El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha difós un sondeig sobre la intenció de vot per a les eleccions del 26M, que a més de municipals i autonòmiques, suma en aquesta ocasió les eleccions per al Parlament europeu.

En altres països, les europees seran un mesurador anticipat de les tendències polítiques nacionals. Per exemple, a Itàlia, permetran mesurar quant creix la Lliga de Salvini en detriment del Moviment 5 estrelles. A França seran una prova per a Macron -enmig d’una caiguda en picat de la seva popularitat- i poden donar un avantatge important a Marine Le Pen. Merkel també es pregunta quant creixerà Alternativa per Alemanya i quina serà la performance del seu partit, després que anunciés la seva renúncia a tornar a presentar-se com a Canceller. Al Regne Unit, sumit en el trauma del Brexit, es viurà l’absurda situació d’haver de participar de les eleccions a l’Europarlamento (Theresa May ha anunciat la data de votació el 23 de maig). El govern intentarà arribar a un acord perquè els eurodiputats no arribin a assumir, però tot segueix sense resoldre’s de l’altre costat del Canal de la Manxa.

A l’Estat espanyol, en canvi, la partida més important es va jugar el 28A, amb el triomf dels socialistes de Pedro Sánchez. La campanya electoral cap al 26M apareix, així com una continuació de l’anterior, en el marc de l’espera pels pactes per a la formació de govern. Mentre els socialistes neoliberals del PSOE afirmen que buscaran governar en solitari, des d’Unidas Podemos insisteixen en un govern de coalició.

Si els socialistes reben entre el 29% i el 31% dels vots, segons pronostica l’enquesta del CIS, es farien amb uns 17 o 18 escons a Estrasburg, pujant per sobre dels seus actuals 14. El PP podria baixar de 16 a 12 escons, mentre Unidas Podem es podria quedar amb 8 diputats, igual que la suma de Podemos i la candidatura d’IU en les passades eleccions.

Alguna cosa que concentra l’atenció internacional en aquestes eleccions és la candidatura de Lliures per Europa, encapçalada per Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica després de la tardor catalana. Mentre varis dels seus antics companys al Parlament continuen a la presó preventiva, Puigdemont té moltes possibilitats de sortir triat euro-parlamentari. Ho acompanyen en la llista altres dos exiliats i perseguits per la justícia espanyola: Toni Comín i Clara Ponsatí. En un vídeo de campanya, els tres candidats demanen suport en les pròximes eleccions i afirmen: "A tots els que ens volen silenciats, derrotats, empresonats i oblidats, diguem-los clarament aquest 26 de maig a Catalunya i a Europa que no ens rendirem i que guanyarem".

La Junta Electoral espanyola havia intentat impedir la seva candidatura, atès una denúncia del PP i Ciutadans, però finalment la Fiscalia va reafirmar el dret dels tres a ser candidats, postura ratificada també pel Tribunal Constitucional. Puigdemont al·lega que, si és triat euro-parlamentari, comptarà amb immunitat i no podrà ser detingut en l’Estat espanyol. Això està per veure’s, però sense dubtes serà un altre element més en el complex entramat del conflicte català.

Finalment, VOX entrarà per primera vegada a l’organisme europeu amb al voltant de 4 escons, per a sumar-se al bloc de l’extrema dreta i els partits populistes xenòfobs, que en aquestes eleccions podrien aconseguir un 20% o 25% dels escons, amb un discurs d’odi, xenofòbia i euro-escepticisme.

Ni l’extrema dreta, ni l’Europa del capital i les fronteres

Els candidats del PSOE, del PP i Ciutadans tenen una total alineació amb Brussel·les i l’Europa del capital. El candidat socialista, Josep Borrell, ja va ser president del Parlament Europeu entre 2004 i 2007. La defensa de les polítiques austeritàries i lliberticides de Brussel·les, la política exterior imperialista com en el cas de Veneçuela i l’augment de la xenofòbia institucional és compartida per tot l’arc polític espanyol, des de la dreta als “progressistes” neoliberals del PSOE.

Mentre milers d’immigrants continuen morint cada any al Mediterrani, la governança de la UE i els governs imperialistes reforces tanques, murs i forces policials per a impedir el pas, o amenaçar als milions de migrants que ja viuen a la UE, els “colonitzats interns”, amb la possibilitat de la deportació. Estimulen així des dels Estats els discursos racistes i xenòfobs sobre els quals s’encastella l’extrema dreta.

El neo-reformisme no va passar la prova … des de Grècia a Portugal

En la candidatura Unidas Podem canviar Europa conflueixen Podemos, IU, Catalunya en Comú i Anticapitalistes. La professora universitària María Eugenia Rodríguez Palop va ser designat cap de llista per a reemplaçar a Pablo Bustinduy després que aquest renunciés per les seves afinitats amb Errejón, enmig de la greu crisi interna de partit de Pablo Iglesias.

Unidas Podemos es presenta com una alternativa "al neoliberalisme i al neofeixisme" a la Unió Europea i denúncia els acords entre el grup socialista i el grup dels conservadors en el Parlament Europeu, que han permès aplicar les principals polítiques neoliberals. No obstant això, al mateix temps que denuncien al PSOE en el Euro-parlament, estan promovent un govern comú amb ells en l’Estat espanyol. Una cosa similar al que ocorre amb el Bloco de Esquerda i el PC a Portugal, que vénen sostenint des de fa quatre anys al govern socialista de Costa, que ha mantingut les reformes laborals i les privatitzacions.

Et pot interessar (en castellà): Los mitos del Gobierno “a la portuguesa” y por qué enfrenta una ola de huelgas

Des de l’estrepitós fracàs de Syriza, convertint-se en un dels principals aplicadors de polítiques de la Troica a Europa, s’ha agreujat la crisi dels projectes neo-reformistes. Fa falta deixar de costat els malabars retòrics i parlar clar: de la mà dels social-liberals del PSOE no és possible cap alternativa a les polítiques neoliberals, ja que els partits socialdemòcrates són els principals garants de l’ordre capitalista a l’Europa del capital.

Enfront del creixement de l’extrema dreta i enfront dels neoliberals europeistes defensors de les grans multinacionals, l’única cosa que té sentit és lluitar per una alternativa independent, aportant a construir una esquerra internacionalista, revolucionària i de classe, amb un programa anti-capitalista i per la perspectiva estratègica dels Estats Units Socialistes d’Europa.