http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ANALISI
El marxisme revolucionari i l’emancipació de les nacions oprimides: Stalin i Trotsky
Federico Grom
Barcelona | @fedegrom
Guillermo Ferrari
Barcelona | @LLegui1968
Ver online

Il·lustració: Diógenes Izquierdo

Il·lustració: Diógenes Izquierdo

En la primera part d’aquest article, fèiem un breu recorregut teòric i històric sobre l’evolució del pensament de Marx i Lenin, sobre la qüestió nacional i la relació entre l’emancipació de les nacions oprimides i l’emancipació del treball assalariat i l’explotació.

D’aquesta relació, l’experiència de la Revolució Russa és la seva expressió més avançada, exercint-se de la mà de la classe obrera en el poder, el dret d’autodeterminació per les nacions oprimides per l’imperi Rus dels Tsars de forma sense precedent en la història.

Es posava fi així a la “presó de pobles” que representava l’Estat Tsarista, on a un conglomerat de nacions molt diverses, que suposaven més de la meitat de la població de l’Imperi, se li imposava la llengua, l’administració, la cultura i la religió. Al mateix temps que molts d’aquests grups sofrien els pogroms, massius linxaments que anaven acompanyats del saqueig de béns i que eren promoguts pel propi règim.

El poder soviètic sorgit de la Revolució d’Octubre hi havia ja reconegut el dret de Finlàndia i d’Ucraïna a la separació, i tot seguit va reconèixer la independència de Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i Rússia Blanca, així com la sobirania de Polònia, Lituània, entre les més importants. Donant llibertat no només per a constituir un Estat independent sinó el Règim polític que es considerés sense ultimàtums, la qual cosa va contribuir amb el programa dels bolxevics a fer l’experiència de les masses amb les direccions nacionalistes petit burgeses i va donar com a resultat en la majoria dels casos poders soviètics que es van anar federant, a vegades primer regionalment, en un complex procés fins a la constitució de l’URSS. On els soviets, fonaments del nou Estat, i el seu procés d’unificació i federació va anar superant els seus estadis d’organització regional i fins i tot local, per a imposar-se naturalment un criteri nacional i la necessitat de federar aquestes nacions. Però al mateix temps i especialment acabada la guerra civil, es combina amb un enorme moviment autonomista-federatiu de pobles i regions. Andreu Nin detalla tot aquest complex procés i la política dels bolxevics en el seu treball “Els Moviments d’emancipació nacional”, al qual li dedica diversos capítols. [1]

Es formava així al desembre de 1922 la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Unió conformada per la República Socialista Federal Soviètica de Rússia, la República Socialista Soviètica de Transcaucàsia, la República Socialista Soviètica de Bielorússia i la República Socialista Soviètica Ucraïnesa. Una Federació de Repúbliques Socialistes lliures i iguals, on es reconeixia en tot moment el lliure dret a la separació, com a garantia que aquesta unitat era i continuaria sent lliure. En la seva declaració de formació, la qual posteriorment va passar a formar part de la Constitució Soviètica de 1924, es posicionava contra “les desigualtats nacionals, l’esclavitud colonial i el xovinisme, l’opressió de les nacionalitats…” i es proposava servir “de sòlid mur contra el capitalisme mundial” i una trinxera de la revolució internacional “en el camí de la unificació dels treballadors de tots els països en la República soviètica socialista universal.”[2]

D’aquesta manera els pobles de la Unió podien desenvolupar, l’educació i l’administració, així com les publicacions i periòdics en la seva pròpia llengua el que va tenir com a resultat un enorme desenvolupament cultural entre les diferents nacions que integraven l’URSS fins a l’inici de la dècada del trenta.

Stalin i Geòrgia

No obstant això, l’endarreriment material i cultural del qual es partia era enorme. Els problemes militars i la lluita contra la fam, que van requerir la màxima atenció, havien limitat els avanços en la construcció del nou règim soviètic. En diferents ocasions es van manifestar tendències que eren una supervivència del xovinisme rus i que Lenin i Trotsky, van combatre sense ambigüitat.

L’episodi de Geòrgia a inicis de 1922 està inscrit en aquesta situació d’enormes dificultats i va encendre totes les llums d’alarma en Lenin. Stalin, responsable de la qüestió nacional del partit i de l’Estat, havia entrat en disputa amb la direcció bolxevic georgiana a la qual acusa de “*autonomització” de la política comunista a Geòrgia. Stalin –georgià- va enviar a un dels seus “representants”, Grygory Ordjonikidze, qui emprava un mètode brutal, arribant a copejar a un dirigent comunista georgià. Lenin es va enfrontar amb ell a partir d’aquesta qüestió que considera inadmissible, se solidaritza amb la direcció comunista georgiana i denúncia a Stalin i els seus mètodes, al qual acusa de “bast esbirro rus”.

El 31 de desembre escrivia “…sobre el problema nacional he escrit ja que el plantejament abstracte del problema del nacionalisme en general no serveix per a res. (…) Per això, l’internacionalisme per part de la nació opressora, o de l’anomenada nació "gran" (encara que només sigui gran per les seves violències, només sigui gran com ho és un esbirro) no ha de reduir-se a observar la igualtat formal de les nacions, sinó també a observar una desigualtat que de part de la nació opressora, de la nació gran, compensi la desigualtat que pràcticament es produeix en la vida. Qui no hagi comprès això, no ha comprès la posició veritablement proletària enfront del problema nacional; en el fons continua mantenint el punt de vista petitburgès, i per això no pot per menys de lliscar-se a cada moment al punt de vista burgès.”

I agrega més endavant en una referència directa a Stalin:

“El georgià que menysprea aquest aspecte del problema, que llança desdenyosament acusacions de "social-nacionalisme" (quan ell mateix és no només un "social-nacional" autèntic i veritable, sinó un vast esbirro rus), aquest georgià danya, en essència, els interessos de la solidaritat proletària de classe, perquè res retarda tant el desenvolupament i la consolidació d’aquesta solidaritat com la injustícia en el terreny nacional…”

I en una altra carta sobre el mateix episodi, on rebat els arguments que Stalin i els seus col·laboradors esgrimien, assenyala el caràcter de principi del problema. Per a Lenin, en les dures condicions de guerra civil i de fam en les quals el Jove estat Obrer havia transitat els seus primers anys:

“és molt natural que la "llibertat de separar-se de la Unió", amb la qual nosaltres ens justifiquem, sigui un paper mullat incapaç de defensar als no russos de la invasió del rus genuí, xovinista, en el fons un home miserable i donat a la violència com és el típic buròcrata rus.” I fa un dur advertiment “No hi ha dubte que l’insignificant percentatge d’obrers soviètics i sovietitzats s’enfonsaria en aquest mar d’immundícia xovinista russa com la mosca en la llet.”

“Jo crec que en aquest assumpte han exercit una influència fatal les presses i els afanys administratius de Stalin, així com la seva ferotgia contra el decantat "social-nacionalisme". D’ordinari, la ferotgia sempre exerceix en política el pitjor paper.” (…) “Referent a això es planteja ja un important problema de principi: com comprendre l’internacionalisme.”

Proposa llavors “castigar exemplarment al camarada Ordjonikidze” i assenyala a Stalin i Dzerzhinski com a responsables polítics d’aquesta “campanya de veritable nacionalisme rus” [3]

Aquest episodi seria el trencament de confiança definitiu de Lenin a Stalin. Lenin assetjat per la seva malaltia proposa a Trotsky donar el que seria, sense saber-ho, la seva última batalla. La seva malaltia li ho impedirà. Tant aquestes notes redactades des de la convalescència com el que es coneixerà com el seu “testament” va ser ocultat per Stalin i els seus afins després de la seva mort.

És paradoxal que el col·laborador de Stalin que propinés el cop al dirigent comunista georgià, Ordjonikidze, posteriorment a la mort de Lenin, sigui qui presideixi la Comissió Central de Control, pensada pel mort líder revolucionari per a batallar contra els excessos burocràtics en el partit i l’Estat, fet que denunciarà Trotsky.

Degeneració de l’Estat obrer, xovinisme i russificació

L’aïllament del jove Estat obrer, producte del fracàs de la revolució alemanya, així com la seva incipient burocratització i degeneració, quedaven expressades de forma palesa en aquesta crisi i el seu posterior desenvolupament en favor de la camarilla estalinista. Respecte a la política nacional de l’Estat obrer el resultat va ser la volta a la dominació gran russa i la restauració de les pitjors opressions viscudes sota el tsarisme. En aquest aspecte, com en molts altres, les conquestes de la revolució van anar perdent terreny en favor de les velles pràctiques.

La russificació d’altres pobles, com a política de dominació de l’elit russa, característica del Tsarisme tornaven a emergir després d’haver estat combatuda pels bolxevics, tant en aspectes polítics com culturals. Ja poc i res quedava de la lletra o l’esperit del que fins i tot el mateix Stalin havia escrit en el seu treball El marxisme i la Qüestió Nacional, per encàrrec del mateix Lenin, on assenyalava que “Tenim, doncs, la igualtat nacional de drets en totes les seves formes (idioma, escoles, etc.) com a punt indispensable per a resoldre la qüestió nacional. Es precisa, per tant, una llei general de l’Estat basada en la plena democratització del país i que prohibeixi tots els privilegis nacionals sense excepció i totes les traves o limitacions posades als drets de les minories nacionals.” ”[4]

En la dècada del 30 Ucraïna va sofrir, després d’una purga interna, que els seus càrrecs de govern siguin reemplaçats per russos, així com que l’idioma rus fos imposat en l’educació i els mitjans escrits. A Polònia, Geòrgia, Armènia, l’Azerbaidjan, Lituània, i Bielorússia entre altres, s’avançarà en el mateix sentit havent-hi un clar canvi de rumb en la política de l’Estat obrer de la mà de l’ascens de Stalin en el partit i la persecució de l’oposició política.

En 1936, Stalin reforma la Constitució Soviètica. Per a Trotsky aquesta significava “la liquidació jurídica de la dictadura del proletariat”. En aquesta nova redacció a diferència de la de 1924 no hi ha referències als pobles que formen la Unió, sinó que el terme és usat en singular. La igualtat de drets de les nacionalitats de les quals es parlava formalment ja són paper mullat, mentre que la perspectiva de revolució internacional està absent. Per al vell revolucionari rus “la nova Constitució, tallada i cosida a la mesura del grup dirigent, segueix el mateix curs històric que l’abandó de la revolució mundial en favor de la Societat de Nacions, la restauració de la família burgesa, la substitució de la milícia per l’exèrcit permanent, la resurrecció dels rangs i condecoracions, i el creixement de la desigualtat. Reforçant jurídicament l’absolutisme d’una burocràcia "fora de les classes" [ja que aquestes segons la burocràcia dirigent ja estaven extintes], la nova Constitució crea les premisses polítiques per al naixement d’una nova classe posseïdora.” [5]

En 1938, el rus es va fer assignatura obligatòria en cada escola soviètica no russa i cap a finals dels anys 50 aquestes van ser en bona part reemplaçades per escoles russes. Per a 1939, a les llengües no russes se’ls van donar noves formes d’escriptura basades en l’alfabet ciríl·lic.

Les deportacions a múltiples nacionalitats i ètnies per part de Stalin, per sospites de possible col·laboració amb els alemanys en les vespres de la segona guerra Mundial, van continuar durant la contesa bèl·lica. En tot aquest període es promou un “patriotisme soviètic” cada vegada més assimilat al poble rus.

Un altre dels fets que evidencien la ruptura amb la tradició marxista-leninista i el pensament bolxevic respecte a la qüestió nacional, serà el discurs de Stalin en la recepció en honor dels comandants de l’Exèrcit Roig, pronunciat el 24 de maig de 1945 en el Kremlin, exaltant la nació russa i fent així gal·la d’aquest xovinisme denunciat tantes vegades per Lenin.

“Voldria proposar que beguem a la salut de la gent soviètica, i sobretot de la gent russa. Bec sobretot a la salut de la gent russa perquè és la més excepcional de totes les nacions que constitueixin la Unió Soviètica." [6]

Pot interessar-te: El marxisme i l’emancipació de les nacions oprimides: de Marx a Lenin

Trotsky per contra, en 1939, des del seu exili a Coyoacán on va ser assassinat per un agent de Stalin, va sostenirx en contra de l’enorme opressió burocràtica xovinista gran russa i la degeneració de l’Estat obrer la perspectiva de “la independència d’Ucraïna Soviètica i, si els bielorussos ho desitgen, per una Bielorússia Soviètica independent.” Mentre que alhora “en els sectors de Polònia ocupats per l’Exèrcit Roig, els partidaris de la IV Internacional estan jugant un paper decisiu: expropiant als terratinents i als capitalistes, repartint la terra entre els pagesos, creant soviets i comitès obrers, etc. Mentrestant, han de perseverar en la seva independència política, lluitar en les eleccions dels soviets i comitès de fàbrica perquè en el futur siguin independents de la burocràcia...” [7]

Conjugant d’aquesta manera la continuïtat del leninisme quant a la política cap a les nacionalitats oprimides, la valoració positiva del canvi de la propietat privada lligat a la imperiosa necessitat de combatre a la burocràcia estalinista.

La russificació també va aconseguir la pròpia internacional, posant per davant dels interessos del proletariat internacional i la lluita de classes, els propis interessos de la burocràcia russa del Kremlin. La política de l’estalinisme a la Internacional Comunista, a la segona revolució xinesa, així com la pròpia revolució espanyola seran tràgiques mostres d’això.

Trotsky, la qüestió nacional i la Revolució espanyola

Enfront d’aquest escenari, Trotsky va organitzar l’Oposició d’Esquerra, corrent que es va constituir com a continuïtat del bolxevisme revolucionari. En el marc d’un accelerat procés de burocratització de l’URSS i del Comintern, l’Oposició d’Esquerra va donar una dura batalla contra l’estalinisme com a forma d’enfrontar el procés contra-revolucionari que es va donar a l’interior del partit bolxevic rus i l’Estat obrer, així com en diferents processos revolucionaris d’altres països. Batalla que també va donar en el camp teòric i programàtic.

Aquest combat polític es va reflectir en relació al procés revolucionari espanyol obert a la caiguda de la Monarquia a principis de la dècada dels 30 del segle passat. Dins d’aquest, va jugar un rol important el problema de les nacionalitats oprimides, com era el cas de Catalunya. Els treballadors i els pobles de l’Estat espanyol havien d’escometre una sèrie de tasques democràtiques de primer ordre com la caiguda de la monarquia o la qüestió nacional entre d’altres.

Trotsky mai va ser equidistant, posicionant-se clarament contra “El nacionalisme espanyol” com un factor imperialista reaccionari: “… el nacionalisme català és un factor revolucionari progressista en la fase actual. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprengui aquesta distinció (…) corre el perill de convertir-se en agent inconscient de la burgesia espanyola, i d’estar perdut per sempre per a la causa de la revolució proletària.” [8]

El fundador de l’Exèrcit Roig veia la qüestió democràtica catalana com a part del procés de “revolució proletària” contra la “burgesia espanyola”. Un comunista de qualsevol lloc de l’Estat espanyol havia de diferenciar, en primer lloc, la nació oprimida de l’opressora. El perill era “convertir-se en agent inconscient de la burgesia espanyola”. Això és l’abc del comunisme respecte de la qüestió nacional.

Les lluites nacionals solen reflectir la indignació d’un poble per defensar drets socials i laborals. Per a Trotsky, “… mentre que el "separatisme" de la burgesia catalana no és per a ella, en el seu joc amb el govern de Madrid, més que un instrument contra el poble català i espanyol, el separatisme dels obrers i dels pagesos és l’embolcall de la seva indignació social. [9]. Aquesta diferència és clau per a entendre per què un revolucionari ha de participar d’aquestes lluites. Abandonar a les masses catalanes a l’acció de les seves pròpies burgesies és un crim polític.

La clau consistia en: “separar de la seva burgesia als obrers i pagesos oprimits nacionalment (…). Els obrers defensaran fins a les seves últimes conseqüències el dret dels catalans i dels bascos a organitzar la seva vida en un Estat independent en el cas que la majoria de la població d’aquestes nacions es pronunciï per la separació completa.” [10] La lluita per desenvolupar fins al final el dret d’autodeterminació i fins a la separació, era vital perquè els treballadors i el poble facin una experiència amb la burgesia catalana.

Al mateix temps es planteja fer una àmplia propaganda per a convèncer (no imposar) als catalans i bascos que “la unitat econòmica del país, amb una àmplia autonomia de les nacionalitats, oferiria grans avantatges als obrers i pagesos des del punt de vista econòmic i cultural.” És a dir, que impulsar decididament el dret d’autodeterminació no vol dir “que els obrers avançats empenyin als catalans i als bascos a la separació.” [11] Sinó que és la forma per a guanyar-se la confiança d’ells i proposar-los una autonomia àmplia i generosa en la qual es puguin sentir còmodes.

Trotsky també alertava contra les il·lusions nacionals petit burgeses que tanquen aquests moviments: “On està el perill de les il·lusions nacionals petit burgeses? En què poden dividir al proletariat espanyol en sectors nacionals. El perill és molt seriós.” [12] Planteja el perill de balcanització de la península (Problema que aborda tant en els seus escrits de maig del 1917 “El dret de les nacions a l’autodeterminació” com en una carta al Secretariat Internacional el 13 de juliol de 1931, “La qüestió nacional a Catalunya”). La clau és que la lluita per l’autodeterminació sigui liderada pel proletariat al costat dels sectors oprimits de la població contra la burgesia espanyola i també la catalana.

En un altre text escrit un any abans el revolucionari rus expressava “No obstant això, l’avantguarda proletària fa seva la consigna de la separació de Catalunya? Si és l’expressió de la majoria de la població, sí.” [13] . És a dir que, si la minoria nacional expressa majoritàriament la voluntat de separar-se, llavors el proletari ha de recolzar-li en tal empresa, però des d’una perspectiva de lluita contra la burgesia republicana i completament independent d’ella. Això últim és important posat que els revolucionaris lluitem per la constitució de repúbliques obrera que s’agermanin amb la resta dels pobles i treballadors.

“Donant suport a tot moviment veritablement democràtic i revolucionari de les masses populars, l’avantguarda comunista duu a terme una lluita sense compromís contra la burgesia que es diu a si mateixa republicana, desemmascarant la seva perfídia, el seu doble joc i el seu caràcter reaccionari, i resistint la seva temptativa de sotmetre a la seva influència a les classes treballadores.” [14] Així s’entén que les tasques democràtiques i les socials s’han de realitzar en lluita contra la burgesia i no col·laborant amb ella com plantejava l’estalinisme.

En cas que la minoria nacional encara no s’hagi expressat, les forces revolucionàries no tenen motiu per a impulsar tal separació. Mentre es lluita per a exercir el dret d’autodeterminació, cal fer propaganda dels beneficis de romandre units ampliant l’autogovern català: “Semblant solució seria momentàniament acceptable, fins i tot per als separatistes més fervents, ja que és molt clar que, en cas de victòria de la revolució, seria immensament més fàcil que avui arribar a la lliure disposició de Catalunya, com també d’altres regions.”

No obstant això, Trotsky en 1934, en una situació revolucionària, poc abans de la insurrecció d’Astúries i com a part de conquistar un bastió defensiu de la classe treballadora a Catalunya contra l’amenaça feixista i per a preparar l’ofensiva que pogués fer avançar a la revolució espanyola, considerava necessari que les forces del moviment obrer i revolucionari sostinguessin audaçment la independència de Catalunya enfront de la reacció i el perill feixista. “Els nostres camarades” escriu Trotsky “han de fer agitació a favor de la proclamació d’una república catalana independent, i han d’exigir, per a garantir-la, l’armament immediat de tot el poble.” Per a això insistia en la necessitat de la independència política dels treballadors i la seva iniciativa, així com en la formació i armament de milícies obreres “que no només exigiran del govern el millor equipament, sinó que l’obtindran desarmant als reaccionaris i els feixistes.”[15]

El mètode de Trotsky consisteix a lligar les demandes democràtiques a la iniciativa dels treballadors en la perspectiva d’alçar-se com a líder de la nació oprimida i prendre el poder. Les tasques democràtiques com la completa separació de l’Església respecte de l’Estat, la qüestió nacional, la reforma agrària, acabar amb la monarquia, etc., estan vinculades al poder dels treballadors i el poble, com a agents reals de la resolució íntegra i efectiva d’aquelles. La burgesia no només ha deixat de costat les tasques democràtiques, sinó que fa l’impossible per limitar-les i fins i tot anul·lar-les.

La concepció sobre la qüestió nacional professada per Trotsky, estava basada en el llegat de Marx i Engels, així com de l’experiència i conclusions de la Tercera internacional i el PCUS sota la direcció de Lenin. Trotsky recuperava el mètode d’anàlisi i d’elaboració del programa democràtic en el marc d’un accelerat procés en el qual la burgesia i els seus lacais es passaven per complet al camp reaccionari. Prova d’això va ser la carnisseria de la primera Guerra Mundial i la invasió militar de la naixent URSS per part de les màximes potències imperialistes.

Representa així, un fil de continuïtat del programa, l’estratègia i la teoria revolucionària enfront de la ruptura que va significar la burocratització i degeneració de l’Estat obrer rus, l’URSS i la pròpia Internacional Comunista. Sense aquest llegat, les noves generacions de joves, de treballadors i treballadores, no podrien conèixer avui el comunisme sense les deformacions i adulteracions de l’estalinisme.

NOTES

[1] Nin Andreu; Los movimientos de emancipación nacional, 1935. En: https://www.marxists.org/espanol/nin/1935/los_movimientos_emancipacion.htm.

[2] Constitución de la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas, aprobada por el II Congreso de los Soviets de la URSS el 31 de enero de 1924. En: https://octubre1917.net/2017/03/31/constitucion-1924/

[3] Lenin; Acerca del problema de las nacionalidades o sobre la “autonomizacion”, 30 y 31 de diciembre de 1922. En: https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/1920s/testamento.htm

[4] J.Stalin; El marxismo y la cuestión Nacional, enero de 1913. En: https://www.marxists.org/espanol/stalin/1910s/vie1913.htm

[5] León Trotsky; La revolución traicionada, La URSS en el espejo de la nueva constitución, 1936. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1936/rt/10.htm

[6] Stalin;Discurso en la recepción en el Kremlin en honor de los comandantes de las tropas rojas del ejército, 1945. Publicado en https://e-nautia.com/pepin.perez/disk?p=8437016

[7] León Trotsky; La URSS en guerra, 25 de septiembre de 1939. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/1930s/edm1.htm

[8] León Trotsky; A los camaradas de Madrid, 17 de mayo de 1931. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/rev-espan/1931abr-may.htm

[9] León Trotsky; La revolución española y la táctica de los comunistas, 24 de enero de 1931. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/spain/19310124.htm

[10] Ídem

[11] Ídem

[12] León Trotsky; A los camaradas de Madrid, 17 de mayo de 1931. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/rev-espan/1931abr-may.htm

[13] León Trotsky; La tarea de los comunistas en España, 25 de mayo de 1930. En: https://www.marxists.org/espanol/trotsky/spain/19300613.htm

[14] Ídem

[15] Trotsky; El conflicto catalán y las tareas del proletariado, verano de 1934. En: http://www.sinpermiso.info/sites/default/files/textos//trotskycatalunya.pdf

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic