http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
DEBAT A L’ESQUERRA
Podemos i el fals trilema del nou reformisme
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN

Nacho Álvarez, secretari d’economia de Podemos, redueix al mínim possible la seva voluntat política: pressionar al PSOE per una reforma tributària. De quin dilema ignorat ve aquesta veloç integració del nou reformisme al règim?

Ver online

Foto: EFE

En un recent article de la revista digital CTXT, Pablo Iglesias i Nacho Álvarez, secretari d’Economia de Podemos, fan una anàlisi i propostes cap al govern de Pedro Sánchez que sorprèn per la seva franquesa.

Sota el títol “Pedro Sánchez i el Trilema de la voluntat política” sostenen que per portar endavant un programa per a “la recuperació dels drets perduts i l’extensió d’altres nous” els governs de la perifèria sud de la UE han d’optar per, almenys, enfrontar les exigències financeres internacionals -representades per Brussel·les i l’austeritat fiscal- o bé a les elits nacionals. És a dir, augmentar el dèficit i el deute públic, avançar en una reforma fiscal que no es descarregui a les classes mitjanes i populars o una combinació d’ambdues polítiques, aquesta és l’opció d’Units Podemos.

Seguint a Tsipras

"Encara s’ha de verificar que algú dins d’un estat pot plantejar semblant desafiament". Així es pronunciava al seu moment Pablo Iglesias davant la capitulació de Syriza, que passava del rebuig als memoràndums de la Troica a ser un dels seus millors aplicadors. Davant els grans poders financers internacionals, els governs no poden fer més que el que va fer Tsipras: intentar negociar, però, si no cedeixen, acceptar les seves polítiques amb resignació.

Des d’aquest moment la proposta de fer una auditoria i reestructuració del deute va desaparèixer del discurs de Podemos i de les seves negociacions amb el PSOE. Allà on governen, la seva política ha estat la de convertir-se en els campions del pagament del deute municipal, mentre adduïen falta de recursos per poder engegar els plans de “rescat ciutadà” amb els quals van guanyar les eleccions en 2015.

Álvarez planteja ara que és imprescindible un “desafiament” a Brussel·les de part de Pedro Sánchez. No obstant això, aquest “enfrontament” no passa de negociar una reducció del dèficit que “hauria de ser menys agressiva i condicionada al fet que es resolguin prèviament altres problemes (com la desocupació, la desigualtat o la pobresa salarial)”.

Considera que el PSOE ni tan sols farà això, ja que la relació històrica del socialisme espanyol amb Brussel·les ha estat sempre de subordinació acrítica. Es lamenta que es deixa així la bandera de la lluita contra l’austeritat en mans de la dreta populista italiana. Oblida, no obstant, que qui primer la va llançar sense pudor va ser el seu soci -i exemple a seguir-, Alexis Tsipras. Haurien de plantejar-se si l’acceptació de el “no hi ha alternativa” que va imposar Brussel·les a Grècia al juliol de 2015 no és una reproducció de part del nou reformisme ibèric de la ubicació de tota la socialdemocracia europea.

El que és segur és que als qui se subordinen sense rubor és al socialisme espanyol. L’autor sosté que “una vegada descartada la voluntat de la socialdemocracia espanyola de repensar la seva aproximació intel·lectual (i política) al Pacte d’Estabilitat de la UE, només cal pressionar perquè el seu compromís amb la consolidació fiscal i el ‘dèficit zero’ vingui acompanyat d’una proposta de reforma tributària”.

Un enfrontament a les elits nacionals amb focs artificials

Descartat el “xoc”, que és molt dir, amb Brussel·les, solament queda “xocar” amb les elits nacionals. No obstant això, el seu “xoc” no passa d’una reforma tributària que pretén gravar beneficis i dividends empresarials i que s’inspira en la fiscalitat alemanya o francesa. Concretament, consideren que l’impost de societats no hauria de baixar del 15%. És cert que avui les grans empreses estan pagant un 6% de mitjana. Però els límits d’aquesta proposta es mostren que mantindria el repartiment de la càrrega fiscal sobre salaris i consum. Mentre empreses com Telefónica pagarien entre un 15% i un improbable 20%, la major part dels seus treballadors contribuirien al fisc amb no menys del 24% del seu salari.

No hi ha dubte que als Botí o Florentino Pérez no els faria cap gràcia una mesura d’aquest tipus. Tractarien de pontejar-la amb enginyeria fiscal o fugida de capitals si ho veiessin necessari. El que és segur és que, com els propis autors reconeixen, només serviria per finançar algunes mesures parcials que lluny estarien fins i tot de la “recuperació de drets i ampliació de nous”.

Un Trilema amb grans denominadors comuns

La França de Macron o l’Alemanya de Merkel són els models fiscals que suposadament entren en conflicte amb les elits espanyoles. L’altra via, el conflicte amb Brussel·les, suposadament la representa el govern de la Lliga i el Movimiento Cinco Estrellas a Itàlia.

Álvarez assenyala que aquest govern de la dreta populista es proposa implementar una sort de Renda Ciutadana o el Decret Dignitat que pot comportar augments del dèficit criticats per Brussel·les. Per a aquest “xoc” es recolza, segons l’autor, en sectors de la patronal amb els quals negocien una rebaixa impositiva per a empreses i famílies.

Sorprèn que no diguin també que es busca generar una base social reaccionària a partir d’una política migratòria que encapçala la xenofòbia institucional de la UE. O que oblidin que la gran patronal i gran part del establishment italià preferirien una tornada dels governs del Partit Demòcrata.

La tercera opció, rebutjada per l’autor, seria no anar a cap “xoc” i per tant defraudar a la majoria social. Segurament aquest acabarà sent el camí pel qual aposti el PSOE, però això no serà obstacle perquè Unidos Podemos li mantingui la sustentació parlamentària.

Donaria per a un altre article i una altra polèmica la separació taxativa d’interessos que els autors fan entre Brussel·les i les elits nacionals. El que ens interessa és que com “Trilema de la voluntat política” (la pregunta del què fer?) les tres vies mantenen un comú denominador: en cap d’elles es considera possible posar en qüestió les regles del joc, és a dir els règims constituïts que operen com a autèntiques democràcies per a rics o la mateixa UE, ni tampoc qüestionar els privilegis dels grans capitalistes.

És continuïtat de la idea amb que Iglesias va acceptar la claudicació de Tsipras, dient que “el que ha fet el govern grec és, tristament, l’única cosa que podia fer”. Això planteja un altre denominador comú important: per les tres vies els grans problemes socials de desocupació, pobresa, desmantellament dels serveis públics, precarietat i racisme institucional es mantindran sense resoldre.

A tot això, cal afegir que el soci que es proposen sempre és la vella socialdemocracia -pilar esquerre dels règims europeus- també el qüestionament de les democràcies per a rics queda fora d’agenda, així com la mateixa UE del capital. En l’Estat espanyol això es tradueix en abandó de la defensa d’un procés constituent, no qüestionar la forma d’Estat i oposar-se a tot exercici del dret a l’autodeterminació que no compti amb la vènia de la seva Majestat.

El Dilema al que cal tornar

El Dilema realment transcendental va ser ignorat pel nou reformisme des de la casella de sortida. La crisi orgànica del Règim del 78 i la pitjor ofensiva contra els drets socials i democràtics i socials en 40 anys van plantejar la pregunta de com enfrontar-les.

Es podia aprofitar la “finestra d’oportunitat” de la resistència popular davant la crisi, usant els seus propis termes, per a un full de ruta no limitat pel règim constituït -tant l’espanyol com la UE- i defensar un programa anticapitalista que respongués fins al final a les grans demandes democràtiques i els problemes socials.

O podia apostar-se per reconstruir el “consens” perdut. És a dir, reconstituir el règim polític entrat en barrina, retornar certa estabilitat a un Estat que començava a ser percebut com a aliè per milions i proposar una utòpica recuperació gradual dels drets socials perduts.

L’opció escollida i fundacional del nou reformisme va ser la segona. Treballar per una restauració progressista del règim, una limitadísima reforma de la UE i un programa socialdemòcrata liquat pel pes de tres dècades de neoliberalisme i la crisi.

Això ha fet envellir ràpid a Podemos, convertit ja en un partit de “ordre” com li agrada repetir a Errejón. Un partit d’Estat que pensa, com ha fet la socialdemocracia esdevinguda en social-liberalisme en els passats 40 anys, en què es pot fer sense plantejar cap gran desafiament ni a Brussel·les ni a les elits nacionals.

Quelcom que no afecta solament al seu programa econòmic. A la UE o a les elits ibèriques tampoc els agrada que es posi en qüestió la territorialitat o la Corona: per això cap d’aquests temes és part de l’agenda del nou reformisme, malgrat el gran moviment democràtic català o el descrèdit de la Monarquia.

Des d’aquesta elecció, els dilemes, trilemes o quatrilemes posteriors seguiran sense donar resposta a les demandes democràtiques i socials. No tindria llavors l’esquerra que no combrega amb la integració del nou reformisme a allò constituït plantejar-se tornar a la casella de sortida? El veritable Dilema que marca la diferència és triar entre una política que posi al centre la defensa de les demandes de la classe treballadora, els sectors populars i les demandes democràtiques, o una altra que, per diferents vies, les encotilla en fulls de ruta sense sortida.

Una via per no ser una nova esquerra del règim

Quan es compleixen 10 anys de l’inici de la crisi capitalista, fa falta una esquerra que plantegi un programa que resolgui els grans problemes socials, afectant directament als guanys, els privilegis i el dret de propietat dels grans capitalistes. És a dir que plantegi un “desafiament” real i no de cartró-pedra tant a Brussel·les com a les elits nacionals.

Demandes com el no pagament del deute, la nacionalització del sistema financer, dels sectors estratègics i dels habitatges en mans d’especuladors, el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, la fi de totes les formes de precarietat o els impostos sobre les grans fortunes i patrimonis per garantir els serveis públics; són mesures essencials per realment resoldre els greus problemes de desocupació, pobresa, habitatge o desinversió en educació i sanitat. Solament un programa així, que es proposi fer pagar la crisi als capitalistes, és capaç d’unificar al conjunt de les files obreres i populars, en contra de tot discurs i polítiques xenòfobes o els tics “obrer-nacionals” de certa esquerra que fins i tot veuen amb simpatia el programa de la Lliga Nord italiana.

Si en alguna cosa té raó Pablo Iglesias és que un programa d’aquest tipus mai seria tolerat per l’Estat capitalista. Per justificar la claudicació de Tsipras en 2015 explicava que “si nosaltres governant fem quelcom dur, de sobte tens a bona part de l’exèrcit, de l’aparell de la policia i a tots els mitjans de comunicació i a tot en contra, absolutament tot”. No li falta raó, però l’alternativa que proposa és una renúncia dels objectius, fins al punt de justificar la conversió de Syriza en l’aplicador del memoràndum.

L’opció contrària és treure la conclusió que cal preparar-se per enfrontar a aquests poders, desenvolupant en primer lloc l’autoorganització obrera i popular. La defensa d’un programa anticapitalista no pot estar separada de la lluita contra les democràcies per a rics i els grans poders constituïts que impedeixen la deliberació i presa de decisió democràtica. La Constitució, la Judicatura, el Senat... actuen com a autèntics cadenats i cotilles de ferro i si fa falta recorreran al pilar repressiu de l’Estat, que com deia Engels, mai ha deixat de ser un cos d’homes armats. L’acceptació del marc constitucional del 78 ha portat a Podemos a aquesta resignació davant allò constituït.

En un moment en què la immensa majoria dels sectors populars segueixen confiant en els mecanismes d’aquesta democràcia representativa, és necessari plantejar la lluita per la instància més democràtica que pot donar la democràcia burgesa, una assemblea constituent veritablement democràtica i sense límit d’agenda. El marc on podria debatre’s un programa anticapitalista, però també acabar amb la Corona, els privilegis de la casta política, la Judicatura reaccionària, el Senat o la lliure autodeterminació a totes les nacions de l’Estat.

Per imposar una assemblea d’aquest tipus no hi ha una altra forma que desenvolupar la més àmplia mobilització i autoorganització obrera i popular que posi contra les cordes a l’actual Estat. En altres paraules, preparar-se per enfrontar aquestes resistències que encertadament assenyalava Pablo Iglesias que s’engegarien si es “governa dur”. Posar així les bases per establir nous governs basats en els organismes d’autoorganització que sorgissin d’aquest combat i obrir la perspectiva de lluitar per una Europa dels treballadors i els pobles, en contra tant de la UE del capital com de la tornada de l’Estat-nació i el xovinisme encoratjat per la dreta populista i certa “esquerra nacional”.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic