|
Son ja almenys onze, perquè se n’estan sumant de noves constantment, les universitats de l’Estat espanyol que estan impulsant referèndums sobre la monarquia. Des de l’Autònoma de Madrid, la Universitat de Saragossa, la de Barcelona i la Pompeu Fabra, la Carlos III, la Complutense i la Politècnica de Madrid, també la UNIAS d’Astúries, la UVigo a Galicia, la Universitat de la Laguna a Tenerife i la Universitat de León. Iniciatives que per descomptat estan empalmant amb un sentiment present en una joventut que està cansada de la precarietat laboral, de les retallades a l’educació i serveis socials, del sistema judicial, de la corrupció o dels atacs a les llibertats polítiques i d’expressió.
La Monarquia és una de les institucions centrals d’aquest Règim. Vinculada amb la corrupció, amb negocis bruts, amb la repressió a les llibertats democràtiques i, sobretot, amb el franquisme, del que és hereva. En un marc en el qual la joventut percep que la societat no li ofereix cap futur més que sobreviure amb treballs precaris i viure pitjor que els seus pares, la casa real, amb els seus sous milionaris, les seves gales i “besamanos”, és vista cada vegada més com una institució antidemocràtica, reaccionària i anacrònica que està en el cim dels qui volen perpetuar aquest estat de coses. És per això que el moviment antimonàrquic entre les i els estudiants universitaris s’estén com la pólvora i va camí de convertir-se en un moviment estatal al costat de la resta de les consultes en barris i municipis.
Això està ocorrent ara, però no és un fenomen nou. El moviment estudiantil s’ha caracteritzat per aquest qüestionament i enfrontament als Borbons des dels seus orígens fins a èpoques posteriors.
Si mirem el segle XIX –quan la universitat era molt diferent a l’actual i un privilegi gairebé absolut de les èlits–, ja observem fets històrics com la “Nit de Sant Daniel” del 10 d’abril de 1865. L’origen d’aquesta protesta estudiantil estava en la prohibició ministerial d’expressar idees contràries a la monarquia i al Concordat signat amb l’Església catòlica en 1851 i, després de tres dies de xivarris, dos mil manifestants es van enfrontar a la Guàrdia Civil Veterana en la Porta del Sol de Madrid, amb un saldo de 14 morts i 74 ferits. Aquest succés juvenil seria la bestreta de mobilitzacions revolucionàries més serioses, com la rebel·lió de la Caserna de Sant Gil, el 22 de juny de 1866, contra la reina borbònica Isabel II, recolzada pel partit progressista i el democràtic amb la intenció de tirar a baix la monarquia. Durant aquests successos grups d’estudiants van recolzar als militars rebels sortint al carrer i formant barricades.
Però si ens anem al segle XX, també podem trobar diferents moments històrics fonamentals. En els anys 20, el moviment estudiantil es va enfrontar a la dictadura de Primo de Rivera i va convergir amb corrents radical-democràtics, republicanes i socialistes, duent a terme una lluita que faria entrar en crisi a aquest règim i a la pròpia Monarquia, que l’havia recolzat, desembocant en l’inici de la revolució i l’adveniment de la Segona República.
De la mateixa manera, en els anys seixanta i setanta, el moviment estudiantil va estar al capdavant, al costat del moviment obrer, en l’enfrontament a la dictadura franquista i contra el rei borbònic triat pel propi Franco, Juan Carlos I, pare de l’actual monarca i encara rei emèrit. Una joventut d’estudiants, obreres i obrers, que prenien les facultats i universitats, les fàbriques i els carrers, jugant-se la seva pròpia vida, portant en el cor l’esperança i la convicció que un món diferent era possible.
Avui, en 2018, quaranta anys després de la Constitució de 1978, el sentiment antimonàrquic torna a florir entre les i els estudiants. Encara es troba lluny d’aquelles grans gestes revolucionàries que esmentem. Però s’emmarca en la tradició i experiència històrica d’una joventut i un moviment estudiantil combatiu, rebel, contestatari i revolucionari.
Les i els estudiants que avui impulsen referèndums sobre la monarquia en tot l’Estat reivindiquen el seu dret a qüestionar i decidir-ho tot, a abolir la monarquia i obrir processos constituents en tot l’Estat. Una acció brutalment inconformista, que es correspon amb la pròpia naturalesa de la joventut, per més que la premsa afí al Règim digui que les i els joves són uns “passotes” als que no els interessa res més que sortir de festa.
No, la joventut ja no es conforma, vol donar batalla pel seu futur i els referèndums a les universitats són una mostra d’això. Un primer pas que, de desenvolupar-se, pot obrir el camí al sorgiment d’un nou moviment estudiantil. Una joventut combativa que, si busca unir-se a les treballadores i treballadors, al moviment de dones, a la lluita dels pensionistes i la resta dels sectors populars, pot fer, una vegada més, que la truita es giri.
|
