|
Iglesias es troba amb un Podemos en la pitjor crisi de la seva breu història. A poc més d’un mes de les eleccions generals les enquestes cada vegada li auguren pitjors resultats, alguns dels principals dirigents han abandonat la formació i, amb l’excepció d’En Comú Podem, la resta de les seves confluències regionals han naufragat.
La ruptura d’Íñigo Errejón per a conformar un projecte polític propi al costat de l’alcaldessa Manuela Carmena, va ser l’explosió pública d’una guerra soterrada entre els dos antics companys i va obrir un cisma majúscul en l’organització. Després van seguir uns altres, entre ells la principal aposta d’Iglesias a Madrid, Ramón Espinar, un veritable cop per al Secretari General. L’última figura important a donar-se de baixa ha estat Pablo Bustinduy, considerat l’últim errejonista a Podemos i cap de llista en les eleccions europes.
Aquesta és la situació que haurà d’afrontar Pablo Iglesias, en el seu retorn Podemos ha dipositat les esperances de donar la volta a la seva crisi. La seva reaparició dissabte passat a Madrid va estar precedida per una intensa campanya al voltant del seu retorn -polèmica de cartell inclosa- dotada d’una èpica més pròpia d’un líder de masses que torna d’un exili de quaranta anys que de qui ha estat de baixa paternal durant tres mesos.
En el míting del seu acte de reincorporació Iglesias va voler assajar una espècie d’autocrítica. “Hem fet vergonya aliena amb les nostres baralles internes (…) baralles per les butaques, baralles pels càrrecs, baralles per la visibilitat, actuar com un partit més”, va dir Iglesias. Encara que no va faltar el retret vetllat als seus antics companys escapolits, “el valor de la unitat es mostra en els moments difícils”, va dir enfront de la multitud que omplia la Plaça del Museu Reina Sofia.
Durant el seu discurs, el líder de Podemos va carregar contra el neoliberalisme i les grans multinacionals, va denunciar a les vint famílies més poderoses que controlen els engranatges del país, als mitjans de comunicació privats i als líders de “les tres dretes”, encara que també van estar presents crítiques a l’encara president del govern, Pedro Sánchez.
No obstant això, el seu encès discurs no tapava l’objectiu entorn del qual Podem ha fet la seva raó de ser des de fa temps: l’objectiu de cogovernar amb la casta política del PSOE.
Enfront dels envits d’Errejón des d’un angle socialdemòcrata sense complexos, Pablo Iglesias s’ha convertit en un veritable expert a revestir el seu discurs d’una retòrica esquerrana per a aplicar la mateixa política, només que quedant-se ell al comandament.
Enfront dels qui consideren optar per el “mal menor” que representaria un govern entre Pedro Sánchez i Albert Rivera, l’opció que proposa el líder morat és un altre “mal menor”, un govern del PSOE amb alguns ministres del Podemos per a “canviar algunes coses”.
Com va escriure el comunista italià Antonio Gramsci, tan impunement citat per Iglesias, Errejón, Garzón i fins i tot el retallador Tsipras, “El concepte de mal menor és un dels més relatius. Enfrontats a un perill major que el que abans era major, hi ha sempre un mal que és encara menor encara que sigui major que el que abans era menor. Tot mal major es fa menor en relació amb un altre que és encara major, i així fins a l’infinit. No es tracta, doncs, d’una altra cosa que de la forma que assumeix el procés d’adaptació a un moviment regressiu, l’evolució del qual està dirigida per una força eficient, mentre que la força antitètica està resolta a capitular progressivament, en trossos curts, i no de cop, la qual cosa contribuiria, per efecte psicològic condensat, a donar a llum a una força contracorrent activa o, si aquesta ja existís, a reforçar-la.” [Quaderno, 16 (XXII)]
Aquest procés d’adaptació a una força regressiva, és a dir, conservadora, que esmenta Gramsci, descriu amb precisió l’estratègia seguida per Podemos en els últims anys i la seva actitud davant el PSOE. Una lògica pragmàtica intrínseca a la “vella” política burgesa. I en això, en última instància, no hi ha majors diferències entre Errejón i Iglesias.
Per a Iglesias aquestes eleccions no són unes eleccions normals, sinó que estaríem davant unes eleccions de caràcter constituent. Una declaració que no fa sinó mostrar que tota idea d’una esmena a la totalitat al Règim del 78, tota al·lusió d’un procés constituent que acabi amb el poder de les vint famílies a les quals amb justícia feia al·lusió Iglesias, estan completament desaparegudes de la ruta de Podemos.
Com assenyalava Fernando Salgado en un article del Correu de Galícia: “sospito que el més decebedor per als indignats d’un altre temps va ser el tram final del discurs. Les crides a eradicar la casta política i assaltar els cels tenen ara la prosaica missió de conquistar un parell de butaques en el Consell de Ministres".
El líder que dirigia la brigada de demolició del règim del 78, llegeix als seus acòlits la Constitució i denúncia la seva violació per Casado i Rivera. I el profeta de la utopia social es reconverteix en vigilant de la platja amb la missió de redreçar al PSOE i rescatar-lo de temptacions dretanitzants.”
L’assimilació sense fre i en temps rècord de Podemos al règim polític, un camí que ja fa temps venien transitant els seus socis d’Izquierda Unida, no és sinó la conseqüència de les temptatives d’arribar al govern sense enfrontar de forma resolta els interessos polítics i econòmics capitalistes.
La fi de cicle del neorreformisme significa la decepció de sectors cada vegada més amplis de la població amb aquests fenòmens polítics en veure frustrades la resolució dels seus principals reclams econòmics, socials i democràtics. Una situació que, lluny de canviar la correlació de forces en favor de transformacions profundes des de l’esquerra, ha obert el camí a sortides de dreta o d’extrema dreta, tal com mostra l’experiència històrica del segle XX.
Però el segle XX també va deixar exemples de que es pot posar fi al règim polític del capitalisme a través de l’organització i la lluita dels treballadors i les classes populars. Si la transformació de Syriza en un govern aplicador de les retallades i contrareformes a Grècia va ser potser la major mostra de la misèria del neorreformisme, la contracara són les armilles grogues franceses que estan aconseguint fer retrocedir els plans de Macron amb els “vells” mètodes de la lluita de classes.
Quan la hipòtesi neorreformista d’Unidos Podemos es mostra impotent per a enfrontar l’ascens de l’extrema dreta i el poder econòmic i polític dels Botín, els Pérez, els Ortega o els Fainé, es fa cada vegada més necessari una extrema esquerra anticapitalista que aposti per la lluita de classes i que plantegi veritats sense complexos. Com que és necessari expropiar als banquers i grans empresaris que s’han enriquit a costa de la majoria, planificant democràticament l’economia i en benefici del conjunt de la societat.
|
