Persones amb càncer que no poden accedir a la quimioteràpia, persones amb diabetis que no poden obtenir insulina, persones amb malalties cardiovasculars, amb malalties degeneratives, i un sense fi d’altres malalties que requereixen d’atenció especialitzada i de tractaments que els són denegats en la sanitat pública per ser immigrants reagrupats amb la seva família o en la sanitat privada per falta de recursos econòmics, a pesar que això pugui portar a la seva mort.

Aquesta és la situació que més de 870.000 immigrants sense papers han sofert durant l’aplicació de la Reforma Sanitària del PP des de 2012 i que, a pesar que Pedro Sánchez va anunciar a so de bombo i platerets la seva revocació, afecta avui dia a milers de familiars reagrupats d’immigrants, ancians en gran part.

El Reial decret 16/2012 va ser aprovat el 20 d’abril de l’any 2012 pel Govern del PP com a part d’una Reforma Sanitària que incloïa enormes retallades. Aquesta normativa afecta principalment a persones immigrants sense permís de residència, però també a espanyols que van emigrar fora de l’Estat, o a alguns immigrants amb una situació regular. Es tracta principalment de persones majors que arriben per un procés de reagrupació familiar a les quals se’ls exigeix nombrosos tràmits i el contracte d’una assegurança privada inassolible per a la majoria.

El Govern del PSOE continua denegant de forma sistemàtica la targeta sanitària a familiars reagrupats. A pesar que més de 40 sentències judicials han contrariat aquesta situació d’exclusió sanitària, els ministeris de Treball i Sanitat continuen realitzant aquesta pràctica, sota l’excusa que els familiars han de comptar amb una assegurança privada.

L’exigència de l’assegurança de salut privat (les pòlisses de la qual no cobreixen en moltes ocasions les majors despeses) és totalment mancada de sentit cap a l’ús de la sanitat pública, però existeix a causa de la Llei d’Estrangeria, la mateixa que s’utilitza per a cimentar la discriminació laboral a la població immigrant, dificultar l’accés als papers o legalitzar les deportacions.

Aquest procés de degradació i privatització de la sanitat pública és un dels signes més visibles de la restauració neoliberal posada en marxa durant les últimes dècades, no obstant això ha estat des de l’inici de la crisi, quan aquesta s’ha accelerat en l’Estat Espanyol sota el paraigua de la Reforma Sanitària, imposada pel govern del PP, però en continuïtat amb la política de retallades del PSOE.

Aquesta Reforma Sanitària també va reduir substancialment la cartera de serveis assistencials bàsics que abans eren finançats públicament, i que després es finançarien amb el sistema de copagaments, mentre aplicava l’exclusió sanitària de més de 870.000 persones, en la seva majoria immigrants, des d’abril de 2012.

Al llarg d’aquests anys han estat ja nombrosos els casos d’ascendents, pares i mares d’immigrants, que després de ser reagrupats, en sol·licitar la targeta sanitària per a accedir a la sanitat pública, aquesta les hi denega i al seu torn s’avisa immediatament a Estrangeria perquè revisi els seus casos.

Milers de treballadors i treballadores immigrants enfronten una infinitat de dificultats per a poder reagrupar els familiars, tota una odissea de paperassa i burocràcia. No obstant això, no acaba aquí, sinó que una vegada reagrupats els ascendents, durant els tràmits per a sol·licitar el seu dret a la targeta sanitària, comença de nou una baralla perquè els seus pares i mares, ancians, puguin accedir a la sanitat pública.