Foto: EFE

En els últims dies la crisi entre el govern espanyol del PSOE i la reaccionària monarquia saudita ha ocupat les portades de tots els periòdics. El detonant va ser l’anunci del Ministeri de Defensa del PSOE que estava avaluant suspendre la venda de 400 bombes de precisió a Aràbia Saudita, davant la qual cosa la monarquia saudita va amenaçar amb paralitzar, com a represàlia, el contracte de cinc corbetes que s’havien de fabricar en la Drassana Navantia a la Badia de Cadis. La crisi estava servida per al govern de Pedro Sánchez, poc després de complir els seus primers 100 dies en La Moncloa.

Els sindicats majoritaris de Navantia (CCOO i UGT) es van manifestar reclamant que es garanteixin els contractes i la càrrega de treball, sense qüestionar el fet que aquest equipament, juntament amb les 400 bombes, serà probablement utilitzat per continuar amb la massacre sobre el poble de Iemen. I tant la presidenta d’Andalusia, Susana Diaz, com l’alcalde de Cadis, José María González, “Kichi”, han recolzat aquesta postura. Kichi va arribar a afirmar que entre la “pau” i el “pa”, calia triar el “pa”.

Finalment, el govern del PSOE ha assegurat que la construcció de les corbetes no corre perill i que seguirà venent armes als saudites, continuant amb les polítiques del govern del PP, beneïda per les bones relacions entre la monarquia espanyola i la saudita. Aràbia Saudita és el cinquè major client armamentístic de l’Estat espanyol. Només en els últims tres anys es van vendre armes per un valor de 728,5 milions d’euros, entre les quals es troben les 400 bombes, per valor de 9,2 milions d’euros. El contracte de la seva venda va ser signat en 2015 pel llavors govern de Mariano Rajoy.

Aquest dijous el ministre d’Afers exteriors, Josep Borrell, va defensar la venda de les bombes i la va justificar dient que eren “de precisió”, per la qual cosa en el seu ús no hi hauria “danys col·laterals”. El súmmum del cinisme guerrerista.

A Iemen s’està desenvolupant una massacre des de fa tres anys per part de la coalició militar liderada per Aràbia Saudita, amb el bombardeig sistemàtic de la població civil. A principis d’agost, el bombardeig saudita a un autobús ocupat per nens va deixar més de 40 menors morts. Des que va començar la guerra han mort més de 2.400 nens, mentre més de 3.600 han resultat ferits, amb permanents atacs contra escoles i hospitals. Es calculen en més de 15.000 les víctimes civils. Una veritable massacre.

El Consell de Drets Humans de l’ONU denuncia crims de guerra, tortures, violacions i bombardejos en zones residencials. 20 milions de persones a Iemen tenen serioses dificultats per accedir a aliments i aigua, quelcom que el bloqueig de la coalició encapçalada per Aràbia Saudita reforça cada dia. I ho seguirà fent amb les corbetes fabricades a Cadis i les bombes “de precisió” que l’Estat espanyol vendrà a la monarquia saudita, gendarme de l’imperialisme nord-americà i europeu al mig Orient, finançadora del terrorisme yihadista i un dels règims més reaccionaris del planeta.

El corporativisme reaccionari de la burocràcia de CCOO i UGT

Divendres passat, el Comitè d’empresa de Navantia-San Fernando, controlat per CCOO i UGT, va cridar a la mobilització a una part la plantilla a "luchar con uñas y dientes" per que es compleixi el contracte de construcció de la drassana estatal amb Aràbia Saudita per a la construcció de cinc corbetes.

D’aquesta manera, la burocràcia va sotmetre a la plantilla de Navantia a un xantatge inacceptable: decidir entre oposar-se a les bombes assassines o “defensar els llocs de treball”, conduint-la a una manifestació reaccionària. Perquè no tota mobilització obrera és progressiva. Les burocràcies sindicals són expertes en lluitar per interessos corporatius, separant a la classe obrera. La majoria de les vegades aquestes manifestacions de lluita, encara que parcials, són per objectius progressius. Però d’altres no hoson, especialment quan la classe treballadora se subordina als interessos dels capitalistes (la defensa de la “indústria nacional” al costat dels patrons) o als discursos reaccionaris (per exemple, contra els immigrants).

Aquest és el cas de la manifestació d’una part de la plantilla de Navantia organitzada per CCOO i UGT per exigir que es compleixin els contractes amb Aràbia Saudita. Una manifestació de contingut reaccionari, en la qual ni tan sols s’han pronunciat simbòlicament en contra de la venda de bombes a una dictadura assassina que les utilitzarà contra la població de Iemen. Aquesta posició només pot anar en contra dels interessos de la classe obrera de conjunt i la solidaritat internacionalista amb els pobles oprimits.

Afortunadament, aquesta posició ha estat contestada des de diferents sectors organitzats del moviment obrer. En un comunicat de les Seccions Sindicals d’Autonomia Obrera i CGT de l’Hospital “Porta del Mar” es rebutgen les manifestacions “pel seu gravíssim contingut insolidari i bel·licista, ja que l’única cosa que, en última instància, es persegueix amb elles és imposar al govern central un canvi de postura en la seva decisió d’anul·lar la venda a Aràbia Saudita d’una comanda de 400 bombes de precisió laser pel temor al fet que això pogués implicar l’anul·lació per aquest país del contracte signat al juliol per a la construcció de cinc corbetes.”

Treballadors de Navantia Ferrol/Cadis, agrupats en Ganemos CCOO -corrent interna de CCOO-, també s’han pronunciat en un comunicat, a favor de defensar les ocupacions de la drassana, “però no a costa d’armar a dictadures assassines”.

Els treballadors i treballadores del sector naval han de lluitar fermament en defensa dels seus llocs de treball, contra la precarietat i condicions dignes de treball, però amb una posició d’independència de classe i no a remolc de la política imperialista del govern del PSOE i els seus socis de la reaccionària monarquia saudita que està perpetrant un genocidi contra el poble iemenita.

Per a això han de superar a les burocràcies sindicals com els dirigents de CCOO i UGT a San Fernando, que avui es posen la samarreta de la “defensa de l’ocupació”, però el passat 13 de juny es van unir a la patronal contra la gran vaga del metall en la Badia de Cadis.

L’escandalosa posició de l’alcalde “anticapitalista” de Cadis

Però no ha estat solament la conservadora burocràcia sindical de CCOO i UGT la que ha sortit a defensar els contractes de Navantia amb la dictadura saudita. En un programa de laSexta, l’alcalde “anticapitalista” de Cadis, José María González Santos, ‘Kichi’, va donar una mostra de pragmatisme extrem, defensant el contracte de la drassana estatal amb Aràbia Saudita, amb afirmacions increïbles per a algú d’esquerra, dient que els vaixells “si no els fem nosaltres, els faran uns altres” i que “entre defensar el pa o la pau”, calia defensar el “pa”.

ElDiario.es el cita al complet: "El contracte (de Navantia amb Aràbia Saudita) em sembla necessari. Significa treball i nosaltres som constructors de vaixells, ho hem fet des de l’època dels fenicis. A Aràbia Saudita els drets humans no són respectats i estic en contra d’això, però mentre, què mengem? Avui dia sóc alcalde d’aquesta ciutat i la responsabilitat és mirar per l’interès dels seus veïns i la construcció dels vaixells no va a acabar amb la guerra a Iemen. Si no els fem nosaltres, els faran uns altres. Qui m’anava a dir que defensaria un contracte de Navantia amb Aràbia Saudita, però cal veure la situació real de les famílies de Cadis".

Que el PSOE defensi la política de venda d’armes a Aràbia Saudita fent cas omís dels més elementals principis de defensa dels drets humans no pot sorprendre a ningú, però que l’alcalde de Podemos i dirigent del corrent Anticapitalistas defensi aquesta posició és espantós.

Tota la tradició històrica de l’esquerra socialista i anticapitalista ha estat la de lluitar contra l’opressió d’un poble sobre un altre, un principi que Kichi abandona sense ruboritzar-se en funció de no xocar amb l’opinió pública i no perdre vots, justificant-se amb que la seva obligació és preservar els llocs de treball.

La posició de Kichi no solament és oposada pel vèrtex a tota la tradició dels socialistes internacionalistes que cridaven als treballadors a boicotejar la indústria de guerra, sinó que ni tan sols s’acosta a una posició democràtica elemental de defensa dels drets humans, que hauria de ser rotunda davant la massacre que la monarquia saudita està cometent a Iemen. El seu motor: el pragmatisme electoralista d’un alcalde que no ha fet més que gestionar els negocis capitalistes amb discurs “d’esquerres”. I de vegades, ni això.

Kichi no està sol en aquesta deriva. Té el suport de la plana major de Podemos. Per Echenique és “un dilema impossible entre fabricar armes o menjar”, mentre que Iglesias entén que “Kichi posi per davant els contractes dels seus treballadors”. Encara que no té el suport del seu propi corrent, Anticapitalistas, almenys en teoria. En un comunicat sostenen que la seva orientació “és clara”, en “defensa de la pau, els Drets Humans i l’ocupació” i contra “la indústria militar i a la guerra”. Però insòlitament, en el seu comunicat Anticapitalistas ni tan sols esmenta al seu propi militant i alcalde, quan haurien de condemnar obertament la seva posició. Almenys si volen fer honor del seu nom i no amagar la seva impostura.

Una posició d’independència de classe

L’atur i la precarietat de l’ocupació a Cadis són dramàtics i d’això són responsables els successius governs del PP i el PSOE. Però aquesta realitat no justifica subordinar-se a una política que fomenta el guerrerisme i les massacres d’altres pobles.

Les drassanes Navantia són estatals, per la qual cosa la decisió de no vendre equipament militar a Aràbia Saudita i garantir al mateix temps els llocs de treball és una decisió política que caldria imposar al govern del PSOE mitjançant la lluita de classes. Això és el que haurien d’exigir l’alcalde de Cadis i Podemos, en comptes de sumar-se a les veus que pressionen al govern per mantenir els contractes amb els saudites. Clar que aquesta política va en contra de l’aliança de Unidos Podemos amb el PSOE al Parlament per garantir la “governabilitat progressista” de Pedro Sánchez, o al propi ajuntament gadità, on els regidors socialistes són part de la sustentació del mateix Kichi.

El dilema no és “pau o pa”, sinó corporativisme reaccionari o independència de classe. L’única posició digna en aquest debat és condemnar la venda d’armes a la reaccionària monarquia saudita i lluitar per imposar un pla de reconversió industrial a llarg termini, perquè la capacitat de treball de les drassanes es posi en funció de les necessitats de la societat: recuperant la construcció naval civil (per exemple, modernitzant les flotes mercants), impulsant la construcció d’una flota pública de bucs (tant comercials com per a salvament marítim, que entre altres coses ajudaria a mitigar la tragèdia que sofreixen desenes de milers de refugiats que moren en les aigües del Mediterrani escapant de guerres com la de Iemen) i fins i tot ampliant la seva capacitat industrial per a la construcció de grans motors, equips de bombament per a la indústria petroliera o maquinàries per a ferrocarrils.

D’aquesta manera es podrien garantir més i millors llocs de treball, acabar amb la precarietat, passar a plantilla fixa a tots els treballadors i, no menys important, mostrar un immens exemple de solidaritat de classe i internacionalisme proletari. Perquè com va escriure Federico Engels, “un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure”.