La Diada arrencava amb enorme força, com es va poder veure amb tota la Avinguda Diagonal plena “de gom a gom”, mostrant així que les aspiracions democràtiques segueixen vives i que les masses catalanes estan disposades a mobilitzar-se.

Aquesta setmana es compleix el primer aniversari del 20S quan diverses desenes de milers van sortir al carrer per defensar el Referèndum que es va celebrar onze dies després. Després vindran els aniversaris de l’1, 3 i 27 d’octubre que prometen tornar a ser grans jornades de mobilització del poble català. Les direccions d’aquest moviment, Junts pel Catalunya i ERC es disposen a bloquejar una altra "tardor calenta".

Motius no falten. La brutal repressió deslligada pel Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Constitucional, el Rei i el Govern amb suport de tota l’oposició es manté plenament vigent amb el nou govern del PSOE. Encara hi ha presos polítics i exilis forçats: hi ha més de 1.000 processaments! Sánchez ni tan sols ha donat instruccions a la Fiscalia perquè retiri el delicte de rebel·lió de la causa. Alhora s’autoritza una partida de més de mig milió d’euros per a la defensa privada de Llarena o es tornen a enviar 600 antidisturbis de la Policia Nacional a Catalunya pel 11S i el mes d’octubre.

Però, a més, el problema democràtic de fons segueix en plena vigència. El poble català va protagonitzar una mobilització democràtica sense precedents, portant endavant el referèndum de l’1-O i la vaga general del 3-O, en la qual va expressar la voluntat majoritària de construir una república independent i obrir un procés constituent. Aquest dret democràtic segueix negat pel Règim del 78. Cs i PP exigeixen un 155 més fort -que arribi fins a TV3 i l’escola catalana-, mentre el PSOE ho manté com a amenaça.

El mandat democràtic de l’1-O s’ha abandonat per la direcció procesista que està ofegant la potencialitat de les manifestacions i la seva disponibilitat a protagonitzar una altra "tardor catalana". ERC i JxCAT opten per tornar a un marc de negociació amb el Règim que nega en rotund el dret a decidir i a mantenir la “lluita” en el terreny d’allò simbòlic, les declaracions i mobilitzacions per als dies de festa controlades des del Govern i les entitats sobiranistes, ANC i Òmnium.

Aquest és l’escenari al que aposten, i no es podia esperar una altra cosa. Són les mateixes direccions que fa un any, després de les històriques jornades de l’1 i el 3 d’octubre, van treballar per tornar al model de manifestació massiva però controlada -res de vagues o autoorganització popular-. Són els que van deixar refredar la situació -amb la proclamació-suspensió i els intents d’una mediació impossible per part de la mateixa UE que va ofegar al poble grec o deixa morir a milers de refugiats en el Mediterrani- per finalment fer una proclamació simbòlica, que després obertament es van negar a defensar des dels carrers i fins i tot van negar la seva validesa en els jutjats.

Algunes lliçons de la tardor catalana

Les lliçons de la tardor catalana de 2017 haurien de ser la base per pensar com reprendre la lluita per la llibertat dels presos polítics, posar fi a la repressió i defensar el mandat democràtic de l’1-O, perquè les i els catalans puguin constituir la seva pròpia república, decidir lliurement el seu contingut social i la relació amb la resta de l’Estat.

No obstant això, l’espai dels comuns manté la mateixa posició que fa un any. Un rebuig formal a la repressió i en defensa del dret a decidir, però supeditat al fet que es compti amb la vènia del Règim del 78. La seva posició del referèndum pactat implica que aquest hauria de ser acceptat pels tres grans partits monàrquics -el bloc 155- i el mateix Rei, del que Ada Colau s’ha convertit en la principal amfitriona en la seva última visita d’agost. L’adaptació del nou reformisme com a pota (o crossa) esquerra d’aquest règim es veu clara en la seva política catalana, i es confirma en la resta de l’Estat amb l’aposta de Pablo Iglesias per exercir un cogovern amb Pedro Sánchez des del suport parlamentari.

La CUP per la seva banda segueix presa de la seva estratègia de “mà estesa”. Si bé l’oberta claudicació i tornada al marc autonòmic va trencar el bloc sobiranista com a tal, l’esquerra independentista es manté en una política de pressió als seus antics socis perquè tornin a la política de desobediència institucional. Però si alguna cosa va deixar clar la passada tardor és que, fins i tot amb desobediència, l’única via per poder evitar el cop del Règim del 78 és oposant-li una gran mobilització i autoorganització popular, quelcom al que els representants històrics de la burgesia catalana s’han negat sempre i no pensen fer. Encara, com vam veure el 27-O, quan això impliqui seriosos riscos per al seu patrimoni personal o fins i tot el perill d’acabar a la presó. Amb la seva claudicació, els dirigents del PDeCAT i ERC van brindar un últim, o més aviat enèsim, homenatge a la classe per la qual sempre van treballar.

Desenvolupar la mobilització obrera i popular pel dret a decidir-ho tot

Des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) creiem que trencar amb aquesta política d’unitat nacional és quelcom imprescindible per oferir una alternativa al moviment democràtic català que no el condueixi a la derrota o a un desviament que es cuini des de les direccions. La pilota no està en la teulada d’ERC, JxCAT o les entitats sobiranistes lligades a tots dos, si no en el de l’esquerra independentista, l’esquerra sindical i els CDR que es vénen manifestant més crítics amb l’esdevenir del Govern.

ANC i Òmnium volen convertir l’1-O en una jornada amb aturs cívics de 30 minuts. Una mesura insuficient i desmoralitzadora. A aquesta política de pacificar el carrer per aplanar el treball dels despatxos i les comissions bilaterals Govern central-Generalitat, cal oposar-li una radicalment diferent. De fet la massiva i multitudinària Diada va ser “gestionada” per aquestes organitzacions de la societat civil per pressionar al Govern i les forces sobiranistes, camí que portarà a la frustració, si el poble no es treu de damunt a aquests dirigents.

Prenent l’exemple del que es va aconseguir fa un any -tot un procés de lluita i mobilització del que les i els militants de la CRT i Pan y Rosas vam ser part activament en els CDR- amb ocupacions de col·legis, vagues i manifestacions, és urgent plantejar que aquest aniversari ha de ser una nova jornada de vaga general com va ser la del 3 d’octubre. Una gran jornada de lluita per la llibertat dels presos, la fi de la repressió i la defensa del mandat de l’1-O, és a dir per avançar en la ruptura amb el Règim del 78 i l’obertura d’un procés constituent on poder decidir no solament la relació amb la resta de l’Estat, sinó també com resoldre els grans problemes socials d’atur, habitatge, precarietat o desmantellament dels serveis públics.

La CUP que es reivindica com una força anticapitalista ha de trencar amb la dreta catalana de sempre. Ara es diu Junts per Catalunya o Crida, però són els hereus de la Convergència de Pujol. També ha de trencar amb Esquerra Republicana (ERC) que va començar a aplicar les retallades socials a Catalunya amb el Tripartit i després va seguir amb Artur Mas. La CUP té una enorme força militant entre la joventut, als pobles i fins i tot una incipient inserció entre els treballadors. Amb aquesta força pot ser el gran punt de suport per mobilitzar a desenes de milers i canviar la situació política catalana. Solament a condició de trencar amb els representants de la gran burgesia del Principat amb els quals porta sis anys de la mà.

Les i els militants de la CRT lluitem activament per una República Catalana Obrera i Socialista, en el marc de la lluita per una Federació de Repúbliques Obreres en tota la península. Som conscients que aquesta perspectiva no és compartida per la majoria de la classe obrera i els sectors populars de Catalunya i la resta de l’Estat. Des d’aquest marc, la CRT som part de la lluita pel dret a decidir i l’obertura de processos constituents per acabar amb el Règim del 78, però considerem que aquests no es podran conquistar si no és des d’un “full de ruta” basat en la independència política dels partits burgesos i els mètodes de la lluita de classes.

La conquesta del dret a decidir sense cap restricció del poble català no serà possible si no és posant en peus una gran mobilització social que incorpori al seu centre als sectors populars i la classe obrera. Això és quelcom que es va començar a expressar amb la vaga del 3-O; la direcció procesista ho va veure i va fer l’impossible per desactivar-ho. Un moviment així no solament posava en qüestió la qüestió territorial, si no que podia obrir la discussió sobre quina república construir i per tant el qüestionament dels privilegis de la burgesia catalana dels quals el PDeCAT i ERC han estat i són els seus millors “advocats”.

Per aconseguir-ho és necessària l’emergència d’un ala del moviment democràtic totalment independent d’aquests partits patronals, que lligui la lluita per la república amb demandes socials com l’expropiació dels habitatges buits, les empreses estratègiques i la banca, pel repartiment d’hores de treball i la pujada de pensions i salaris, per la fi de la precarietat laboral, per impostos a les grans fortunes que permetin finançar la sanitat i l’educació...

En definitiva, un programa que soldi la unitat de la classe treballadora catalana per enfrontar el Règim del 78, i que al mateix temps també forgi la unitat amb la resta de la classe obrera i els sectors populars de l’Estat en una lluita comuna contra aquest règim podrit. Una unitat sense la qual acabar amb el règim hereu de la Dictadura es torna impossible.

Lluitar per una república catalana dels treballadors i sectors populars i no dels hereus del pujolisme. Fer-ho des dels mètodes de lluita de la classe obrera i no per mitjà de les “grans jugades mestres” del procesisme o la il·lusió d’una mediació de la UE de la Troica. Dues condicions que poden encoratjar i enfortir una lluita en la resta de l’Estat per imposar processos constituents des de la mobilització social, que escombrin la Corona, reconeguin els plens drets democràtics de totes les nacions de l’Estat i permetin abordar sense limitació totes les grans demandes democràtiques i socials que es vénen plantejant als carrers des del 15M.