manera d’aconseguir una “democràcia substantiva” que permeti resoldre integra i efectivament les demandes de la classe treballadora i els sectors populars és posant en moviment poderoses forces socials que s’oposin al poder i la propietat dels capitalistes. En mancar d’aquesta perspectiva, les experiències dels anomenats “ajuntaments del canvi” han demostrat en els últims quatre anys que la “lògica de la gestió” i la conciliació amb els poders reals s’imposa irremeiablement.

Per ventura no és per aquesta lògica que la mesura més reivindicada per Sánchez Mato en el seu pas per Ajuntament sigui haver pagat -i per endavant- gran part del deute de l’Ajuntament contreta pels governs del PP? I no explica això també que Madrid en Pie sostingui que, “per a frenar a la dreta”, donaran suport a un govern “progressista” de Carmena, de la mateixa manera que Unidas Podemos vol formar un govern amb el PSOE a nivell estatal?

Si no es deixa de pagar el deute, si no es desenvolupa la lluita de classes enfront de la set de guanys del capital, si davant les restriccions legals o de l’Estat central no es diu és preferible “fer fallida la llei que fer fallida al poble”, no és possible fer política a favor de les majories socials. I per a impulsar una política així fa falta una esquerra que confiï en la classe treballadora i la lluita de classes, no en les bondats dels empresaris i la bona gestió dels seus negocis.

[1] Karl Marx, Crítica del Programa de Gotha, 1975 (edició electrònica awww.marxist.org)

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic